Hi ha qui la reivindica, hi ha qui ni la pronuncia. 'Fantasmes del passat', diuen. Malauradament, la memòria històrica, com tot, és una eina política. La sensació que hi ha molt per fer perquè no s’ha fet res o quasi res en 40 anys d’una democràcia feta a mida, pesa. La memòria col·lectiva es pot considerar una memòria de síntesi, o adaptada. I només definir memòria històrica ja suscita debats diversos.
Fa pocs dies, seguint el temari del màster de gestió cultural, hi vaig pensar. Recuperar la memòria d’un passat silenciat per la història oficial no és fàcil, tampoc si pot tenir influència sobre el present. Record, identitat, reparació. Sovint, la recuperació de la memòria històrica ha estat més una cosa de capficades personals que d’interès polític. Un bon exemple és el cens de víctimes dels bombardejos franquistes al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre, de Ramon Arnabat i David Íñiguez. Massa cops han estat els familiars i les associacions qui han portat la batuta i amb pressió, les administracions s’han posat les piles.
“Obrir ferides del passat”, “millor que no en parlem”, “encara és massa aviat”... Segur que podríem afegir-hi encara més frases que van en sintonia amb les anteriors. A Andalusia eliminaran la llei de memòria, fruit d’un pacte de la dreta amb l’ultradreta. Aquest dilluns es van presentar els Pressupostos Generals de l’Estat i, després de set anys d’absència, l’executiu socialista hi torna a destinar una partida per la memòria històrica de 15 milions d’euros.
Insisteixo, és una qüestió política, res més. Cal conservar les plaques franquistes del carrer? I el monument sobre el riu Ebre a Tortosa? Fa tres anys el Centre d’Estudis Selvatans va presentar una iniciativa per resituar el monument als caiguts i museïtzar-lo. Alguns encara creien que era una creu de terme. És evident que calia interpretar-lo, però ERC i CiU van tirar pel dret i amb una moció al plenari, van aprovar treure’l de la via pública. No en queda cap rastre. I amb el silenci, vindran generacions que sense monuments ni plaques ni res de res, no en parlaran.
Cal un debat sòlid, sense escepticisme i contextualitzat. Recuperar els espais, dignificar-los i apropar-los a la ciutadania. És vergonyant que un refugi antiaeri com el de la plaça del Mercadal de Reus estigui mig inundat d’aigua. Ara que fa 80 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Reus i a Tarragona, pot ser un bon moment per engegar aquest debat. Alguns celebren els 40 anys de la Constitució, mentre que encara hi ha espanyols, catalans, tant és, persones tots, a les cunetes.
No es poden enterrar dignament? No es pot fer un llistat dels desapareguts durant la Guerra Civil? I un mapa de les fosses? O anul·lar els judicis dels tribunals franquistes? L’espanyola és una democràcia que té molts dèficits i la memòria històrica n’és un. La transició no ha estat modèlica. Vivim un moment en què la paraula 'feixisme' frega un nivell de banalització insultant. Cal reivindicar la Història perquè com cantava Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat. A alguns, segur que els va bé.
