En el puzle de la nostra història reusenca falten peces que les hem perdut pel camí, sense les quals no podem tenir una visió nítida de com van anar els esdeveniments en el pas de l'estètica monocolor del franquisme a l'esclat de la cultura juvenil dels 80. És per això que cal recuperar la memòria del principal artífex d'aquell canvi que va venir per quedar-se: el periodista Robert Amill, un avançat al seu temps; si avui podem parlar d'una generació millenial, l'haurem de considerar com a integrant de la generació 999, ja que va anticipar-ne les característiques quan encara no hi havia xarxes socials ni connectivitat mòbil.
Robert Amill Camps (Reus, 17 d'abril de 1963 - 12 de juny de 1993) és el nostre Jim Morrison particular, i romandrà sempre jove en el record perquè va viure intensament i va donar testimoni de la importància que té aprofitar el temps perquè sembla mentida que es pugui viure tant en només 31 anys, quan la major part del temps el va dedicar a créixer als col·legis de la Presentació i Sant Pau; a aprendre els fonaments a La Salle, on va fer l'EGB; a madurar a l'Institut Vila-seca (que llavors en dèiem Gaudí) i a formar-se professionalment a la Universitat Autònoma de Barcelona. Val a dir que el servei militar, al qual els joves de llavors estaven obligats a dedicar-hi més d'un any de la seva vida, se'l va estalviar en declarar-se objector de consciència per convicció ètica. De desertors, gent de Reus que van marxar a l'estranger per tal de no incorporar-se a l'exèrcit espanyol, ja en coneixia, però ell va ser el primer conegut que va fer valdre aquesta vella reivindicació del moviment insubmís que finalment va aconseguir acabar amb l'obligatorietat de fer la mili. No deixava de ser una forma de militància perquè comportava l'obligació de fer una prestació social substitutòria (en el seu cas com a integrant de la Creu Roja) que estava més en sintonia amb el seu pacifisme actiu i compromís social. El Robert era un bon estudiant, en les seves qualificacions demostrava que tenia capacitat per a arribar a on s'ho proposés, si va escollir la branca de Lletres, va ser per pura vocació, agafant el camí que conduïa cap a la feina que es volia dedicar: el periodisme. Hi ha un detall simptomàtic que ho confirma; com a assignatura optativa, en comptes de triar una assignatura senzilla com fem tothom, ell va triar les Matemàtiques; la seva formació se la va prendre seriosament i això seria un altre bon exemple que ens va donar.
Mentre que va estudiar a la Universitat de Bellaterra continuava mantenint els vincles amb la nostra ciudat, hi venia sovint. Compartia pis amb gent de Reus però la dècada dels 80, viscuda des de l'estimulant metròpoli catalana, va donar a la seva personalitat una dimensió absolutament contemporània, no només es va enamorar del temps que li tocava viure sinó que va veure clar que hi podia aportar la seva pròpia creativitat. Ho posava en evidència en la seva pròpia imatge, vestint al seu propi estil, posant-se arracades i retallant-se les 'xolles' d'una forma original, de manera que era un periodista totalment atípic que no es conformava en reflectir l'actualitat sinó que va postular com a integrant de la modernitat.
Avui tenim paraules per explicar el que era, va ser un 'community manager' que, a falta de xarxes socials, utilitzava els mitjans de l'època: la fotografia, el vídeo i el fanzín. L'any 1982 va editar 'Attak', juntament amb l'Albert Arnavat, una publicació d'estètica punk però, com que evolucionava de pressa, l'any següent va treure 'Maiuey', totalment integrada en el terreny de la 'new wave', l'avantguarda que encara estava per definir, avui en diríem vuitantera si li poguéssim treure al terme el que té de comercial. Aquell any col·laborava com a guionista al programa 'Popola' de Ràdio Músic Club, el més trencador que podia escoltar-se a Reus perquè es va ajuntar amb Lourdes Sabaté i Toni Sánchez Berna, que era distribuïdor de música d'importació. Com una Mary Poppins postmoderna, les novetats discogràfiques més sorprenents que oferien els bars i discoteques sortien de la seva maleta. Robert Amill va dissenyar el famós pòster del programa, demostrant que també dominava la plàstica; era polifacétic com els artistes del Renaixement italià i, de fet, el que estàvem vivint a la sortida del franquisme no era una altra cosa que un renaixement.
Òbviament que la música tenia un protagonisme extraordinari, li encantava des de la Velvet Underground a Pink Floyd passant pel Bowie més andrògin, però també la moda, els artistes, els nous locals d'oci i la gent jove; no es pot negar que el Robert Amill era exactament el que li faltava a l'activitat juvenil de les nostres contrades, que va deixar de ser una munió de franctiradors per a convertir-se en una veritable moguda cultural. A 'Ràdio Nacional' de Tarragona el convidaven sovint a les tertúlies del programa 'El Café'. Tant clar ho veia que va donar una conferència sobre música moderna al Centre de Lectura que no va tenir l'acceptació que ell esperava. No oblidem que el seu univers estètic era massa avançat per a les institucions reusenques d'aquella època.
