Cròniques del Quetzal (15): San Mateo Ixtatán, el poble esforçat

“Som campions en analfabetisme”. “Volem que els nostres fills puguin estudiar”. “Per nosaltres que no quedi”. El cel s’ha enfosquit, i a la majoria de llars ja deuen sopar, però els fundadors de l’escola parroquial de San Mateo Ixtatán, el director i alguns dels professors continuen reunits, debatent sobre el futur del centre, d’uns 200 alumnes. Els índexs d’analfabetisme i de deserció escolar, en aquest poble del nord de Guatemala, són molt elevats. Fa anys que reclamen millores, però l’administració central no els escolta. La notícia d’un possible suport de Fe y Alegría i del Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus en la creació d’un nou edifici per a la comunitat educativa s’ha escampat com una taca d’oli i ha aixecat una mica l’ànim de la gent. Els pares estan disposats a fer un esforç extra, com el dia que van arranjar el sostre de l’edifici, després d’unes fortes ventades. Si aquestes entitats els ajuden, la mà d’obra i part del material per a la construcció anirà a càrrec seu.

El director, Marcos Jacinto, és un home menut però enèrgic, que des de fa anys batalla per aconseguir unes instal·lacions amb cara i ulls en un solar que els han cedit. Parets esblaimades, làmines de zinc a través de les quals es filtra l’aigua, llums esmorteïts, etc. El paisatge interior de l’escola, ara per ara, és desolador. Al pati, en canvi, la desbandada de nens, a les tardes, és divertidíssima. En alguns casos, els instruments musicals que carreguen fan més embalum que ells. Hi ha un aprenent de trompetista que interpreta, obstinadament, les primeres notes de ‘Nunca es suficiente’, una cúmbia mexicana de Los Ángeles Azules que sona a tot arreu, gairebé a totes hores, i que quan jo torni a casa meva també hi sonarà cada dia durant una llarga temporada. Mi, Sol, Si, Do... Do, Do, Si, La, Si, Do... Em fixo a veure si entre la xicalla hi ha l’A., un nen de 9 anys, molt simpàtic, esmerlit, que viu a la casa on ens allotgem, on dona suport a la seva tieta en les tasques de neteja, però no el veig per enlloc.

A San Mateo Ixtatán fa més fred, i sembla que tot costi més. Els carrers cèntrics, que acullen un mercat, s’enfanguen els dies emplujats, i cal parar compte amb els esvorancs. Un dels pocs dies assolellats de la nostra estada, el comunicador Martín Pablo Gómez, de Radio San Mateo, em guia fins als afores del municipi. Volen que enregistri un vídeo promocional, amb el telèfon mòbil, per atraure turistes, i jo no sé com dir-los que amb el meu pols tremolós, encara que m’hi esmerci, poca cosa profitosa en traurem. Travessem la vall fins a l’altura de K’atepan, unes restes arqueològiques d’un antic temple maia del període clàssic mesoamericà, cobert de molsa. Les cames em fan figa, pujant rost amunt. Les vistes, tanmateix, paguen la pena. Les cases, grogues, blaves, verdes, taronges, s’estenen muntanya enllà. És un poble bonic. De baixada, a la vora d’un rierol, Gómez m’assenyala un jaciment d’aigua d’on extreuen, des de fa segles, la sal negra, element sagrat, que està protegit per At’zam, la deessa de la sal. “San Mateo Ixtatán és conegut per produir aquesta sal (k’ik atz’am), que cura, entre d’altres, el mal d’estómac i els maldecaps”. En la llengua nàhuatl, això és, la dels tlaxcalteques i choculteques que van envair els maies al costat dels colonitzadors, “Ixtatán”, de fet, significa “sal a la vora”.

Les salines són un escenari determinant del mite fundacional del poble, en el qual esdevenen font de conflicte. Segons Juan Hernández Diego, un home d’edat avançada i de molts oficis, marmessor de les llegendes dels avantpassats, i Juan Gómez, fuster, fill de l’autor de l’himne San Mateo Ixtatán, fins a tres tribus —el nombre canvia, en funció de la versió— es van disputar, en un passat remot, el monopoli de la sal. Els chuj van sortir-ne vencedors, i encara avui en són els guardadors. Són una ètnia avesada a la lluita. Al segle XVII, van expulsar un missioner, Fra Alonso de León, perquè els obligava a retre tribut a la corona espanyola i els posava traves en la pràctica dels ritus maies. En l’actualitat, en aquesta zona també s’han produït xocs pels recursos naturals, en aquest cas contra l’extractivisme. A pocs quilòmetres de San Mateo Ixtatán, a Ixquisis, els guàrdies de les hidroelèctriques van matar, el gener de 2017, un manifestant. El fotoperiodista Gervasio Sánchez parla d’aquest episodi en el llibre 'Activistes per la vida'.

Doncs sí, a San Mateo Ixtatán sembla que tot costa més. Ens asseiem, després de la caminada, als peus de Whaxaklajún, un antic centre cerimonial maia. Estic baldat. Un veí que m’identifica com a estranger ens dona detalls d’aquesta meravella arqueològica. “En general, l’Estat no li atorga la importància que es mereix. No s’hi excava, i, sobretot, no es cuida. Som massa lluny de Tikal i les zones més turístiques, i això pesa. I és una pena, en el fons, perquè aquests monuments van ser erigits fa centenars d’anys i, com pots comprovar, ‘ahorita’ encara segueixen aquí. Els grans maies pensaven molt!”. Ni un trist rètol que en dati la construcció, que expliqui les làpides dels voltants o que informi que aquell promontori amaga el que segurament havia estat, a banda d’un temple, un punt d’observació astronòmica. “Alguns dels habitants de San Mateo Ixtatán jo crec que preferirien ser de Mèxic que no pas de Guatemala, perquè aquí no ens fan cas”, assegura. Aprofito l’avinentesa per preguntar-li per les hidroelèctriques: “Als maies els invasors ’nos corrieron’ i es van quedar les millores terres, i ara volen explotar els nostres minerals“.

Al vespre, entro al menjador de la casa parroquial, amb ganes de ‘platicar’ amb els pares Pablo Chum i César Mejía, o amb en Francesc, però encara no ha arribat ningú. Encenc el llum i em quedo palplantat davant d’aquell sofà xaró. En unes altres circumstàncies tan sols hi veuria un sofà, un sofà tronat i lleig. Però ara també hi veig el llit de l’A., que ens va confessar, mentre es tapava els ulls plorosos amb un dels seus braços morens, que no anava a escola perquè la seva família no li podia pagar els estudis. Els seus pares feia pocs mesos que havien emigrat als Estats Units, i ell vinga amunt i avall, amb la tieta, la seva estimada Ana, treballant. Amable, prudent i amb una empatia extraordinària, és un dels nens més ben educats que he conegut mai. Però aquí tot costa més, i no pot anar a l’escola. No pot anar a l'escola...