-
Una imatge d'arxiu d'un ple, amb els components votant a mà alçada
Reus.cat
“A l'oposició hi fa fred”, em va dir un dia, durant una improvisada tertúlia política de cafè, un analista de l'actualitat local. I si el govern té majoria, m'atreviria a dir que l'hivern es pot allargar ben bé quatre anys, vaig voler afegir-hi jo. L'exemple més clar el tenim en l'actual mandat, ja a la seva recta final, còmode per a l'equip del batlle Carles Pellicer a l'hora de debatre i votar certes qüestions al ple. De fet, el propi alcalde no se n'amaga, i afirma que aquesta ha estat la seva etapa més plàcida al capdavant del consistori de la capital del Baix Camp. Tan sols pel que fa al futur del mercat del Carrilet van ser capaços el PSC, la CUP i Cs de trobar una escletxa per incomodar Junts, Esquerra i Ara. Per la resta, però, el tripartit ha tirat endavant pressupostos i ordenances fiscals sense excessius maldecaps.
Per entendre com s'ha anat desenvolupant el mandat cal remuntar-se, en efecte, a les municipals de 2019. Si bé Pellicer es va erigir en el guanyador dels comicis (va mantenir els set regidors i va créixer en un miler de vots), molts van interpretar l'expressió dels veïns a les urnes en clau republicana. La llista de Noemí Llauradó va passar de les dues regidores de 2015 a guanyar-ne mitja dotzena, fet que combinat amb el pas endavant dels socialistes (de quatre a sis) va obrir altres possibles escenaris, més encara si tenim en compte que la CUP (les previsions no eren especialment bones) es quedés amb tres dels sis representants al ple obtinguts en l'anterior cusa electoral.
Per tant, l'alternativa era possible, i durant els següents 15 dies es van difondre rumors de tot tipus, possiblement escampats pels propis interessats. I la resta és recent història política de Reus. Pellicer va ser hàbil en llegir els resultats i va ser el més pràctic, el més ràpid. De fet, a 48 hores de les eleccions, i als estudis de LANOVA Ràdio, ja es va mostrar partidari de la reedició del pacte de 2015 amb Esquerra i Ara Reus. A posteriori, va fer números i es va adonar que, d'aconseguir la revàlida de l'entesa amb els seus socis, assoliria una preuada majoria que fins llavors se li havia resistit.
Potser és per aquesta raó que, en una compareixença per als mitjans de comunicació locals, va pronunciar la màxima “el dia 15 (de juny, data de la investidura), una majoria de 15 (regidors)” per completar el seu tercer i últim mandat al capdavant de l'ajuntament. Certament, i per un “pacte d'abast nacional”, Esquerra es va estimar més mantenir el vincle amb l'alcalde abans que no pas explorar territoris desconeguts amb el PSC i la CUP, disposada aquesta última força a assumir no poques contradiccions internes per iniciar una nova etapa a la ciutat. En el seu moment, el 155 també es va esgrimir com a argumentar per no pactar amb els socialistes. En clau estatal, però, les coses són diferents.
Potser per la decepció generada en alguns entorns locals d'esquerra, i un cop segelleda l'anomenada “majoria de 15”, Llauradó encara va voler estendre la mà als cupaires, sembla que més aviat per retòrica suposament independentista que no pas per ferma convicció. A més, les diferències entre els anticapitalistes i l'entorn de Pellicer han estat sempre rellevants i manifestes. El batlle, al seu torn, va convidar els socialistes a donar al govern un suport “puntual en afers estratègics de ciutat” que en aquests últims anys s'ha concretat, entre altres projectes i equipaments, en l'estació de Bellissens i la intermodal.
I és en aquest punt quan es poden analitzar les diferents estratègies emprades pels grups de l'oposició per mirar de fer-se valer en un mandat sense possibilitats (en principi) de fer trontollar la majoria del govern (15 regidors contra 13). En aquest sentit, el PSC Reus sembla haver optat per fer una oposició responsable, tot elevant el to quan ho ha considerat necessari (el discurs del portaveu Andreu Martín el dia de la investidura de Pellicer, el 15 de juny de 2019, va ser especialment contudent) per ser partidari després dels anomenats “grans consensos” en qüestions com l'impuls del Pla de reactivació econòmica i social de Reus arran de la covid-19 o per desbloquejar les infraestructures ja esmentades amb el paper clau de la diputada Sandra Guaita al Congrés dels diputats.
