Una llegenda del futbol mexicà nascuda a Marçà

La Guerra Civil espanyola va ocasionar moltes malvestats. Per exemple, milers de joves que havien defensat la República es van veure obligats a creuar l'Atlàntic per trobar una nova vida en països com l'Argentina, Xile o Mèxic. Aquest és el cas de Josep Sangenís Piqué, un marçalenc nascut el 19 de juny de 1917. Tenia com a objectiu a la vida ser jugador de futbol, i malgrat tots els entrebancs, ho va aconseguir.

El jove Sangenís va començar a jugar a futbol al seu poble, Marçà, al Priorat. Ben aviat va tenir clar que la pagesia no el motivava gaire i que el futbol era la seva gran passió. Així ens ho fa saber la seva neta, Violeta Manzanares Sangenís, resident a Ciutat de Mèxic: “El meu avi sovint deia que el camp i la vinya eren molt bonics, però que ell buscava alguna cosa més i que el futbol era el seu somni.”

Així que, el 1934, amb només 17 anys, decideix provar fortuna a Barcelona. El seu bon nivell li va permetre incorporar-se a l'RCD Espanyol, però l'inici de la guerra el 1936 va fer que tot se n'anés a norris, almenys temporalment. La participació del jove Sangenís en el bàndol republicà l'obligà a emigrar a França, però el clima prebèl·lic que es vivia al país veí per culpa de l'ascens del nazisme el va forçar a fer una segona fugida tan aviat com va poder; en aquest cas, cap a Mèxic. Quan va sortir de Marçà hi va deixar els pares.

“No li agradava parlar de la guerra", comenta la neta, ja que "li recordava el mal tràngol d'aquell període i quan l'exèrcit franquista li va disparar a ell i a un amic mentre sortien de Barcelona”.

El juliol del 1939 va arribar a Mèxic a bord del vaixell ‘Mexique’. Sortint del port de Pauillac, a tocar de Bordeus, va arribar a Veracruz junt amb 2.200 exiliats espanyols procedents dels camps de concentració francesos. La majoria dels seus companys de viatge eren bascos o asturians que havien pogut fugir de l'Espanya franquista procedents dels ports de Bilbao, Santander o Gijón. La seva neta recorda que al vaixell ‘Mexique’ hi viatjaven una gran quantitat de jugadors de futbol del País Basc; justament per aquest motiu, la premsa mexicana sovint cometia l'error de considerar-lo un porter basc.

Es va casar amb Violeta Montserrat Aguilar, una catalana també exiliada, i hi va tenir tres fills, Violeta, Yolanda i Enrique i sis néts. Li agradava jugar a futbol amb la família, però també estava al damunt dels fills i els néts perquè obtinguessin bones notes en els estudis, ja que sempre va pensar que no s’havia de viure únicament de l’esport.

La seva trajectòria en el futbol mexicà

La seva qualitat i valentia sota els pals va fer que ben aviat trobés equip a Mèxic. El 1939 va fitxar pel CD Marte, un club que jugava a la màxima categoria del futbol mexicà i que pocs anys abans havia aconseguit el seu primer campionat de lliga.

El 1940 fitxaria pel CF Atlante. Amb aquest equip arribarien els seus millors anys de vida futbolística. Hi va jugar dues temporades, en les quals el club de Cancún aconseguiria guanyar el campionat de Mèxic de manera consecutiva. El CF Atlante era el club preferit dels exiliats catalans a Mèxic perquè vesteix amb els mateixos colors del Barça, contràriament al cas de l'RC España, que era l'equip dels 'gachupines' i que vesteix de blanc, com el Reial Madrid.

Justament, el 1942 Sangenís fitxaria per l'RC España, on va coincidir amb jugadors tan importants com 'El Charro' Moreno, internacional argentí procedent de River Plate i considerat el millor davanter dels anys 40 del segle passat, o Isidro Lángara, un futbolista basc, internacional amb Espanya, que amb 525 gols és considerat un dels màxims golejadors de la història del futbol. Amb 'galàctics' d'aquest nivell era normal que l'RC España aconseguís guanyar el títol de lliga de la temporada 1944/ 1945, la tercera lliga mexicana en el compte personal de Sangenís.

