1976, el darrer Onze de Setembre prohibit a Reus

“Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Va ser el crit unànime que es va escoltar a la històrica manifestació de la Diada celebrada a Sant Boi el setembre de 1976, la primera legal des de l’any 1938. Mentre una part del país es manifestava en llibertat i sense incidents, els encara potents poders franquistes intentaven fer descarrilar altres manifestacions populars i pacífiques arreu de Catalunya. Un dels exemples més impactants va ser el de Reus on la força pública va carregar a cops de porra i, sense previ avís, contra els tres mil assistents que s’havien congregat a la plaça del Mercadal a instàncies de la convocatòria de l’Assemblea del Baix Camp. L’acció va culminar, a més, amb quatre detinguts que –sorprenentment- van ser alliberats de manera força veloç en arribar a comissaria.

Sense cap rastre de pretensió heroica, el llibreter jubilat i activista antifranquista Isidre Fonts explica, avui, la seva participació en aquella Diada en què, a més de patir els cops, va ser una de les quatre persones arrestades pels grisos. Afirma que “valia la pena dir que la plaça era nostra” i comenta que en adonar-se que la policia anava a carregar “vaig anar a rebre’ls al mig de la plaça”. Fonts també recorda com al matí va dir “mig rient” la premonitària frase “avui no correré” a un amic de Vilaplana amb qui es va trobar a la botiga per preparar la manifestació. Quaranta anys després, l’exllibreter té molt d’interès en precisar que aquell dia “podia haver marxat i no ho vaig fer” perquè “s’ha de demostrar que les coses poden canviar”. “Com ara -comenta Fonts- la única cosa vàlida era desenrunar i construir” i, per això, afegeix, calia que “tothom participés”.

Fonts, que va rebre uns trenta-cinc cops de porra pel cos, no va ser l’únic detingut. A la furgoneta, cap a comissaria, es va trobar amb Celestí Martí, fill del polític antifranquista reusenc, i Francesc Bastardes. Una altra de les persones que també va patir la violència policial va ser Pilar Cufí, del PSUC, segons apareix a les memòries de Jordi Escoda, exdiputat i exsenador de CDC.

Un cop a la seu policial reusenca, la detenció es va resoldre amb rapidesa fins al punt que el mateix Escoda relata que va trucar un advocat per donar suport als detinguts però que “el cap de la policia va ser més intel·ligent i els va deixar anar al cap de poca estona”. En recuperar la llibertat, Fonts recorda que es va dirigir cap al Centre de Lectura on va coincidir amb Rosa Tort, dona del també detingut Francesc Bastardes, i una altra amiga. La coincidència va fer que l’amic de Vilaplana de Fonts treballés de representant farmacèutic,  qui li va dir administrar ja alguns antiinflamatoris.

Políticament, un dels protagonistes indirectes d’aquella dramàtica situació va ser l’aleshores alcalde franquista, Francesc Llevat, qui explica en el seu llibre de memòries ‘Quo Vadis Reus?’ que, precisament, aquell mateix dia havia decidit dimitir del càrrec en rebre per part del governador civil, Agustín Castejón, la prohibició de penjar al consistori les banderes espanyola, catalana i reusenca. Durant els fets, Llevat assegura que es trobava a Salou on va rebre la trucada de Ramon Ferran realitzada des del Centre de Lectura perquè mediés en l’alliberament dels detinguts, gestió que va ser innecessària.

L’exalcalde afirma que aquella nit va plorar amb “llàgrimes d’amargor, de ràbia, d’impotència, d’esterilitat i fins i tot d’odi”. L’endemà, però, es va repensar la seva decisió de plegar perquè, segons justifica al seu llibre, “fora solament jo el que decidiria el moment d’anar-me’n cap a casa, tal i com ho havia decidit fer l’Onze de setembre al migdia”.

Així mateix, l’exbatlle apunta a les seves memòries que va visitar al dia següent la llibreria Gaudí per parlar amb Fonts i que “li vaig donar tota mena d’explicacions”. En preguntar-li per aquesta visita, Fonts s’esmuny, molt subtilment, de la qüestió però, de sobte, em recorda que Llevat cita incorrectament el seu cognom al llibre.  

A nivell personal, Isidre Fonts avui no dóna cap valor especial als seus actes aquella Diada. “No té cap transcendència”, assegura l’experimentat activista antifranquista. “Hi ha hagut moments més compromesos: patir per mantenir la botiga, evitar les imprudències...”, enumera. En tot cas, i a benefici d’inventari, aquell Onze de Setembre va ser el darrer en què a Reus la policia franquista va irrompre en la manifestació ciutadana.