Conscient també de poder esdevenir l'alternativa ideològica per als reusencs que no són independentistes, i que aquests poden trobar-se als barris, els socialistes han basat gran part de la defensa de les propostes que porten al ple en la vida més enllà del nucli antic. La reforma “integral” del carrer de la Mare Molas i el seu entorn, o la insistència en reclamar la reobertura del dispensari del barri Gaudí en són dos notables exemples.
Cal llegir també aquesta estratègia en clau social, l'àmbit d'acció (i confrontació) més habitual de la CUP. De fet, tots dos grups han coincidit sovint al ple a l'hora de votar determinades mesures que no han prosperat per la majoria del govern. I totes dues forces van adonar-se que l'anunci del mercat del Carrilet no va arribar en el moment adequat, i que potser tampoc es va plantejar amb encert. Socialistes i cupaires, doncs, van coincindir a l'hora de liderar l'oposició política i social contra el tancament de l'equipament (previst per al Sant Pere de l'any passat). S'hi va sumar Cs, més aviat va semblar que per inèrcia. Amb tot, el cas és que els paradistes respiren tranquils fins al 2024, si bé des del govern s'ha assenyalat que la pròrroga es deu al fet de voler mantenir la font d'ingressos d'aquests en un moment tan delicat com és aquest, en un context de pandèmia global d'incertes conseqüències a tots els nivells.
En essència, el grup que lidera Marta Llorens ha quedat aïllat al ple en no poques ocasions, i s'ha enfrontat obertament a Cs en les mocions ideològiques plantejades per la força liberal i espanyolista. La portaveu anticapitalista i el regidor Edgar Fernàndez encaren la recta final de la seva participació política municipal, i en aquesta línia haurem d'estar amatents als passos que es facin des de l'esquerra independentista en l'any que queda abans de les municipals de 2023. La CUP sempre ha vinculat la seva política municipal a la nacional, raó per la qual la situació actual al país (sense un entorn mobilitzat, i sense un rol clar i definit al Parlament) pot més aviat perjudicar el seu futur.
Per tancar l'anàlisi, cal centrar l'atenció en el paper de Cs i del regidor no adscrit, Raúl Meléndez, en l'actual mandat. Aquest últim, precisament, va sortir del grup municipal taronja per desavinences diverses, segons aquest va explicar en el seu moment, i sovint s'ha mostrat proper al PSC. La deriva del partit d'Arrimadas, en caiguda lliure, ha pogut veure's també a Reus aquests tres últims anys. Ja no és només que dels quatre regidors obtinguts el 2015 en perdessin un, el 2019; és també el fet que els seus regidors no sempre han semblat coneixedors de la realitat de la ciutat, ni de les seves dinàmiques, i tampoc ha fet l'efecte que hagin llegit els tempos del context nacional.
La portaveu Débora García i el regidor Ricardo López han centrat (gran) part de la seva estratègia política en la defensa del constitucionalisme. Per aconseguir-ho, la portaveu no ha dubtat a establir perilloses comparacions entre Catalunya i l'Alemanya d'una època molt concreta del segle XX, si bé la pobresa del seu discurs no ha tingut el més mínim efecte en la política local.
Però ja se sap que el fort de Cs no sempre han estat els noms, sinó la cosa, la marca, i que part del seu electorat pot canviar el sentit del vot pel PSC o per Vox, de cara a les municipals del maig de l'any que ve. En aquest sentit, i per més que encara n'haguem de veure moltes, de coses, s'albira en l'horitzó certa reubicació de l'unionisme, del més moderat al més agressiu i bel·ligerant, per ser majoritari al ple. No pas a nivell de possibles enteses, d'entrada, però sí que pel que fa als números. Després de tot, i si tenim en compte que la CUP pot patir una davallada, el comiat de Pellicer i la corresponent refundació de l'espai postconvergent local en una proposta sobiranista poden no acabar de convèncer tothom.
