Dimarts, 25 de Juny de 2024

Cròniques del Quetzal (16): El cas Juanita

Juana Alonzo Santizo, una dona de San Mateo Ixtatán, es troba en presó condicional a Mèxic des de l’any 2014

30 d'Abril de 2021, per Enric Garcia Jardí
  • Una imatge de Juana Alonzo

    Documentació relacionada amb el cas de Juana Alonzo

  • Documentació relacionada amb el cas de Juana Alonzo

    Cedida

Abans de tancar la porta de casa, el 12 de juny de 1999, Lucas Gómez, de 22 anys, va mirar cap al cel i va pregar a Déu. Sabia que el que l’esperava no era un viatge plàcid, però es va prometre que, passés el que hi passés, no hi havia marxa enrere. Si es quedava a San Mateo Ixtatán, cobrant un o dos quetzals al dia com a jornaler al camp, el seu futur s’enfosquiria com la sal negra del seu poble. Seria negre com el seu present.

Gómez ja havia vist com alguns veïns que havien tornat del periple nord-americà es construïen cases grans i boniques, es compraven terres millors i fins i tot conduïen cotxes moderns. Ell, amb un salari miserable, prou maldecaps tenia per garantir-se, cada dia, un plat de ‘frijoles’ a taula. Preferia, doncs, jugar-se-la. Els seus pares, que en el sentit material havien dut una vida sota mínims, però que comprenien les aspiracions del fill, es van endeutar per fer front als 22.000 quetzals exigits pel ‘coyote’, i van assumir fins a un 15% d’interessos. Potser tot plegat només serviria per empobrir encara més els seus éssers estimats. Potser no tornaria mai més, ni tan sols mort, dins un taüt. Un calfred li va recórrer el cos, en tancar la porta.

Aquell mateix dia el ‘coyote’ el va reunir amb un grup d’emigrants centreamericans a Chiapas, on va començar a repartir, un per un, uns papers amb dades personals. “Estudiïn bé aquestes identificacions”, els va exhortar. Lucas havia deixat de ser Lucas. Si la policia l’enxampava havia de respondre al nom de Julio, un jove mexicà de qui s’havia de memoritzar un breu perfil biogràfic. Després de transcórrer, en diversos autobusos, una ruta per Comitán, Tuxtla i Ciutat de Mèxic, la comitiva va fer nit a Monterrey, entaforada en una casa mal anomenada de “seguretat”. Era l’última parada abans d’afrontar el darrer tram, el més perillós de tots. Quan s’aproximaven, a peu, a la frontera amb els Estats Units, el ‘coyote’ els va mostrar, d’entre el boscatge, una massa d’aigua cabalosa. De nit, a les fosques, el Río Grande, el del ‘western’, semblava més gran i més salvatge. Gómez, almenys, tenia unes nocions superficials de nadar, però no tothom corria la mateixa sort, així que van entrar a l’aigua agafats de les mans, en fila índia, per ajudar-se. A mesura que avançaven, però, la cadena humana es trencava i la profunditat del riu engolia els qui no aguantaven surant. De les 18 persones que eren, n’hi va haver quatre que no van arribar a l’altra riba.

Després dels embats de les aigües fluvials els van envestir els perills de la deshidratació, caminant durant 8 hores seguides, sense aigua, a través del desert. Quan va albirar un rètol on hi posava “Texas”, Gómez va recuperar l’alè anímic, de tan forta com era l’emoció. Al cap d’una setmana, li van dir que oficialment ja no es diria Lucas, ni Julio, sinó Javier. Aquesta nova documentació falsa l’acreditava com a ‘chicano’, és a dir, com a estatunidenc fill de llatinoamericans, cosa que li va facilitar la cerca de feina. Amb les remeses que va enviar periòdicament als pares, en els anys posteriors, van saldar els deutes pendents i es van aixecar una nova llar. Als Estats Units, en una empresa agrícola, cobrava 4,25 dòlars per hora, però la diferència amb un salari, en el mateix sector, a Guatemala, era abismal.

L’any 2004, quan la mare va contraure una malaltia greu, Gómez va retornar a San Mateo Ixtatán, i des de llavors hi resideix. Les perspectives de les noves generacions, al poble, no són gaire més engrescadores que vint anys enrere. Un pagès hi cobra, en l’actualitat, uns 30 quetzals al dia. Amb aquests diners no es pot comprar ni una hamburguesa BigMac, que a Ciutat de Guatemala costa 40 quetzals. De poc els val que ara disposin de més serveis, com un centre d’atenció primària, diu. “El nom és molt maco, però qui es pot permetre les medicines que el doctor recepta?”.

Al costat de Gómez, hi tinc dos homes de mitjana edat que també van emigrar. Tots tres, en diferents moments (el 1989, el primer, i el 1999, l’últim), van decidir que calia anar-se’n, encara que fos arriscant-ho tot. Es planyen, tanmateix, dels qui ara emprenen aquest viatge, amb controls policials més intensos i sofisticats. Un d’ells, de fet, és família de Juana Alonzo Santizo, una dona de 31 anys que va ser acusada, per la policia mexicana, el 10 de novembre de 2014, de segrest. Quan la van detenir, Alonzo, que havia sortit de San Mateo Ixtatán camí dels Estats Units, estava retinguda a la propietat d’un ‘coyote’ a Reynosa, una ciutat de l'estat de Tamaulipas contigua a McAllen, Texas. “La meva neboda no és cap ‘pollera’. El seu únic ‘delicte’ ha estat no saber parlar l’espanyol”, assegura el seu tiet. Quan els agents van irrompre al domicili, una dona hondurenya, també tancada per uns homes armats, la va assenyalar com a còmplice, perquè s’encarregava de cuinar-hi per a tothom. Ella, que només domina el chuj, desorientada, no es va poder defensar. “La van colpejar, la van amenaçar i la van obligar a signar un escrit que era incapaç d’entendre, i en què s'autoinculpava”, afirma el seu tiet. Des de llavors, està reclosa al Centro de Sanciones y Ejecuciones de Reynosa, a l’espera d’un judici.

Quan entrevisto el seu tiet, ja fa prop de 5 anys que Juana Alonzo està arrestada, en situació de presó provisional, un càstig cruel, més enllà de quina sigui la resolució del cas. Aquest parent, que només l’ha pogut visitar un parell de cops, denuncia que “fins al 2019 no han acceptat que intervingués en el procés judicial una traductora del chuj”. “La Juana, per tant, encara que hagi après algunes paraules en espanyol, tampoc no podia comunicar-se com és degut amb el seu advocat, que és mexicà”. Segons l’Oficina a Mèxic de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, els testimonis en què la fiscalia basa les acusacions encara no han estat presentats davant del jutge. Mentrestant, els familiars d’Alonzo continuaran esmerçant-se, amb escassos recursos, per difondre el cas Juanita i perquè es faci justícia. “Hasta que la dignidad se haga costumbre”, com va dir Estela Hernández, filla de Jacinta Francisco Marcial, una de les tres indígenes hñáhñú empresonades per un segrest que no havien comès, quan Mèxic els va demanar perdó, onze anys després, en un acte oficial. Cada dia que passa, des del 2014, és un dia que Juana Alonzo Santizo viu arrestada. I cada dia que passa, fins que no es publica aquest article, la seva és una història que em crema als dits.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

juana alonzo reusdigital reus diari digital quetzal

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges