-
Una imatge de Gabriela Bastida Martorell
Cedida
Com a component del col·lectiu Reusenques de Lletres, que enguany celebra els seus 10 anys de trajectòria, i en el marc de la secció Converses Reusenques, Pilar López Bastida entrevista l'oficinista, empresària i emprenedora Gabriela Bastida Martorell (Reus, 1933).
-Gabriela, parli’ns de la seva activitat professional.
- Jo era oficinista. Avui se’n diria administrativa, però l’any 1946 quan vaig començar a treballar se’n deia meritòria d’oficina. Vaig estar 17 anys a l’oficina d’una fàbrica de begudes carbòniques i magatzem de licors fent tasques de mecanògrafa, correspondència mercantil i altres activitats derivades de la comptabilitat i d’oficina en general.
Atès que l’entrada al món laboral es produeix de manera primerenca i, per tant, amb una preparació força elemental, la formació va continuar inevitablement i tossuda en els anys posteriors. Calia compaginar treball i estudis, situació, per altra banda, força habitual en aquelles dècades dels 40 i 50 del segle passat, quan nois i noies, en acabar la jornada laboral, anàvem a les acadèmies a completar coneixements del tot imprescindibles: taquigrafia, La teneduria de libros, comptabilitat. En definitiva cursos de Peritatge mercantil que es completen amb una bona dosi de classes de francès.
-Quines diferències destacaria, si comparem la professió d’ara amb la de 60 anys enrere?
- Passats els anys i com a cofundadora d’un negoci familiar en el qual he estat activa en les tasques d’oficina fins l’aparició de la Covid-19 puc dir que els canvis han estat espectaculars, si comparo l’oficina de fa 60 anys amb les oficines actuals. I no tan sols pel que fa als mitjans i a la tecnologia que evidentment han evolucionat i molt, sinó també a la logística, l’organització, normatives i drets laborals, horaris... Ara ens semblaria del tot impossible treballar sense ordinador, sense correus electrònics, sense calculadores, sense fotocopiadores ni fax, escàners... Us imagineu haver de fer a redondilla els títols de carpetes i arxivadors amb una impol·luta cal·ligrafia de lletra anglesa a l’interior? I tot amb plumilla o ploma estilogràfica. Recordo el primer bolígraf. Va ser un regal vingut de Mèxic.
L’estri en qüestió causà, naturalment, gran expectació entre els companys. No calia carregar-lo de tinta! Va ser un invent fantàstic! Era l’època del paper secant i de la premsa per fer còpies. Tota una altra història.
- I sobre la conciliació familiar, què ens podria dir?
- Tinc ben present que no existia; o, si més no, era ben difícil poder compaginar l’activitat laboral amb les tasques familiars. Era impensable ser beneficiari de qualsevol ajut o suport que fes possible la conciliació. Simplement, no existia aquesta possibilitat. Els drets de les dones treballadores, en aquest aspecte, eren ignorats.
Si una dona casada i amb fills volia treballar, calia buscar solucions per fer compatible vida laboral i família. I aquestes solucions venien sempre, o quasi sempre, de l’entorn familiar. Eren les dones de l’entorn proper (mares i àvies), com en el meu cas, que donaven un cop de mà en les tasques domèstiques i en la cura dels fills. Resumint: la dona d’aquella època no ho tenia fàcil, si volia continuar exercint la seva professió.
- Parlem de Reus. Quin és el lloc més estimat o que li agrada més?
- La parròquia de Sant Joan Baptista de Reus perquè és un lloc lligat a la meva joventut. No era solament la parròquia pròpiament, lloc de culte, sinó que també era l’activitat que es desenvolupava en un espai annex a l’església i que estava vinculada a l’Acció Catòlica. Ara potser se’n diria un esplai on el recordat Mossèn Arturo Boronat n’era l’ànima.
