El reconeixement de la crua realitat

Després de més d’una dècada de tripartit local i d’haver “cremat” nombrosos caps de llista des de 1979, el maig de 2011 CiU va poder assolir el seu somni polític d’accedir a uns dels feus que se li resistien des de les primeres municipals, Reus.  L’assoliment del somni, però, no va ser gratis. L’alcaldia únicament era factible si Carles Pellicer pactava amb el PP, l’únic partit –per cert- que havia estat absent del govern municipal, atès que pactar amb els socialistes no era desitjable. Ben aviat, Pellicer i Alegret es van posar d’acord. El 7 de juny de 2011 van signar un protocol de govern de les dues forces que van trencar amb més de tres dècades d’hegemonia política del PSC que havia governat amb fòrmules diverses.

Malgrat ser l’opció més plausible, el temps ha demostrat que l’autoanomenat acord de gestió dels dos partits hauria de vèncer no només les reticències locals (que les tenia- i molt fortes- dins de CiU), sinó que hauria de lluitar contra tot un moviment nacional com ha estat el del dret a decidir. Durant tres anys, Pellicer i Alegret han afirmat a tort i dret que el seu pacte tenia bona salut i que acabarien el mandat. 

Els fets demostraven, però, que el debat sobre la independència anava complicant el mandat que havia de ser el del canvi. Episodis com les reiterades votacions per a que Reus formés part de l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI), la primera l’octubre de 2012 i la segona l’abril de 2013, mostren que el govern de la ciutat no es podia sostraure de la realitat dominant i que el viatge conjunt de CiU i el PP tenia data de caducitat.  

Tampoc van ajudar gens les declaracions de la líder local del PP que  en traspassar els límits de la ciutat es permetia afirmar aquest gener en una trobada municipalista del seu partit a Barcelona que quan “CiU treu l’estelada bordem una mica perquè l’amaguin”. Unes declaracions que, evidentment, van enfurismar als sectors que sempre havien qüestionat el pacte amb els populars.

Amb l’acceleració del procés per la consulta, els gestos van començar a denotar que aquest matrimoni de conveniència era difícil de mantenir. Durant el ple en què es votava el suport municipal a la consulta, Alegret va refugiar-se en una crida lacònica al secretari municipal perquè donés fe de la legalitat o no de l’acte. Economia de paraules en un pacte que havia inclòs la proximitat del govern en el seu full de ruta.

Qui havia de dir a aquells que sempre afirmaven que posaven els interessos de la ciutat per davant dels de Madrid o Barcelona, que el seu pacte tindria una sortida en fals i que els fets acabarien desmentint les seves temptatives d’amagar la crua realitat.