-
Una imatge de la taula rodona
Cedida
“El cementiri de Reus s’erigeix com una metàfora de les idees de progrés i millora urbana” que representa el liberalisme encarnat, a Reus, per figures com Joan Prim (primer i únic president català del govern) i Josep Sardà i Cailà, advocat i polític reusenc. El primer, un militar definit com a “conspirador” pel seu biògraf Pere Anguera i, el segon, un polític liberal moderat que va cedir a la ciutat en el seu testament l’espai ocupat pel cementiri reusenc.
Aquesta ha estat una de les idees defensades pels dos ponents de la taula rodona, la catedràtica d’història contemporània, Montserrat Duch i l’arqueòleg Jaume Massó, amb la qual segueixen els actes de commemoració dels 150 anys del que es va convertir en el primer cementiri laic de l’estat espanyol. Un espai inaugurat amb la inhumació de José Duran Bertran el 2 de gener de 1871 que va crear-se a partir de les disposicions testamentàries de 1869 de Sardà i Cailà, qui també va llegar-hi la seva biblioteca de més de 400 llibres en el mateix document.
Per a Duch, el que va ser el primer cementiri laic de l’Estat espanyol és tan sols una de les fites avançades de l’anomenat sexenni democràtic (1868-1874), en el qual Reus també va ser pionera a nivell de l’Estat en crear un registre civil, celebrar el primer matrimoni civil o demanar a l’estat espanyol l’abolició de la pena de mort i l’esclavitud. “També es viu la primera acció col·lectiva de dones que es manifestaven per la qüestió de quintes”, ha destacat Montserrat Duch, com a exemple dels moviments d’idees renovadores que es manifestaven en la que aleshores era la segona ciutat de Catalunya.
Una ciutat on el procés d’industrialització havia permès “una mentalitat oberta i revolucionària” en diferents capes de la societat, segons ha dit, tot i que “la burgesia era ideològicament avançada però explotadora” en el camp dels rendiments del treball. En el marc de la taula moderada per la regidora de Participació, Bon Govern i Serveis Generals, Montserrat Flores, l’historiador Jaume Massó ha incidit en el que ha definit com el “problema” de Prim a causa de ser monàrquic en una ciutat de majoria republicana i en haver tingut episodis de certa impopularitat, com el de 1843, quan es va bombardejar la ciutat.
A tall d’exemple, Massó ha recordat que després de la seva mort es van trigar 21 anys en erigir-li un monument en la plaça que actualment du el seu nom. Respecte al donant dels terrenys del cementiri, Massó ha establert un cert paral·lelisme entre Sardà i Cailà i un altre reusenc prominent posterior, Evarist Fàbregas. “Hi ha un sentiment filantròpic, de voler fer coses”, s’ha subratllat sobre l’acció d’aquests reusencs enriquits que van fomentar, amb fórmules diferents, una concepció més moderna de la societat i l’impuls de valors com l’higienisme.
En canvi, s’ha esbossat la idea que Prim tenia un tarannà menys il·lustrat i més procliu a l’autopropaganda que el seu coetani Sardà i Cailà. Sobre el punt de l’higienisme, Duch també ha incidit que aquesta qüestió no es va acabar de resoldre perquè en aquella època “les finances locals no podien enfocar” el desenvolupament de totes les mesures de profil·laxi en els diferents terrenys i amb el final del sexenni democràtic els poders més conservadors van recuperar la gestió de la ciutat. “Som deutors d’aquell programa” impulsat pel liberalisme més avançat s’ha destacat tot recordant com, precisament, encara avui la pandèmia té efectes en la manera de resoldre les actuacions higièniques de la societat.
