La data del 23 de juliol de 1936, pocs dies després de la revolta de gran part dels militars espanyols, es considera com la de la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, però ja un més abans, el 23 de juny, els quatre dirigents dels principals partits unificats –Joan Comorera per la Unió Socialista de Catalunya, Artur Cussó pel Partit Català Proletari, Rafael Vidiella per la Federació Catalana del PSOE i Miquel Valdés pel Partit Comunista de Catalunya–signaren el manifest que fou la veritable acta de naixement d’aquesta organització, que va aplegar els prop de 6.000 militants que ja formaven part d’un o altre d’aquests partits.
La Guerra Civil Espanyola tot just havia començat i aquella agressió del feixisme polític, de la reacció religiosa i del capitalisme més agressiu contra una República amb voluntat de progrés i de canvi social, era ja consumada. Malgrat teories d’historiadors revisionistes d’aquí i de fora –molt ben desqualificades a l’imprescindible llibre editat pel professor Ángel Viñas, En el combate por la historia– la revolta militar no fou altra cosa que el trencament, per la força de les armes i en un context europeu molt concret que, sens dubte, hi va influir, d’una voluntat majoritària de progrés.
El PSUC fou fruit també d’aquest context, i és indubtable que la seva creació també forma part de tots el moviments estratègics de les forces polítiques a l’entorn del Komintern i de la radicalització de la socialdemocràcia i del socialisme no comunista davant l’avenç del feixisme i de l’actitud contemplativa –i còmplice– de bona part del liberalisme democràtic europeu. A Catalunya, aquell 23 de juliol, la desitjada unitat d’acció entre comunistes i socialistes era una realitat i un fet consumat.
El PSUC, amb les seves polítiques realistes i la clara voluntat de correcció dels infantilismes revolucionaris i de les actuacions desmesurades, experimenta a Catalunya un enorme creixement que el porta a assolir, segons l’historiador Andreu Mayayo, 37.880 militants el desembre de 1937, 1.766 dels quals a Reus i al Baix Camp. Va constituir-se com una força de govern aliada amb les posicions del catalanisme democràtic d’ERC, però també patí una progressiva implantació de les polítiques estalinistes en el seu si, a causa de la imprescindible influència i, doncs, ajuda de la URSS.
La guerra civil finalitza amb l’absoluta victòria franquista, i el PSUC passa a l’exili, però també a la resistència interior i exterior, molt especialment després del trencament del pacte germano-soviètic amb la invasió de la URSS per part de la Wehrmacht.
Aquell partit nacional català, que no nacionalista, agermanat des de la seva creació amb el Partit Comunista d’Espanya, fou durant el llarguíssims anys de la dictadura la principal força de resistència, primer armada, després política, als franquistes i als seus aliats, catalans i no catalans.
Si parlem del nostre territori més proper i repassem la història de la repressió en el període 1939-1977 a les nostres comarques, amb les aportacions d’historiadors com Pedro A. Heras i Montserrat Duch entre d’altres, observarem com els militants del partit dels comunistes catalans pateix una periòdica i constat repressió, símptoma inequívoc que en els moments més durs el seus militants no varen renunciar a continuar la lluita per les llibertats i per la justícia social.
Aquelles dones i aquells homes que a Reus, a Catalunya i a tot Espanya, ho sacrificaren tot, superaren la por, les detencions i les represàlies, les tortures i, en molts casos, perderen la seva vida, són la més evident prova que el franquisme i el seu model social, àmpliament acceptat per convicció, per interès, o per pànic, per la majoria de la població, tingué sempre un enemic organitzat i seriós que mai no va renunciar a combatre’l.
Quan des del partit es va fer evident que no era possible enderrocar aquell tirànic règim per la força de les armes, el PSUC i el PCE optaren per la consigna de la reconciliació nacional i van intentar combatre’l amb la reivindicació constant de la democràcia, amb la mobilització social i sindical, i amb la presència transformadora en tots els llocs en què era possible fer-ho.
Commemorem també aquest any el 40è aniversari de la primera assemblea pública celebrada a Barcelona, encara de manera no legal, de Comissions Obreres, una mena de congrés que posà les bases per a la transformació d’un moviment de resistència dins de les estructures sindicals verticals en un sindicat de classe legal i modern.
No seria just dir que el PSUC i el PCE foren els únics creadors de les Comissions Obreres a inicis dels anys seixanta, ja que altres organitzacions, especialment d’arrel cristiana progressista, hi tingueren també un considerable protagonisme, però es evident que el suport de tots els comunistes cap a CCOO fou l’element clau de la seva consolidació i de la seva capacitat de implantació entre les classes treballadores, amb l’objectiu de la defensa dels interessos dels treballadors i de l’assoliment de les llibertats sindicals reals.
Sempre hauria d’ésser aquesta la posició de tot aquell qui es diu comunista o aspira a ser-ho: la de procurar que qualsevol instrument unitari de transformació real de les coses sigui la prioritat, i mai no quedar-se ni amb l’estèril denúncia sense oferir alternatives ni amb la revolució permanent cap al no res, dues actituds tan útils i eficaces perquè el capitalisme i la reacció –abans franquista, ara constitucionalista borbònica i fins i tot “sobiranista” per la “nova pàtria”– de la insolidaritat continuï conservant tots els seus instruments de poder.
