Lluny de ser un moment de celebració de la durada d’un model, el 30 aniversari de la creació de la societat anònima municipal Hospital Sant Joan que es complirà en menys de sis mesos, l’1 de gener de 2017, es presenta amb incerteses de futur i amb la necessitat urgent de teixir nous consensos. Reusdigital.cat ha parlat amb alguns dels exregidors que ara fa gairebé tres dècades van fer possible la creació de la societat anònima municipal de l’hospital Sant Joan (SAM), la primera creada per l’Ajuntament de Reus així com la primera de l’àmbit sanitari a tot l’Estat espanyol. Una SAM que, objectivament, va millorar l’atenció sanitària, va resoldre les dificultats de gestió econòmica de l’històric centre sanitari de la ciutat i va posar les bases per la gestió des de la capital del Baix Camp d’altres espais sanitaris i de salut del territori a través de nous instruments com serien Gestió Comarcal Hospitalària SA (Gecohsa, 1988) i Gestió de Serveis Sanitaris (Sagessa, 1989). Uns instruments, precisament, de plena actualitat en les últimes setmanes.
“Crec que l’esperit aquell s’ha perdut completament i la dimensió també”, conclou Josep Martí (PSC), exregidor de Sanitat en el mandat 1983-1987, al respecte de l’Hospital Sant Joan. Martí va ser una de les persones sobre les quals va recaure la responsabilitat de donar el tomb a la situació del centre hospitalari reusenc a principis dels anys vuitanta del segle XX, durant els primers governs democràtics al consistori reusenc. D’acord amb l’encàrrec polític expressat de forma unànime, Martí es va encarregar de trobar un nou model de gestió pel centre hospitalari reusenc de propietat municipal juntament amb els regidors Joan Josa (CiU), Antoni Foz (AP), Estanis Salvadó (ERC) i Antoni Oliach (PSUC).
Una mirada enrere
En realitat, la creació de la SAM, el gener de 1987, va ser l’epíleg d’un problema que es remuntava a dècades anteriors i al qual es va posar fil a l’agulla ja durant el primer mandat democràtic municipal. Segons la Història General de Reus, l’alcalde Anton Borrell es va trobar “una patata calenta” en matèria sanitària després que el primer consistori de la democràcia presidit per Carles Martí ja comencés a fer els deures en una matèria tan sensible.
Durant l’etapa del primer consistori sorgit de les urnes, es va impulsar la jerarquització mèdica dels professionals del centre sanitari, fet que no va estar exempt de dificultats polítiques i personals que van motivar, per exemple, la dimissió del regidor responsable, Pepe García Ibáñez (PSUC). Aquest pas significava dotar d’una plantilla fixa amb dedicació plena el centre, mentre es definien els diferents serveis sanitaris oferts i s’establien les responsabilitats de la gestió assistencial. Entre les escasses alegries d’aquells anys marcats per la crisi econòmica, cal citar la confirmació que la capital del Baix Camp seria la seu de la Facultat de Medecina, la qual cosa també obria noves expectatives, segons remarca Pere López al llibre ‘El nostre hospital de Sant Joan de Reus: fets i records’.
Les anècdotes sobre l’estat de l’hospital en aquells moments són múltiples. “Encara no havíem pres possessió i l’hospital estava en vaga”, relata Martí, el qual explica que la dinàmica creada ofegava qualsevol possibilitat de gestió acurada. “Les factures de l’hospital i la contractació es portava des de l’ajuntament que tenia uns terminis de pagament molt llargs, amb el que ens trobàvem que molta gent no volia servir-hi o ho feia amb terminis que no podies fer concursos ni res”, es lamenta.
Molt més eloqüent és la descripció que fa l’exregidor Joan Josa del sistema de pagament de l’hospital, en recordar una conversa personal amb l’aleshores administrador, Joan Sirolla. Diagnosi que també corrobora Estanis Salvadó, exregidor republicà, que destaca el fet que “hi havia una mancança sanitària” i “no només l’ajuntament no donava aquest servei sinó que a la vegada costava un dèficit sobre els pressupostos municipals”.
Estudi de la situació
Segons la Història General de Reus, el juny de 1983 la conselleria de Sanitat dirigida pel reusenc Josep Laporte va donar a conèixer el pressupost sanitari destinat al territori: 5 milions de pessetes al Baix Camp enfront els 2.000 al Priorat, la Ribera d’Ebre i la Terra alta i els 400 per l’ampliació de la residencia sanitària de la Ribera. Una situació que va crear alarma i va generar una campanya iniciada per Tomàs Barberà i secundada pel Centre d’Amics de Reus, amb l’objectiu de donar el tomb a la situació.
