-
Segons dades oficials, més de 100.000 guatemalencs van ser deportats, fa dos anys
Freepik
— Posa la teva mà aquí, al damunt de la taula, i jura’ns que diràs la veritat —el gest obedient del detingut fa dringar les cadenes. Està rodejat de policies.
— Mira, aquest paper no és teu. Ho sabem —en un marge de la sala d’interrogatoris, un dels agents pren nota de la conversa.
— No els entenc, senyors... Jo soc de Mèxic... De Chiapas —vacil·la.
— A veure, P., fa deu anys, quan et vam enxampar per primera vegada, resulta que també érets mexicà. Et deies José. Quina casualitat, oi?
— Creu-me, és millor que cantis. Pensa que et puc acusar de delinqüent —just quan pronuncia aquestes paraules, l’agent el mira amb un posat ferreny. Sembla que li vulgui evidenciar que se’ls està esgotant la "paciència".
Feia tan sols unes hores, P. havia intentat passar la frontera dels Estats Units des de Tijuana amb un document fals que li havia facilitat el coyote. Abans d’entrar a San Diego, però, la policia migratòria n’havia sospitat. S’assemblava com un ou a una castanya al mexicà de la fotografia. Des que se l’han emportat a comissaria que sap que du les de perdre, però almenys fins ara mantenia l’esperança de no ser deportat a casa. Queda clar que no se’n sortirà. Després de resistir-se una llarga estona, confessa la seva identitat, així com el seu lloc de procedència real: San Pedro Soloma, Guatemala.
El mateix vespre detenen cinc mexicans, amb qui conviu durant cinc dies. Entaforats en una cel·la buida, han de dormir al terra, sense matalàs ni màrfega. Els donen, això sí, una peça d’alumini, que se suposa que és un sac de dormir. Fa un fred que pela. Per això d’aquestes cambres en diuen hieleras. P. tremola, per la sensació tèrmica i pels nervis de la incertesa. L’amenaça d’empaperar-lo anava de veres? De moment l’han arraconat sine die amb els altres en aquesta mena de gàbia, i no els han portat ni el sopar. Només rebran un àpat diari, i sempre serà el mateix: un burrito amb arròs i frijoles i una ampolla d’aigua. Els frijoles, crus.
Després de ser sotmès a aquestes condicions, el centre de detenció de migrants on el traslladen el sisè dia li sembla un lloc habitable, malgrat l’aglomeració de gent. S’hi està prop de dues setmanes. El sorprèn veure-hi africans i asiàtics que també proven d’entrar als Estats Units. Com a mínim hi té un petit llit i hi menja tres cops al dia. Li han donat dos parells de xancletes, tres pantalons i unes quantes samarretes. Al centre també hi ha una màquina expenedora, on de tant en tant es compra uns bols de sopa amb els 50 dòlars que li resten a la butxaca.
El Consolat de Guatemala li confirma, per telèfon, que el retornaran a San Pedro Soloma. Una matinada, els oficials avisen els interns, en anglès, que s’han de llevar. Els distribueixen en cel·les en funció de la nacionalitat. "Els chapines que surtin". És molt habitual que els guatemalencs s’anomenin així a si mateixos, però el to d’aquest gringo és d’ofensa. "Vinga, mans a la paret!". "Jo no soc en Chapo Guzmán", pensa P., però no s’atreveix a replicar al policia que li lliga també els peus i els malucs amb unes cadenes.
En primer lloc, s'envolen fins a un punt per a ell inconegut de l’estat d’Arizona, on els fan baixar i els encabeixen en una altra hielera fins que els embarquen en un avió, ara sí, cap a Ciutat de Guatemala. Continuen amb les mans emmanillades. "No soc cap terrorista", es repeteix, carregat de ràbia continguda. A la hielera del costat ha sentit com plorava un nadó. P. es pregunta per què els tracten a tots com a bèsties. A l’Aeroport de l’Aurora li retiren, per fi, les manilles, tot i que abans de deixar-lo anar l’interroguen de nou.
"Hauria estat bo que algú hagués gravat amb una càmera el procés sencer de deportació". Es desfà en plors, capcot, quan el reviu. Segons dades oficials, 105.512 guatemalencs van ser deportats l’any 2019. P. encara està endeutat amb el coyote que el va guiar fins a la frontera, a qui pagarà, en total, més de 10.000 dòlars. Necessitarà estalviar molt de temps per poder girar full i, potser, plantejar-se un nou intent de partida. No troba una feina estable, i se sent derrotat i avergonyit. La meitat de la població activa de San Pedro Soloma, aproximadament, estava a l’atur el 2016. El somni de P. és ser cantant.