A les acaballes del franquisme, en els anys compresos entre 1975 i 1977, el PSUC experimenta un creixement altíssim. Tornant a les dades aportades per Mayayo, s’afirma que l’any 1977 i abans del IV congrés –el primer celebrat a Catalunya de manera pública i legal–, la direcció dóna l’exagerada data de 40.000 militants, encara que sí que eren molts els militants reals si tenim en consideració que en aital congrés es comptabilitzaren més de 1.200 delegats assistents. A Reus, en aquestes dates, en un informe elaborat pel responsable polític Josep Colomé Cufí, es quantifica el nombre de militants a la ciutat en 150.
Un cop superats els primers processos electorals, amb un èxit molt menor del previst i a les beceroles de la greu crisi interna, l’any 1980 els militants del PSUC eren 21.807, 349 dels quals de Reus i el Baix Camp. Esclatada l’escissió que donà pas a la formació del Partit dels Comunistes de Catalunya, popularment coneguts com a prosoviètics, la militància el 1984 era de 6.987 membres, 196 de Reus i el Baix Camp. També CCOO després de 1976 experimenta un fenomen de creixement que significa que a tot Catalunya va esdevenir la força sindical dominant, malgrat el ressorgiment com a sindicat de referència del PSC-PSOE de la històrica UGT –durant la guerra civil havia estat el sindicat vinculat al PSUC–, que compta amb el suport i l’ajuda de tots els sindicats socialdemòcrates europeus.
Avui la situació és ben diferent, però tot i la crisi d’ afiliació sindical, comuna a totes les societats occidentals, CCOO continua essent un element insubstituïble i necessari en la confrontació d’interessos entre uns treballadors cada dia amb una pitjor legislació reguladora de les relacions laborals i unes grans empreses cada cop més poderoses, massa empresaris amb pocs escrúpols i un exagerat individualisme, i uns governants obsessionats amb conceptes com la productivitat a tota costa, la reducció de costos laborals i la idealització de la “gestió” amb metodologia privada, per sobre de la gestió púbica –també en àrees tan sensibles com l’ensenyament i la sanitat. A molts poders encara els fa molt més respecte –i nosa– un sindicat eficaç, seriós i honest, que no pas moltes places plenes de teòrics i entusiastes de la sempre propera revolució o les pseudoreivindicacions amb grans manifestacions o amb aplecs diversos.
Pel que fa al PSUC, a partir de 1988 experimenta una progressiva dissolució dins la federació Iniciativa per Catalunya. El 1998, la majoria dels delegats del seu IX congrés i el llavors secretari general –i avui síndic de greuges quasi perpetu, Rafael Ribó– decidiren la hibernació de l’històric partit i la seva integració dins Iniciativa per Catalunya, ja esdevingut partit polític, que ben aviat posa especial interès a prescindir de dos elements bàsics de la identitat inicial del PSUC: el socialisme marxista i la necessària articulació permanent amb l’organització germana de la resta de l’estat, o sigui, el PCE.
Alguns militants no conformes amb aquesta evolució decidiren crear el PSUC Viu, que va mantenir i consolidar el llaços amb el PCE, i posteriorment, junt amb el PCC formaren una altra plataforma unitària, de moment encara activa, que s’anomena Esquerra Unida i Alternativa, reconeguda com a federació catalana de Izquierda Unida.
Avui el PSUC és, doncs, un partit polític petit encara viu i actiu, i també una mena de tòtem històric que alguns utilitzen esporàdicament quan els convé i amaguen a tota costa quan els mass media recorren a l’atàvica por al comunisme, amb la persistent referència als crims de l’estalinisme, als Khemers rojos cambodjans o a Corea del Nord, i a totes i cadascuna de les particulars i esbiaixades interpretacions que la dreta fa –i certa esquerra tolera– de la realitat del moviment comunista i de les seves aspiracions.
Cal continuar sostenint, com ja van afirmar Marx i Engels, que el comunisme és bàsicament un moviment real que anul·la i supera l’estat de coses actuals –estat de coses que continua portant i consolidant la desigualtat. Per això va néixer el PSUC el 1936 i continua existint el PSUC de 2016.
Clouré aquest escrit amb la traducció d’un pensament d’Enrico Berlinguer (cada cop més redescobert i reivindicat a la seva Italià natal), possiblement l’únic polític de la seva època que hauria estat capaç de reformular adequadament la tàctica i l’estratègia per a un nou comunisme. Berlinguer va escriure: "L’esquerra ha fet bé de desfer-se dels vells mites i de reafirmar-se en la plena laïcitat, però no pot viure i vèncer sense valors i sense ideals, els que des de sempre ha defensat el moviment dels treballadors –pau, justícia, igualtat, treball, sapiència, solidaritat–, uns valors que necessiten ser repensats i adaptats per ésser aplicats a una realitat diferent. Han de recuperar, també ells, el sentit comú".
Ramon Salvat Guarque és militant i membre del CC PSUC Viu, i soci de Federalistes d’Esquerres.