Amb 30 anys, el 1947, es va veure obligat a deixar el futbol a causa d'una segona lesió de clavícula de la qual mai no s'acabaria de recuperar del tot. El seu relleu a la porteria de l'RC España l'ocuparia Antonio Carbajal. El 'Tota' Carbajal va ser el primer futbolista a jugar cinc mundials seguits, entre el 1950 i el 1966, i també va tenir l'honor de jugar el partit inaugural del Mundial del 1950 al nou Maracaná brasiler, amb 200.000 espectadors a les grades. Sangenís en va ser el descobridor i mestre quan Carbajal tenia tan sols 13 anys. Així ho reconeix el mateix Carbajal quan recorda els seus inicis en el futbol en una entrevista a ‘90minutos.com’.

La lesió de clavícula que l'obligà a deixar el futbol es pot explicar perquè se'l coneixia com el 'porter suïcida', ja que per fer-li un gol havien de passar per damunt d'ell. La valentia era una de les seves principals virtuts sota els pals. Les seves arriscades sortides van fer que en diverses ocasions l'haguessin de retirar dels camps de futbol en llitera.

Sangenís era un porter cotitzat, fins al punt que va tenir l'honor de jugar en els tres clubs més potents de Mèxic entre el 1939 i el 1947. La majoria de lligues se les repartien entre el CD Marte, que en va guanyar dues; el CF Atlante, que en va guanyar tres, i el RC España, que només en va guanyar una, però que va ser de manera tan destacada que avui dia encara ostenta el rècord de diferència respecte al segon classificat de la lliga mexicana.

En deixar el futbol actiu es va dedicar a fer d'entrenador de porters a l'RC España, i posteriorment va ser director esportiu i entrenador del CD Llanes, club al qual va aconseguir fer campió de la Lliga espanyola de Mèxic. Aquesta curiosa competició semiprofessional es va posar en marxa el 1953 i en el seu origen només hi podien participar futbolistes espanyols exiliats o els seus fills. Els clubs fundadors de la Lliga Espanyola de Mèxic, encara vigent avui dia, eren 12, entre els quals hi havia el Casal Català, pròxim al PSUC i altres formacions de l'esquerra catalanista, i l'Orfeó Català, fundat pel tortosí Joan Cid i que el 1955 agafaria el nom de FC Barcelona de Mèxic. També en van ser clubs fundadors el Reial Madrid, el Centro Vasco, la Juventud Asturiana o el CD Llanes, que Josep Sangenís va fer campió en dues ocasions.

Va seguir lligat al món del futbol fins als anys 80, moment en què va decidir dedicar més temps a la família i als negocis, en els quals també va aconseguir triomfar. Violeta Manzanares ens explica que quan encara era jugador va treballar en una ferreteria, i una vegada retirat del futbol va obrir diversos establiments relacionats amb el món de la ferreteria i els materials de la construcció. Els negocis li van anar prou bé, i els va conservar tota la vida. “Era un gran home, molt treballador, que es va assegurar que a la seva família no li faltés mai res", diu.

Les visites al seu poble, Marçà

Tot i l'èxit a Mèxic, 'Pepito' Sangenís no va oblidar mai el seu poble prioratí, i tan aviat com el règim franquista li ho va permetre, va tornar a Marçà. La primera vegada que ho va fer va ser el 1957. De fet, molts marçalencs encara recorden les llargues estades que hi feia a l'estiu amb la dona i els fills. Era familiar de Roser Domènech, que viu a Marçà. En una conversa amb ella diu que Sangenís, la dona i els fills anaven a Marçà i s'hi estaven una bona temporada. “Era una família que estava bé econòmicament i era molt bona gent”, afegeix.

Per la seva banda, Ramón Giné ens explica que en una ocasió el poble li va organitzar un partit d'homenatge per la festa major de la Mare de Déu d'Agost. En l'antic camp que hi havia a prop dels rentadors, ple a vessar, la seva muller va fer la sacada d'honor d'un partit que van jugar futbolistes del desaparegut CF Marçà.

Quan Josep Sengenís va morir el 1989, víctima d'un sobtat atac de cor, el record familiar cap al Priorat no va desaparèixer. Pocs mesos abans de morir havia estat al seu poble amb un to de comiat, ja que va dir: “M'acomiado perquè no crec que torni.”

La seva neta manté viu el record del poble amb fotografies de Marçà i la Miloquera ben visibles a la sala de casa seva, a Ciutat de Mèxic. Fins i tot manté el contacte amb la família i amistats que té al Priorat i a Reus, ciutat que ha visitat en diverses ocasions.