Per tot plegat, i en conseqüència, ERC podria tenir a les seves mans el lideratge d'un nou projecte de marcat caràcter independentista, si els resultats ho faciliten, o triar (ara sí) una entesa amb el PSC, subratllada aquesta en el tarannà progressista de totes dues forces.
Article publicat al número de maig a NW. La Revista de Reus.
Els resultats de les municipals de 2019
Per entendre com s'ha anat desenvolupant el mandat cal remuntar-se, en efecte, a les municipals de 2019. Si bé Pellicer es va erigir en el guanyador dels comicis (va mantenir els set regidors i va créixer en un miler de vots), molts van interpretar l'expressió dels veïns a les urnes en clau republicana. La llista de Noemí Llauradó va passar de les dues regidores de 2015 a guanyar-ne mitja dotzena, fet que combinat amb el pas endavant dels socialistes (de quatre a sis) va obrir altres possibles escenaris, més encara si tenim en compte que la CUP (les previsions no eren especialment bones) es quedés amb tres dels sis representants al ple obtinguts en l'anterior cusa electoral.
Per tant, l'alternativa era possible, i durant els següents 15 dies es van difondre rumors de tot tipus, possiblement escampats pels propis interessats. I la resta és recent història política de Reus. Pellicer va ser hàbil en llegir els resultats i va ser el més pràctic, el més ràpid. De fet, a 48 hores de les eleccions, i als estudis de LANOVA Ràdio, ja es va mostrar partidari de la reedició del pacte de 2015 amb Esquerra i Ara Reus. A posteriori, va fer números i es va adonar que, d'aconseguir la revàlida de l'entesa amb els seus socis, assoliria una preuada majoria que fins llavors se li havia resistit.
Potser és per aquesta raó que, en una compareixença per als mitjans de comunicació locals, va pronunciar la màxima “el dia 15 (de juny, data de la investidura), una majoria de 15 (regidors)” per completar el seu tercer i últim mandat al capdavant de l'ajuntament. Certament, i per un “pacte d'abast nacional”, Esquerra es va estimar més mantenir el vincle amb l'alcalde abans que no pas explorar territoris desconeguts amb el PSC i la CUP, disposada aquesta última força a assumir no poques contradiccions internes per iniciar una nova etapa a la ciutat. En el seu moment, el 155 també es va esgrimir com a argumentar per no pactar amb els socialistes. En clau estatal, però, les coses són diferents.
Potser per la decepció generada en alguns entorns locals d'esquerra, i un cop segelleda l'anomenada “majoria de 15”, Llauradó encara va voler estendre la mà als cupaires, sembla que més aviat per retòrica suposament independentista que no pas per ferma convicció. A més, les diferències entre els anticapitalistes i l'entorn de Pellicer han estat sempre rellevants i manifestes. El batlle, al seu torn, va convidar els socialistes a donar al govern un suport “puntual en afers estratègics de ciutat” que en aquests últims anys s'ha concretat, entre altres projectes i equipaments, en l'estació de Bellissens i la intermodal.
Les estratègies dels grups de l'oposició
I és en aquest punt quan es poden analitzar les diferents estratègies emprades pels grups de l'oposició per mirar de fer-se valer en un mandat sense possibilitats (en principi) de fer trontollar la majoria del govern (15 regidors contra 13). En aquest sentit, el PSC Reus sembla haver optat per fer una oposició responsable, tot elevant el to quan ho ha considerat necessari (el discurs del portaveu Andreu Martín el dia de la investidura de Pellicer, el 15 de juny de 2019, va ser especialment contudent) per ser partidari després dels anomenats “grans consensos” en qüestions com l'impuls del Pla de reactivació econòmica i social de Reus arran de la covid-19 o per desbloquejar les infraestructures ja esmentades amb el paper clau de la diputada Sandra Guaita al Congrés dels diputats.