A nivell institucional, el 22 d’agost de 1983 –ja en el segon mandat municipal-, la Permanent de l’ajuntament de Reus va crear la Comissió de Suport a la Comissió Mixta, Generalitat de Catalunya-Ajuntament de Reus, que Francesc Martínez i Borrego es va encarregar de dirigir en la seva vessant de planificació tècnica. Uns mesos després, el 31 de desembre del mateix any, la Comissió tècnica de Planificació Sanitària a la Comarca va lliurar un informe al consistori sobre la dotació hospitalària a Reus i la seva àrea d’influència en el qual també s’analitzava la possibilitat d’adaptació a les futures demandes.
Segons aquest document, el 1983 hi havia a la ciutat un total de 337 llits per a aguts (263 acreditats i 74 no acreditats), distribuïts entre 5 centres: la unitat maternal Sant Pere (Insalud), l’Hospital de Sant Joan (municipal), la clínica Sr. Savé (privada), la clínica Nrta. Sra. Misericòrdia (privada), la clínica Fàbregas (privada) i la del Dr. Ibarz (privada). Tenint en compte el nombre de llits acreditats, l’informe preveia una necessitat futura de 426 llits entre nivell 1 i nivell 2, fet que representava un dèficit de 163 llits.
El mateix informe detallava que la plantilla de l’hospital era de 346 treballadors dels quals 14 eren funcionaris municipals. Segons el mateix document, “2 o 3 metges” estaven “sota un règim especial arran de no haver volgut admetre la jerarquització”. Un detall important que corrobora l’exregidor convergent Joan Josa que dictamina que aquest fet provocava “un hospital a part i això no podia ser, enteníem nosaltres”.
Una altra circumstància especial era la presència de la comunitat de religioses, en concret 10 monges, que es dedicaven a diferents feines (infermeria, neteja,…). Martí explica que, tot i la seva important contribució, “la feina va ser contractar-les”, “llogar-los-hi un pis fora de l’hospital i que fessin un horari” perquè “vivien dintre (de l’hospital)” i “era una cosa estranya”.
El pacte polític que va portar a la SAM
“El que es va fer primer va ser un pacte polític amb tots els grups polítics de manera que el tema de l’hospital no es polititzés més, que els temes no anessin al ple que ens els treballéssim abans nosaltres en comissió”, descriu Martí. En el moment que es va assolir aquest consens inicial, el govern presidit per Anton Borrell comptava amb el suport dels republicans que, el desembre de 1984, marxarien a l’oposició. Tot i així, Salvadó destaca que en aquesta matèria com amb la resta de problemàtiques greus de la ciutat d’aquells anys (aigua, PGOU,…) sempre van apostar per trobar solucions consensuades tant des de posicions de govern com d’oposició. “Hi havia 2 o 3 temes claus que des d’ERC sempre vam dir que consensuats amb totes les forces polítiques que hi volguessin participar”, rememora.
Políticament, una altra de les dificultats es trobava en sumar al pacte al grup de CiU que –convé recordar-ho- dirigia la sanitat a nivell nacional i amb els quals l’enfocament sobre la matèria no sempre havia coincidit. “Ens vam autoconvèncer que a l’hospital havia d’haver una pau política. Amb l’ajuntament era una cosa i amb l’hospital devia ser una altra. O ens posàvem tots en la línia o tindríem tots un hospital de pena”, explica Josa. A tall d’anècdota, Josa comenta que bona part de l’acord es va forjar durant les estades a Prades en què coincidia amb Borrell al voltant d’una amistat comuna. “Vèiem que l’hospital que sempre s’havia construït amb esforços havia de continuar amb esforços dels ciutadans”, dictamina Josa.
Beneficis o recursos?
De les paraules de Josa també s’extreu que la voluntat d’arribar a acords tampoc va ser -políticament parlant- bufar i fer ampolles en el marc d’un consistori on les visions ideològiques no coincidien sempre i on –convé recordar-ho- es va donar, per exemple, la difícil situació de la mort sobtada de l’alcalde i un canvi d’aliances polítiques en el govern. “Havíem de generar beneficis i la Rosa Just (PSUC) em va dir:- beneficis, ja ha tornat a sortir la dreta de l’ajuntament-. Bé, Rosa, si no vols que generem beneficis, generem recursos per tornar a invertir en l’hospital”. Tot i això, Martí especifica que es va assolir el que semblava difícil: “no vam votar mai que no, vam anar tots a una i va ser un gran què”, comenta.
De la seva banda, Salvadó resumeix quins eren els principals reptes del moment i sobre els quals totes les formacions polítiques finalment van coincidir en la solució: “havíem de fer un canvi molt important en el model sanitari que fins aleshores havia estat molt gremial, amb unes inèrcies de les clíniques privades i dels metges. Aquell sistema no es podia sostenir, havíem d’anar a un model de gestió eficaç i que toqués de peus a terra amb criteris professionals”, explica.