— Mira, aquest paper no és teu. Ho sabem —en un marge de la sala d’interrogatoris, un dels agents pren nota de la conversa.
— No els entenc, senyors... Jo soc de Mèxic... De Chiapas —vacil·la.
— A veure, P., fa deu anys, quan et vam enxampar per primera vegada, resulta que també érets mexicà. Et deies José. Quina casualitat, oi?
— Creu-me, és millor que cantis. Pensa que et puc acusar de delinqüent —just quan pronuncia aquestes paraules, l’agent el mira amb un posat ferreny. Sembla que li vulgui evidenciar que se’ls està esgotant la "paciència".
Feia tan sols unes hores, P. havia intentat passar la frontera dels Estats Units des de Tijuana amb un document fals que li havia facilitat el coyote. Abans d’entrar a San Diego, però, la policia migratòria n’havia sospitat. S’assemblava com un ou a una castanya al mexicà de la fotografia. Des que se l’han emportat a comissaria que sap que du les de perdre, però almenys fins ara mantenia l’esperança de no ser deportat a casa. Queda clar que no se’n sortirà. Després de resistir-se una llarga estona, confessa la seva identitat, així com el seu lloc de procedència real: San Pedro Soloma, Guatemala.
El mateix vespre detenen cinc mexicans, amb qui conviu durant cinc dies. Entaforats en una cel·la buida, han de dormir al terra, sense matalàs ni màrfega. Els donen, això sí, una peça d’alumini, que se suposa que és un sac de dormir. Fa un fred que pela. Per això d’aquestes cambres en diuen hieleras. P. tremola, per la sensació tèrmica i pels nervis de la incertesa. L’amenaça d’empaperar-lo anava de veres? De moment l’han arraconat sine die amb els altres en aquesta mena de gàbia, i no els han portat ni el sopar. Només rebran un àpat diari, i sempre serà el mateix: un burrito amb arròs i frijoles i una ampolla d’aigua. Els frijoles, crus.
Després de ser sotmès a aquestes condicions, el centre de detenció de migrants on el traslladen el sisè dia li sembla un lloc habitable, malgrat l’aglomeració de gent. S’hi està prop de dues setmanes. El sorprèn veure-hi africans i asiàtics que també proven d’entrar als Estats Units. Com a mínim hi té un petit llit i hi menja tres cops al dia. Li han donat dos parells de xancletes, tres pantalons i unes quantes samarretes. Al centre també hi ha una màquina expenedora, on de tant en tant es compra uns bols de sopa amb els 50 dòlars que li resten a la butxaca.
El Consolat de Guatemala li confirma, per telèfon, que el retornaran a San Pedro Soloma. Una matinada, els oficials avisen els interns, en anglès, que s’han de llevar. Els distribueixen en cel·les en funció de la nacionalitat. "Els chapines que surtin". És molt habitual que els guatemalencs s’anomenin així a si mateixos, però el to d’aquest gringo és d’ofensa. "Vinga, mans a la paret!". "Jo no soc en Chapo Guzmán", pensa P., però no s’atreveix a replicar al policia que li lliga també els peus i els malucs amb unes cadenes.
En primer lloc, s'envolen fins a un punt per a ell inconegut de l’estat d’Arizona, on els fan baixar i els encabeixen en una altra hielera fins que els embarquen en un avió, ara sí, cap a Ciutat de Guatemala. Continuen amb les mans emmanillades. "No soc cap terrorista", es repeteix, carregat de ràbia continguda. A la hielera del costat ha sentit com plorava un nadó. P. es pregunta per què els tracten a tots com a bèsties. A l’Aeroport de l’Aurora li retiren, per fi, les manilles, tot i que abans de deixar-lo anar l’interroguen de nou.
"Hauria estat bo que algú hagués gravat amb una càmera el procés sencer de deportació". Es desfà en plors, capcot, quan el reviu. Segons dades oficials, 105.512 guatemalencs van ser deportats l’any 2019. P. encara està endeutat amb el coyote que el va guiar fins a la frontera, a qui pagarà, en total, més de 10.000 dòlars. Necessitarà estalviar molt de temps per poder girar full i, potser, plantejar-se un nou intent de partida. No troba una feina estable, i se sent derrotat i avergonyit. La meitat de la població activa de San Pedro Soloma, aproximadament, estava a l’atur el 2016. El somni de P. és ser cantant.
Etiquetes:
