-
Bandera de Guatemala
El carrer principal de San Pedro Soloma s’ha engalanat, com cada any, per commemorar l’aniversari de la independència de Guatemala. En un petit escenari, davant d’un parc, una banda interpreta l’himne nacional. Els nens corren entre la multitud, fent voleiar amb les mans petites banderes amb franges de color blau cel i blanc, esquivant vianants. La immensa majoria de la gent fa cas omís dels discursos protocol·laris. És com si, sense dir-ho, revelessin que se senten més a prop del crit emancipador de María Dolores Bedoya de Molina, una dona d’Escuintla, davant del Palau Nacional, el 15 de setembre de 1821, que no pas de les elits criolles que poca estona després hi van signar, solemnement, tancats en una sala senyorial, l’acta d’independència. S’ajunten en grups que xerren en un to de veu elevat, que gesticulen abrandats, que compren fruita i llaminadures en els carretons de venda ambulant, que fan esclatar petards. Avui és dia de gatzara.
San Pedro Soloma és terra de comerciants. Es nota de seguida. Dos botiguers, Isabel Francisco i Sebastián Miguel, m’expliquen que durant segles hi va predominar el conreu de la milpa, però que ara l’economia s’ha diversificat. La milpa consisteix en un sistema agrícola tradicional que serveix per produir blat de moro, frijol, carabassa i 'chile', i que abastia les famílies de viandes. Sostinc que l’esperit comerciant dels 'solomeros' és ben visible per la quantitat i varietat de botigues i de venedors ambulants que hi ha, i perquè la carretera, almenys a mi m’ho sembla, està molt més ben acabada que en altres pobles. L’home assegura que les contractacions en infraestructures amaguen un niu d’irregularitats, i que moltes empreses incompleixen allò que s’ha estipulat per escrit. A Cuatro Caminos, Totonicapán, van manifestar-se una vegada contra els successius endarreriments en unes obres i les autoritats els van enviar els antiavalots, per estovar-los. "Després d’aquella protesta, van asfaltar dos quilòmetres per tapar-nos la boca, i tal dia farà un any", rememora.
L’església de San Pedro Soloma té prestància de catedral. El pare 'Nisho', Dionisio Mateo Simón, que canta en q’anjobal, l’idioma propi d’aquesta part del país, ens hi rep. Es pren seriosament la nostra petició d’entrevistes. En pocs dies, ens presenta moltíssimes persones, tanta que els noms propis i els rostres es difuminen. El jesuïta Xammar seu al meu costat en totes les trobades. Jo només rondaré uns 40 dies per Guatemala; ell hi ve des de fa prop de 40 anys. Es capté, amb tot, en un segon pla, davant dels testimonis. Va ser ell qui, en planificar el viatge, em va recomanar que em centrés a escoltar i observar, i no tant a extreure conclusions precipitades. Paraules i exemple.
Entre els entrevistats hi ha l’alcalde, Felipe Domingo Bacilio, de 39 anys, que desprèn una il·lusió per millorar les coses que sembla franca. Hi ha gent, però, com el comerciant, que ja sols confia els canvis polítics a l’acció de la divinitat: "Tant de bo Déu faci un miracle". També intercanviem impressions, entre d’altres, amb la directora del col·legi parroquial, María Trinidad Matías. Tothom la coneix com a Tina, i coincideix amb el prototip de mestra entranyable que és a punt de jubilar-se i a qui la duresa de la vida no li ha restat ni un polsim de tendresa. Està commoguda per l’embaràs d’una alumna de 13 anys. "Pensi en la situació d’aquesta senyoreta. Posi’s en la seva pell". La reflexió em retorna com una angúnia quan la repeteix a propòsit dels efectes de l’emigració en la desintegració de moltes famílies. Em ve al cap el besavi Ricardo, que va haver d’exiliar-se a França, on va refer la seva vida, i per primer cop deixo de mirar-lo amb tanta severitat, com si només hagués estat un cràpula que va abandonar la dona i els fills. A Guatemala he vist casos similars, en persones que he mirat de comprendre i que no he abominat. És curiós que de vegades ens n’haguem d’anar lluny per veure-hi millor de prop.
Amb tanta feina, ho reconec, agraeixo una mica d’esbargiment. M’és molt útil relacionar-me amb els joves, amb qui sortim a jugar a futbol, un vespre, i m’adono, això sí, entre ofecs, que no estic gens en forma. Començo el partit com a carriler i l’acabo amb l’esquena repenjada en un dels pals de la porteria i creuant els dits perquè els rivals no ens ataquin més. Se m’escapen alguns "me cago en Déu" davant de jugadors capellans i seminaristes, i m’escudo per dins en el que sempre diu el meu amic Eduard Boada Pascual: "Si blasfema vol dir, almenys, que es recorda d’Ell". Espero que aquí ho entenguin així, també. En el fons, es veu que els fa gràcia que sigui tan escatològic, i es recaragolen de riure si dic "ostras” quan alguna cosa em sorprèn. A mi també m’agraden algunes de les seves expressions, com "chévere", "calidad" i "no tenga pena".
De San Pedro Soloma me’n duc un grapat de coneixences de la meva generació per qui sento una afinitat especial. No han tingut una vida fàcil. Els ho pregunto, una nit, amb unes cerveses damunt la taula. Un d’ells ha treballat al carrer des dels tres o els quatre anys i a un altre li van assassinar un familiar molt pròxim. Un any i uns mesos després d’aquells dies de setembre, m’escriuran per mitjà de les xarxes socials. Em parlaran també de banderes, però d’unes altres banderes, que no tindran res a veure amb les de la celebració del 15 de setembre. Hauran perdut el blau bonancenc del cel i s’hauran quedat en un blanc homogeni de despullada rendició. Seran llençols, o tapets, o tovallons, o draps de cuina. Els veïns que s’hagin quedat sense aliments els penjaran de la façana de casa, en reclam de suport. Uns temporals devastadors i una pandèmia mundial hauran retorçat, una volta més, el patiment dels qui menys tenen.