Com en altres ocasions posteriors, el model en què es va inspirar Reus va ser Barcelona on ja hi havia experiència en la creació de societats anònimes municipals. Segons Joan Josa, la proposta de crear una SAM va sortir de Martí, que era coneixedor de l’experiència inicial barcelonina. En plantejar aquesta opció a títol d’estudi, però, van arribar noves resistències provinents de l’estament funcionarial de més alt nivell del consistori. Per aquest motiu, van encarregar directament l’estudi sobre la matèria i el plantejament d’uns estatuts a l’advocat barceloní José Folchi, una tasca que –encara avui recorda Josa- va significar el desemborsament de 3 milions de pessetes pel lliurament del treball.
Per constatar de manera pràctica la maduració de tot el procés va ser necessari esperar al final del segon mandat municipal. D’aquesta forma, el desembre de 1986 es va celebrar la primera Junta General i, oportunament, es va procedir a “la constitució de la societat anònima i es va fer el consell d’administració amb totes les forces”, recorda Salvadó. Al respecte de la selecció del gerent del nou ens, Martí explica que el procés es va iniciar en vida de l’alcalde Anton Borrell. “Encara era viu, que es va donar a una empresa de selecció de personal i van quedar dos candidats i un era el senyor Prat que és el que es va escollir”, afirma.
Preguntat sobre si el nou model incloïa, inicialment, una voluntat d’expansió territorial, Martí afirma que en principi no existia. “El primer objectiu era solucionar el nostre problema, que era gros: treure de l’ajuntament tot el tema de la gestió del dia a dia, econòmica…”, valora mentre afirma que, al seu parer, aquesta visió política d’anar més enllà es va concebre durant el tercer mandat democràtic municipal (1987-1991), del qual ja no va formar part.
Tot i així, també reconeix que durant les reunions de posada en marxa del model es tenia cura en implicar als agents del territori més propers en la millora de les instal·lacions i els processos: “Quan ens reuníem una vegada a l’any venien també alcaldes dels pobles de la comarca, per fer una mica que l’hospital no fos solament de Reus, que no ho era”.
Del passat a un present amb dubtes
Han transcorregut pràcticament trenta anys des d’aquells moments i, amb el coneixement actual, resulta inevitable valorar fets i persones des d’una òptica diferent, després dels abundants titulars que ha donat Innova en els darrers anys. De manera unànime, però, s’ha de dir que els entrevistats coincideixen en valorar positivament la tasca del gerent, Josep Prat, durant aquella etapa concreta, persona que es troba actualment enmig de l’epicentre del macrocas de l’hòlding reusenc. “Amb el Prat com a gerent va millorar moltíssim la gestió” i va ser “una excel·lent persona i un excel·lent suport per tot el que vam fer”, reconeix Martí, qui això sí evita posicionar-se sobre l’afer Innova. “Amb el temps se sabrà què ha passat realment”, diu de manera equànime.
On apareixen, però, els matisos és en la valoració del desenvolupament d’aquell model inicial que es va assajar amb la creació de la primera SAM reusenca. “Això es va fer molt gran, es va perdre aquest control de proximitat i ha vingut el descontrol perquè això ha coincidit amb aprofitats que veuen escletxes on poden aprofitar-se. Això ho diran els jutges”, comenta també Salvadó, de manera similar a Martí i Josa.
Sobre el futur del model, l’exregidor republicà evita posicionar-se per un sistema concret o un altre i posa l’accent en la fonamental responsabilitat política per gestionar qualsevol decisió al respecte. “L’eina és bona però els criteris polítics per on ha d’anar conduïda s’han de marcar molt clarament i l’execució també s’ha de verificar i s’ha de portar d’una manera curosa”, exposa amb rotunditat.
Així mateix, Salvadó recorda un fet generalment imperceptible. que també ha jugat en contra, al seu parer, de la situació que està vivint el model reusenc: “aquesta part de competència territorial ens ha jugat en contra des del territori, com un obstacle d’oposició en certa manera”, diu.
Si hi ha un àmbit en què l’atenció a les persones és la base del sistema és en el de la salut. Per aquest motiu, i malgrat les dificultats conegudes que es viuen actualment, Salvadó no oblida trencar una llança pels que han posat de la seva part per minimitzar els problemes. “Tinc metges coneguts que han demanat que s’obrin els quiròfans per la tarda i ells operen sense remunerar, això diu molt de la classe mèdica que tenim a la ciutat i sobretot dels metges que han apostat per l’hospital i no s’han mogut, que són el pilar”, rebla.
Transcorregut el parèntesi estiuenc, el que és segur és que –per motius diversos- la situació assistencial, econòmica i política al voltant de l’Hospital Sant Joan continuarà donant molt que parlar alhora que s’apropa el trenta aniversari de la creació de l’actual sistema de gestió.
