Les declaracions del conseller Boí Ruiz sobre les llistes d'espera em recorden a la posada en escena dels venedors ambulants de remeis miraculosos. Retòrica i dades estadístiques per mirar de vendre'ns la moto sobre el gran esforç que estan i seguiran fent per a reduir-les.
S'enfoca aquesta qüestió com si es tractés del problema de la sanitat catalana, quan en realitat és només una de les moltes conseqüències de les retallades. Una conseqüència molt lògica, si tenim en compte que són el mètode encobert per a degradar la sanitat pública i forçar la població a fer-se d'una mútua privada. I es tracta, segurament, de la conseqüència més visible perquè des del passat setembre la CUP va engegar una campanya per a denunciar la manipulació de les llistes d'espera, que cada cop s'està estenent a més poblacions gràcies a col·lectius locals, com és el cas del Grup de Treball en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona.
És cert que les llistes d'espera són una conseqüència d'un infrafinançament, però no podem obviar que aquesta manca de finançament no és res més que una decisió política. Un govern decideix com distribueix els seus recursos econòmics (recursos, recordem, que provenen de les nostres butxaques) i no ens podem quedar amb el “Madrid ens roba i per això no tenim prou recursos econòmics”. Sous directius astronòmics, dietes, prevaricació, malversació, indemnitzacions milionàries,... Mentre es baixen els impostos a la indústria del joc, es retallen milers de milions d'euros de la sanitat pública.
Per a parlar de llistes d'espera hem de parlar d'infrafinançament però també d'infrautilització dels recursos: CAP's tancats, plantes, llits i quiròfans tancats, professionals de la salut a l'atur. I, alhora, hem de parlar de la utilització d'aquests recursos per part de les mútues privades de tal manera que una persona a l'espera d'una intervenció quirúrgica ha de sentir “compta un any, més o menys, si vas per la Seguretat Social, però si vens per mútua en un mes et podem operar...”
El conseller menteix descaradament quan afirma que les persones entren a la llista d'espera en el mateix moment que el metge determina que s'han d'operar. Les reclamacions que s'estan recollint a partir de la campanya “No Marxis Sense Hora!” ho posen de manifest, i no es tracta de casos aïllats. Tanmateix una llista d'espera que només té en compte les intervencions quirúrgiques i obvia les proves diagnòstiques i les visites a l'especialista ja indica la manca de seriositat amb la que es tracta aquest tema. Però a més, si parem atenció al fet que de la seixantena d'intervencions quirúrgiques només es comptabilitzen 14, el que anomenen “processos garantits”, la conclusió ha de ser forçosament que ens prenen el pèl, que la nostra salut no els importa el més mínim, que el patiment d'una persona no té el menor interès.
El que compta és que si una persona s'ho pot permetre, davant del panorama desolador de la sanitat pública, demanarà assistència privada. El conseller n'és plenament conscient, doncs abans de desenvolupar el seu càrrec era el cap de la patronal de la sanitat privada, i està desenvolupant la seva funció a la perfecció. Segons la Conselleria de Salut, de 2010 a 2012, es van contractar 100.000 pòlices d’assegurança a privada a la CAC.
Som davant l'escac a la sanitat pública (bé, com a tot el que duu l'adjectiu públic) i l'única sortida possible és la desobediència practicada pel conjunt de la societat, ja siguem usuàries o treballadores de la sanitat. Quan convidem a la gent a “no marxar sense hora” i ens oferim a fer de grup de suport no pretenem fer una funció assistencial, sinó forçar a modificar les regles del joc. Hi ha recursos i no s'estan emprant. Hi ha finançament i no retorna a la població, que som qui generem la riquesa. Quan les reclamacions passin del centenar als milers, quan les persones que es neguin a abandonar els centres sanitaris sense rebre atenció passin de la desena al miler, ja no n'hi haurà prou amb posar pedaços.
Llistes d'espera en continu creixement, apartheid sanitari, encariment dels medicaments fins al punt que per a algunes llars han esdevingut un producte de luxe, saturació de les urgències, estrès i precarització laboral de les treballadores sanitàries, increment de les taxes de mortalitat, corrupció i malversació,... No és obvi que el model no funciona per a satisfer les necessitats de la població, sinó per a enriquir les butxaques privades? No era obvi ja fa anys? Per què els partits suposadament d’esquerres que avui critiquen l’estat de la sanitat no només no van fer res en set anys per a canviar aquest model, sinó que el van afiançar?
Sembla que perdem de vista que tenim dret a una Sanitat Pública, de Qualitat i Universal, doncs les seves idees es disparen a través de l'armament ideològic de destrucció massiva que són els mitjans de comunicació hegemònics. Quan el conseller adverteix que el problema a la sanitat l’hem generat les usuàries, perquè en fem un ús irresponsable, el missatge està clar: la sanitat no és un dret sinó un servei a contractar.
Tot és susceptible de convertir-se en un negoci si enlloc de plantar cara, parem l'altra galta. Per sort, cada dia són més les persones que abandonen l'estat de xoc i passen a l'ofensiva.
Laia Estrada és militant de la CUP de Tarragona.