Així doncs, es va llicenciar en Periodisme, cursant estudis en altres Ciències de la Informació del campus de Bellaterra com ara Publicitat i de Fotografia en l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya. També cal dir que s'expressava perfectament en anglès i italià, dues llengües que van tenir una importància cabdal en els seus viatges a l'estranger i la seva vida sentimental. Una altra de les seves aptituds era el vídeo; era un bon operador de càmera, el que complementava les feines de guionista. Va treballar en la producció Tarraco Index però com a creatiu la fita més assenyalada va ser el curt 'Viure per beure' que va ser premiat en el IV Festival de Vídeo dels Països Catalans (1986) i el va presentar a diferents festivals de Catalunya i l'estranger. Acabada la carrera, el 1987 va començar a treballar com a corresponsal a Tarragona del diari 'Avui' i fix en el 'Reus Diari' en la secció 'Comarques', i com que no s'acabava de sentir realitzat va treure un tercer fanzín, 'Cambrils en directe', que era un estudi de camp de l'activitat juvenil de la vila, patrocinat per l'Ajuntament; entre les seves pàgines es troben monogràfics del mític bar Cabaret, de les bandes Gatos Locos i Seis disparos i fotografies de Nats abans que la banda quedés constituïda. La seva activitat paral·lela en el món de l'autoedició es va interrompre quan el van encarregar de dirigir la secció de cultura del 'Reus Diari', que s'ajustava més a les seves expectatives.
Tenia tal mobilitat que te'l trobaves allà on anessis, ja fora al Dadà de Reus, al Quid Sala Platea de Tarragona, al Cabaret de Cambrils, al Musgo de Salou o al Zig Zag de Barcelona. A diferència d'altres comunicadors excepcionals de casa nostra, com el Francino o el Buenafuente, ell tenia el do de la ubiqüitat, el que li permetia ser on passaven les notícies. La seva categoria de periodista li va proporcionar el treball de corresponsal en un dels diaris catalans de major tirada, 'La Vanguardia', es va estrenar amb la notícia del transvassament de l'Ebre, l'any 1989, abans d'això l'aigua corrent ens arribava de Riudecanyes; ens va mantenir informats de la crisi de l'avellana amb les visites compromeses de Jordi Pujol a la Ribera d'Ebre, recorria el territori per tenir-nos al corrent de les avaries de les centrals d'Ascó i Vandellòs, testimoniant el tancament de la primera central nuclear de l'Estat, la de Vandellòs I. Es desplaçava a tota velocitat a la recerca de la notícia i com que cobria tota la demarcació, des dels progressos arqueològics de la Imperial Tàrraco a les protestes per l'abocador tòxic de la Conca de Barberà. Més d'un cop va caure de la Vespa i es deixava la pell en l'asfalt.
La notícia més recargolada d'aquell temps era la segregació dels municipis de Vila-Seca i Salou, pas previ imprescindible per la construcció d'un gran parc temàtic amb capital americà, llavors anomenat de l'Anheuser Bush. Tan de prop seguia les notícies que arribava a l'extrem de convertir-se en notícia ell mateix, com el 8 juny de 1990, quan va ser agredit per 200 segregacionistes de Salou perquè es va mostrar partidari que el futur Port Aventura quedés totalment inclòs al municipi de Vila-seca, com finalment va passar per exigències dels inversors. Cal remarcar que llavors tota la premsa es llegia en paper, ja que encara 'mr. Google' no cercava el bé de Déu de diaris digitals que tenim actualment; així que els lectors de 'La Vanguardia' seguíem les vicissituds del parc i, a continuació, l'evolució de les ferides del Robert Amill i de la denúncia presentada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya contra la Junta Gestora de Salou, responsable de les agressions. Més implicació en la feina no se li podia demanar.
Després de dos anys a 'La Vanguardia', escrivint-hi gairebé exclusivament, semblava que aquesta seria la seva ubicació definitiva però li va sorgir una oportunitat inesperada amb la creació d'un nou mitjà que, fins a cert punt, volia ser-ne la competència: 'El Observador'. L'oferta era temptadora perquè, per a un corresponsal de comarques, passar a dirigir la secció de Cultura suposava el reconeixement de la seva vàlua periodística, quan es mirava de crear una veritable alternativa que es convertís en el diari majoritàriament escollit pels lectors catalans. No va ser una decisió fàcil de prendre, tant és així que li va demanar consell al seu pare, confiant que la seva experiència l'ajudaria a decidir-se entre un paper modest en un diari important o un càrrec molt més rellevant en un periòdic que era nou i per tant, el seu futur era una incògnita.
El pare li va recomanar de seguir on era, perquè sempre és millor navegar en un vaixell gran (val a dir que el pare és mariner), però el Robert se'n sabia una altra de dita: 'Val més ser cap d'areganda que cua de lluç' i va acabar acceptant l'oferta. Llavors ja era més car de veure, perquè es va traslladar un cop més, de Tarragona, on residia en aquell temps, a Castelldefels. Com bon periodista, mai no va perdre el do de la ubiqüitat, la capacitat de ser a tot arreu, sobretot en els concerts més assenyalats. Anaves a veure Miles Davis al Festival de Jazz de Barcelona i hi era; anaves al concert de Paràlisis Permanente a la sala Zeleste i hi era; anaves a veure Camarón a la plaça Monumental i hi era; i anaves a veure el Bruce Sprinsteen al Pavelló d'Esports i hi era. Sempre era a tot arreu. I ara que ja no hi és, hi continua sent. Mai no va parar de viatjar a l'estranger, va anar a Londres, a Nova York, a Venècia, a Tànger, a Chiapas (Mèxic) amb la seva companya Roberta, gairebé somiant que, si mai tenien una filla, es diria Ambar. No n'estic segur si va arribar a saber que aquell somni es compliria perquè mai no va tenir l'oportunitat de conèixer la seva filla Ambar. I va anar a Torí, el seu darrer viatge del qual mai no va tornar. Ara conserva i conservarà per sempre el seu aspecte juvenil, té la màgia d'un James Dean nostrat.
