Els darrers anys ha crescut molt el nombre de persones que creuen que amb la independència de Catalunya viuríem millor. Moltes altres no ho veuen així, i perceben que la prosperitat la trobarem dins del Regne d’Espanya abans que obrint un nou camí. És legítim i normal que els ciutadans tinguem opinions diferents, i cal pressuposar-les totes honestes per principi i per respecte. Però, com es dirimeixen les diferències en una societat oberta i plural?
Sortosament, aquest país, propietat de la gent, pren les decisions importants democràticament. Catalunya s’organitza entorn d’una democràcia que té una vessant representativa (els plens municipals i el parlament), participativa (el teixit associatiu) i directa (les consultes i els referèndums). Nivells perfectibles tots ells, segur, però alhora complementaris, imprescindibles i valuosos.
Malauradament, l’Estat espanyol, enlloc de facilitar i protegir la nostra democràcia en totes les seves facetes, la retalla, la censura i fins i tot ens la prohibeix. Amb amabilitat o sense, selecciona allò que podem dir i allò que hem de callar, fins al punt d’emmordassar els nostres representants, les nostres entitats i a nosaltres mateixos. Vegem-ho amb tres il·lustracions vergonyants.
Primer exemple: quan el Tribunal Constitucional obre via penal contra la Presidenta del Parlament i quatre diputats de la Mesa, està tapant la boca dels nostres representants, aquells que precisament vam escollir per poder parlar de tot el que pogués interessar sense censures de cap mena. Encara que s’ataqui els diputats independentistes i s’exculpi els unionistes per un mateix fet, és la democràcia el que se suspèn.
Segon exemple: quan l’Estat aprova la Ley Mordaza que criminalitza els moviments socials o quan embarga 480.000€ de les aportacions voluntàries a l’ANC i l’Òmnium Cultural, intenta silenciar les entitats que més fomenten la participació cívica. Tercer exemple: quan els tribunals jutgen el President de la Generalitat, la Vicepresidenta i els Consellers que van fer possible la consulta del 9N, i quan anul·len la resolució parlamentària del referèndum del 2017, estan prohibint que la ciutadania decideixi directament els assumptes importants que la incumbeixen, entre els quals el seu futur.
I doncs, qui ha de decidir el futur de Catalunya sinó els seus ciutadans? Ara que l’Estat fa servir la seva maquinària legal (i no legal) contra la nostra democràcia, ara més que mai ens n’hem de fer valedors. Independentistes o unionistes, demòcrates tots, conjurem-nos per defensar-la. Exercim-la amb civisme, fermesa i serenor. Ens hi juguem la llibertat, la sobirania i el futur!
A desgrat dels creadors de la fallida Operación Diálogo -des de quan el diàleg és una operació i no una actitud?-, darrera la qual s’hi amaga la Operación Cataluña –“les hemos destrozado el sistema sanitario catalán”, recordeu?-, aquí tenim clar que l’únic diàleg vinculant és el de la ciutadania. La força no legitima, la gent sí. La solució que alguns cerquen als despatxos és al carrer. Es tracta de convèncer i no de vèncer.
Escoltem-nos els uns als altres i decidim-ho plegats, que votant la gent s’entén.
Xavier Puig Andreu és Conseller de l’Ajuntament de Tarragona.
