Per avançar cap a la sobirania, amb el vestit d'independència o sense, o per seguir amb la disfressa de l'autonomisme, a gust de Madrid, confiant amb les boniques paraules sense compromís vingudes des d'on ja en tenim experiència? Som en aquest dilema. Tothom vol unitat i tothom veu i tracta de traïdor a qui no s'enganxa a la seva d'unitat. Tot s'ha convertit en molt complicat.
Pels nostres propis defectes, però també perquè el principal objectiu de fora, i també de les sucursals establertes a dins, també era això, el de confondre'ns, el de crear tot el desgavell possible. El de combatre les legítimes reivindicacions de la manera més barroera i impresentable amb tota mena de recaragolaments, enganys i mentides. Paral·lelament, sembla que el canvi polític de l'eix històric de la ciutadania que viu a Catalunya ha canviat i ja es palpa que el 'catalanisme de xiruca i nova cançó', que molt majoritàriament havíem exercit sense cap més necessitat fins passat poc més de començament de segle, ara és un declarat sobiranisme, en molts casos radical.
Qui més i qui menys, els ja 'grandets' que ho vàrem viure en primera persona, com les noves generacions, alienes a aquell moviment, han anat fent el canvi de sentit, pel mateix madurament de la societat i, sobretot, per les evidents i continues mostres que només se'ns vol, i només se'ns aprecia pel PIB que representem dins de l'Estat. També pel convenciment que és el mateix Estat qui és monolític, arcaic, ancorat en el medieval regne de Castella, comprador de silenci a canvi d'acontentar qui defensa altres ordres de coses (menys amb Catalunya i els catalans, clar, perquè aquests principis hi inclouen massa singularitats) amb actituds arbitràries i, en el fons, sempre uniformistes.
Un Estat que encara es creu, i utilitza el dret de conquesta enfront dels problemes polítics que se li presenten, i amb qui, per molt que canviessin les coses, mai no podríem arribar a entendre'ns de tu a tu, com la nostra història es mereix, i més de dos milions de ciutadans catalans demanen cívicament i pacíficament sempre que hi ha ocasió.
Unitat sí, sempre. Tot i que, en aquests moments s'ha de ser conscient que ha de costar molt d'aconseguir. El dret legítim de defensar interessos i ideologies, la diversitat de sentiments disposats a aflorar i ser reivindicats. I sobretot, unitat per, si no canvien les normes, que quedi clar que qui obre i tanca la porta són precisament els que no la volen.
