“Allò difícil es fa, i l’impossible s’intenta”. Amb aquesta frase, l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, va segellar, en el seu discurs d’investidura del 2019, el seu desig de superació política, una intenció que 365 dies després ha resultat, si menys no, d’abast titànic en el context de la Covid-19 i l’emergència sòcioeconòmica que se’n derivarà. De moment, es pot dir que el consistori no s’ha posat, en absolut, d’esquena a la problemàtica i complexa situació i ha impulsat un Pla de reactivació econòmica i social del qual haurem de valorar amb perspectiva i calma els fruïts concrets.
Fer memòria des d’aquest present generalment incert ens porta, però, a ser conscients d’un passat que queda més llunyà que mai. D’adonar-nos que el govern de Reus i el seu alcalde han passat, en menys d’un any, d’un punt de partida optimista (bones perspectives econòmiques, majoria política sòlida a diferència dels quatre anys anteriors i raonable capacitat d’inversió, com li agrada considerar al batlle) al combat contra elements externs tan potents com una pandèmia encara de trajectòria desconeguda i de dimensió global.
Un repte que, evidentment, no s’albirava enlloc després de les eleccions municipals del 26-M que, amb matisos, havien estat positives per a Junts per Reus, ERC i el PSC i, per motius diferents, menys dolces per a Ara Reus i la CUP. Després de malbaratar tot el capital humà disponible dels anteriors quatre anys, es pot dir que Cs va aconseguir salvar els mobles tot fagocitant, de passada, un PP que va desaparèixer del mapa local. Sens dubte, la longevitat de l’alcalde al consistori reusenc i la seva vivència d’un mandat aritmèticament precari entre 2015 i 2019 li permetien treure pit del fet de repetir els set regidors de quatre anys abans, d’haver guanyat un miler de vots més i de la possibilitat de conjurar la fragmentació del consistori que tants maldecaps li havia comportat durant el mandat anterior.
Descartada la possibilitat que l’altra candidatura guanyadora de la nit, la d’ERC (amb uns resultats històrics de sis regidors), decidís arriscar-se a un inèdit tripartit conformat amb el PSC i la CUP, Pellicer podia sentir-se alleugerit per les perspectives d’un mandat tranquil amb anuncis positius que situava, convenientment, a la vicealcaldessa com a primera presidenta de la Diputació de Tarragona. Després de dos mandats amb sobresalts judicials de tota mena, la bona estrella del batlle reusenc ja es va veure lleugerament esmorteïda pocs dies després de la seva elecció quan, a causa d’una denúncia del numèricament inexistent Vox a la sala de plens, es va haver de repetir de forma extraordinària la investidura de Pellicer perquè la CUP no havia seguit la fórmula d’acatament de la Constitució.
Una repetició realitzada el 3 de juliol de l’any passat i que demostrava que el paper de la justícia podia continuar tenint molt a dir respecte a les actuacions municipals, malgrat que els denunciants no s’asseguessin als escons de la plaça del Mercadal. Una realitat que, fa pocs dies, ha tornat a demostrar la sentència del jutjat contenciós administratiu número 1 de Tarragona sobre l’obligatorietat de lluir les banderes oficials al consistori i que va promoure l’ara exportaveu de Cs, Juan Carlos Sánchez. Una recent mala notícia per la majoria independentista de la plaça del Mercadal, mitigada per l’anunci que la Fiscalia demana l’arxivament de la causa pel manifest dels portaveus del 3 d’octubre de 2017, en el qual es demanava la retirada dels policies instal·lats a l’Hotel Gaudí.
Anant a terrenys polítics concrets, es pot afirmar que la majoria absoluta del govern reusenc ha estat productiva d’una forma gens menyspreable en els darrers 12 mesos. Durant el darrer semestre de 2019, i a diferència d’altres mandats encapçalats per Pellicer, el govern va poder exhibir el que considera el seu full de ruta pels propers quatre anys: el Pla d’Acció Municipal (PAM). A més, sota el lideratge de la nova regidora d’Hisenda, Mariluz Caballero, el govern reusenc va poder aprovar tant les ordenances fiscals com els pressupostos i anunciar un paquet d’inversions que prometien deixar enrere el regust amarg dels temps passats amb escassa liquidesa.
Tan profitós va ser el darrer tram del 2019 que el govern va poder visibilitzar amb la presència de la mateixa consellera de Salut, Alba Vergés, l’inici del traspàs a la Generalitat d’una de les joies de la corona: l’Hospital Sant Joan. Un fet que representava engegar el comiat jurídic i polític a la gestió municipal en aquest centre hospitalari, que havia quedat inacabada al final de l’etapa del conseller Toni Comín. Tan pretesament còmode era per a Pellicer la situació, que l’alcalde va fer a finals de gener una proposta per reclamar les infraestructures pendents i en la qual prometia comptar amb tots els actors implicats. Una proposta que l’emergència de la Covid-19 s’ha encarregat de deixar en un segon pla, qui sap si per llarg temps.
En aquest panorama relativament tranquil, tan sols dos temes desentonaven per al tripartit reeditat per Pellicer: la resolució del nou contracte de la brossa (impugnat al Tribunal Català de Contractes del Sector Públic per l’actual operador després de tres pròrrogues i amb amenaça de vaga inclosa dels treballadors) i la manca de viabilitat econòmica i conseqüent tancament del mercat de Carrilet, que xocava frontalment amb promeses electorals ben presents entre els afectats. Unes qüestions a les quals s’ha sumat, recentment, la reivindicació de més seguretat ciutadana a zones com la Sardana, més enllà de les constants alertes expressades per l’associació veïnal del barri del Carme.
Parafrasejant l’escriptor Xavier Amorós, vivim temps estranys en què el que era universalment conegut i acceptat corre el risc d’enfonsar-se en poques setmanes. Diuen, però, que el món és per als valents; i potser sí, que l’impossible s’ha d’intentar. Bona sort, alcalde i regidors de Reus.