Gabriela Bastida Martorell, entrevistada a Reusdigital.cat pel col·lectiu Reusenques de Lletres Foto: Cedida
S’organitzaven sobretot actes culturals, conferències i també activitats de lleure (fins hi tot hi va arribar a haver un esbart dansaire). També fèiem alguna excursió propet de Reus, alguna caminada. Tot ens feia festa. Recordo que tothom hi era benvingut i que hi havia molt bona entesa entre el jovent. Allà va ser on vaig conèixer qui seria, temps més tard, el meu espòs durant 58 anys. Per tant, ja veieu, que hi tinc un vincle emocional molt important.
- De les dones que ha conegut, podria triar-ne una per la qual senti admiració?
- La senyoreta Bonet, la meva professora de francès. Es deia Maria del Pilar Bonet Canut, nascuda al 1902. D’ella n’admirava la paciència i el rigor de les seves classes. Va confiar en mi fins al punt de ser jo la primera alumna que presentà als exàmens oficials de l’Institut Francès de Barcelona. Per compensar aquesta confiança dipositada en mi vaig intentar excel·lir en tot el que se’m demanava. Van ser anys d’esforç, d’estudi i de treball.
L’entesa entre ella i jo estava garantida. Possiblement jo veia en ella una dona avançada per l’època, moderna, culta, viatjada; elements, per altra banda, poc freqüents en la dona dels anys 50. Per això l’admirava.
- I de la seva mare, quin record en té?
- En tinc tants! Però si vull resumir o triar-ne un diria que va ser el mestratge que em va inculcar. Eren els bons sentiments que tenia, l’educació i el respecte envers tothom i, sobretot, l’empatia cap a les altres persones. Recordo més concretament els anys difícils de la postguerra i la situació de patiment que afectà tota la família i que ella, valenta, va afrontar amb assertivitat i bon fer.
- Té algun lema de capçalera?
- Si no té remei, per què t’hi amoïnes? I si en té, per què continues amoïnant-te? Amb el temps he après a relativitzar les coses, situacions i problemàtiques de tota mena que ens fan patir i que, a voltes, ni tan sols arriben a passar tal com ens havíem imaginat que passarien... Diríem que són preocupacions gratuïtes i que hem d’intentar evitar.
- Amb quin reusenc o reusenca li agradaria fer un vermut?
- Em venen al cap molts noms, però la majoria ja no són entre nosaltres. Persones que he admirat per diversos motius i amb qui hi he tingut algun vincle d’amistat i estima. Tot i així et diré un nom. És una persona que, fa uns mesos, vaig tenir l’oportunitat de conèixer. Ell és en Salvador Palomar. No em faria res continuar parlant amb ell de coses del Reus antic amb un vermut al davant.
- I la geganta que li agrada més?
- Sens dubte, la Vitxeta. Quan era joveneta me la mirava com un referent de dona eixerida i ben plantada. I sempre a la moda. Ara la miro i dic: per ella no passen els anys, tan maca com sempre!
- Si fos alcaldessa...
- Tindria cura de tenir molt de contacte amb els ciutadans. Trepitjar el carrer. Escoltar molt per tal de que els conciutadans em fessin arribar inquietuds i desitjos. Crec que tindria molt present que és un càrrec públic passatger; però, tot i això, voldria fer alguna cosa útil per la ciutat. Ara mateix se m’acut una campanya per a la correcta circulació dels patinets i bicicletes. És un tema de seguretat personal que preocupa molt a les persones grans.
- Per últim, quin espai reusenc inequívocament violeta triaria?
- Potser els rentadors. Recordo haver vist les dones traginant cossis plens de roba, i després picant-la amb la pala. M’agrada la reconstrucció que s’ha fet de l’espai. Hi ha un altre edifici que, sense voler ser un espai de trobada de dones, esdevenia lloc on coincidíem mares joves amb els nostres nadons.
El sol fet de trobar-nos a l’entrada del consultori ja et feia saber que totes teníem les mateixes cabòries... Em refereixo a La Gota de la Llet fundada pel doctor Frías.