Conscient també de poder esdevenir l'alternativa ideològica per als reusencs que no són independentistes, i que aquests poden trobar-se als barris, els socialistes han basat gran part de la defensa de les propostes que porten al ple en la vida més enllà del nucli antic. La reforma “integral” del carrer de la Mare Molas i el seu entorn, o la insistència en reclamar la reobertura del dispensari del barri Gaudí en són dos notables exemples.
Cal llegir també aquesta estratègia en clau social, l'àmbit d'acció (i confrontació) més habitual de la CUP. De fet, tots dos grups han coincidit sovint al ple a l'hora de votar determinades mesures que no han prosperat per la majoria del govern. I totes dues forces van adonar-se que l'anunci del mercat del Carrilet no va arribar en el moment adequat, i que potser tampoc es va plantejar amb encert. Socialistes i cupaires, doncs, van coincindir a l'hora de liderar l'oposició política i social contra el tancament de l'equipament (previst per al Sant Pere de l'any passat). S'hi va sumar Cs, més aviat va semblar que per inèrcia. Amb tot, el cas és que els paradistes respiren tranquils fins al 2024, si bé des del govern s'ha assenyalat que la pròrroga es deu al fet de voler mantenir la font d'ingressos d'aquests en un moment tan delicat com és aquest, en un context de pandèmia global d'incertes conseqüències a tots els nivells.
Una última lectura en clau de futur
En essència, el grup que lidera Marta Llorens ha quedat aïllat al ple en no poques ocasions, i s'ha enfrontat obertament a Cs en les mocions ideològiques plantejades per la força liberal i espanyolista. La portaveu anticapitalista i el regidor Edgar Fernàndez encaren la recta final de la seva participació política municipal, i en aquesta línia haurem d'estar amatents als passos que es facin des de l'esquerra independentista en l'any que queda abans de les municipals de 2023. La CUP sempre ha vinculat la seva política municipal a la nacional, raó per la qual la situació actual al país (sense un entorn mobilitzat, i sense un rol clar i definit al Parlament) pot més aviat perjudicar el seu futur.
Per tancar l'anàlisi, cal centrar l'atenció en el paper de Cs i del regidor no adscrit, Raúl Meléndez, en l'actual mandat. Aquest últim, precisament, va sortir del grup municipal taronja per desavinences diverses, segons aquest va explicar en el seu moment, i sovint s'ha mostrat proper al PSC. La deriva del partit d'Arrimadas, en caiguda lliure, ha pogut veure's també a Reus aquests tres últims anys. Ja no és només que dels quatre regidors obtinguts el 2015 en perdessin un, el 2019; és també el fet que els seus regidors no sempre han semblat coneixedors de la realitat de la ciutat, ni de les seves dinàmiques, i tampoc ha fet l'efecte que hagin llegit els tempos del context nacional.
La portaveu Débora García i el regidor Ricardo López han centrat (gran) part de la seva estratègia política en la defensa del constitucionalisme. Per aconseguir-ho, la portaveu no ha dubtat a establir perilloses comparacions entre Catalunya i l'Alemanya d'una època molt concreta del segle XX, si bé la pobresa del seu discurs no ha tingut el més mínim efecte en la política local.
Però ja se sap que el fort de Cs no sempre han estat els noms, sinó la cosa, la marca, i que part del seu electorat pot canviar el sentit del vot pel PSC o per Vox, de cara a les municipals del maig de l'any que ve. En aquest sentit, i per més que encara n'haguem de veure moltes, de coses, s'albira en l'horitzó certa reubicació de l'unionisme, del més moderat al més agressiu i bel·ligerant, per ser majoritari al ple. No pas a nivell de possibles enteses, d'entrada, però sí que pel que fa als números. Després de tot, i si tenim en compte que la CUP pot patir una davallada, el comiat de Pellicer i la corresponent refundació de l'espai postconvergent local en una proposta sobiranista poden no acabar de convèncer tothom.
Per tot plegat, i en conseqüència, ERC podria tenir a les seves mans el lideratge d'un nou projecte de marcat caràcter independentista, si els resultats ho faciliten, o triar (ara sí) una entesa amb el PSC, subratllada aquesta en el tarannà progressista de totes dues forces.
Article publicat al número de maig a NW. La Revista de Reus.
