Dimarts, 09 de Març de 2021

Marc Arza: 'Acordar no és rendir-se, dialogar no és humiliar-se'

El conseller nacional del PDeCAT i exregidor a l'Ajuntament veu Pellicer com una figura amb 'un gran capital polític'

04 d'Octubre de 2020, per Isabel Martínez
  • Arza, en una imatge d'arxiu

    Reusdigital.cat

Les circunstàncies temporals fan que aquesta entrevista s’enregistrés dies abans de la inhabilitació al president Quim Torra, un motiu pel qual el conseller nacional del PDeCAt i exregidor reusenc Marc Arza (1976) no es pronunciés sobre aquesta notícia. Molt actiu al Twitter des del 2008 on, entre d’altres reflexions, mostra el seu pensament sobre la situació actual entre Junts i el PDeCAT, Arza penja, referent a la inhabilitació, el següent tuit: “No hi haurà independència sense una majoria clara, hegemònica i sostinguda en el temps. I no hi haurà majoria clara, hegemònica i sostinguda des del desgovern, la improvisació i el rupturisme infantil. Reset.”

Un desig de reiniciar una nova etapa a la política catalana que, de moment, no s’intueix clarament. Els propers temps ens donaran més pistes al respecte. “Fem-ho ben reusenc”, em diu quan acordem trobar-nos a la pastisseria Poy per abordar els seus punts de vista sobre el futur polític de l’espai postconvergent tant a nivell nacional com local, on la trencadissa entre PDeCAT i Junts s’ha limitat a un parell de càrrecs electes i una dotzena de militants. Quan ens asseiem davant d’un cafè,  el tercer aniversari de l’1-O es imminent i la pregunta és, doncs, obligada.

Què va fer, vostè, l’1-O del 2017?

Vaig dormir al col·legi Misericòrdia. M’hi sentia compromès i el vaig viure molta emoció. Quan van arribar les urnes i les paperetes i ens vam adonar que amb un punt de resistència popular, senzilla, silenciosa, discreta... havíem guanyat a un estat. Em vaig implicar tot i que, personalment, no vaig ser-ne un entusiasta perquè el referèndum era una aventura política que en començar ningú sabia com s'acabaria, arriscada i amb un punt incontrolable. Un mes abans, no tenia confiança que es fes perquè si un estat dels més importants de la UE amb recursos, serveis secrets, policia, satèl·lits, jutges... diu que no el faràs, el més normal és que no el facis. Veure que el realitzàvem em va causar molta emoció.

Va ser aleshores escèptic, abans de la seva celebració?

Sí, i després en la mesura que el camí cap a l’1-O, especialment amb les lleis del Parlament, vam lligar-nos de mans i peus a l’hora de gestionar-lo. L’1-O va ser un èxit (de participació, de preparació i de plantar cara a l’estat) i, alhora, un drama perquè el dia que l’estat espanyol s’excedeix de forma extraordinària et situa en una posició de força política que es podria haver capitalitzat bé. Al meu entendre, anant a eleccions el dia 3. Haguessin estat unes eleccions bones per al sobiranisme. Però com que ens havíem lligat de mans, amb les lleis i la competició constant entre ERC i Junts, no vam ser capaços d’administrar-nos bé. A partir d’aquella data, el moviment sobiranista ha comès molts més errors que encerts. L’1-O és un èxit i l’administració de l’1-O és un desastre. Fins aleshores, una part molt important del país veu amb una distància neutra el referèndum i una part majoritària del país no independentista veu la reacció de l’estat de l’1-O com una barbaritat. Per tant, comparteixen la preocupació, la ferida de la violència a les escoles. En canvi, l’administració que es fa de l’1-O genera per primera vegada un rebuig important a la política al sobiranisme. Simbòlicament es veu en la manifestació espanyolista del 8 d’octubre en què, per primera vegada a Catalunya, centenars de milers de persones a Catalunya surten al carrer amb banderes espanyoles. A molta gent de Catalunya generem una preocupació pels seus estalvis. No a les grans fortunes sinó a gent petita amb, per exemple, 20.000 euros a La Caixa o al Sabadell. És un canvi important que deixis de tenir una part del país situada en una neutralitat còmoda. Els actives cap a una posició contrària a l’independentisme. Aquesta transformació ens va passar per alt.

Retrocedim a la creació del PDeCAT l’any 2016. La formació es definia com un element de centralitat política i de seriositat...

El PDeCAT és estrictament una refundació de CiU, i es fa amb aquesta voluntat. Vaig estar-hi d’acord, però vist amb perspectiva va ser un error. Vam fer aquest camí molt alegrement per guanyar-hi coses sense pensar-hi que també podríem perdre-les. Fer coses noves és molt fàcil: canvies un partit i en fundes un de nou. De fet, trenques amb algunes coses que són importants i abans no es veien, com la cultura de la ubicació, amb la tradició... La cultura del Partit Demòcrata i la de la coalició no són la mateixa, i la forma de fer no ha sigut tampoc la mateixa. El PDeCAT té molt de CiU, però en el que ha passat després en el trànsit cap a Junts i en el trencament que hi ha avui entre el PDeCAT i Junts una part d’això ve d’aquest moment. Per a la gent que valoràvem algunes coses molt importants de CiU, no es va fer bé. En política hi ha el què (què vols fer, els objectius polítics...) i el com (amb quina forma fas política, amb quins mitjans, amb quin llenguatge, i amb quina tradició intel·lectual). Ens pensàvem que podíem passar de CiU cap al nou partit i que seria fonamentalment un canvi cap al què, però que el com el mantindríem. Crec que una part del com, i que ara des del PDeCAT tornem a reivindicar, es va perdre.

En aquest sentit, la trencadissa d’aquest estiu no va en la línia d’establir centralitats en la societat ni en el partit pel que sembla...

Quan parlem de centralitat parlem de moltes coses. En els últims anys, la sensibilitat mitjana del país i la centralitat política del nacionalisme han estat coses diferents. El moviment sobiranista, tot ell, s’ha desplaçat cap a l’independentisme i un sobiranisme més marcat i alguns creuen (jo no sé si estic d’acord) cap a algunes posicions més progressistes i més esquerranoses. En canvi, el centre del país no s’ha desplaçat tant. Quan mires el conjunt del país, el moviment cap al sobiranisme i el progressisme és més subtil i, per tant, el centre del sobiranisme i el centre del país s’han allunyat l’un de l’altre. Hi ha una cosa prèvia: quan fas política, és important anar seguint els votants? Si els votants canvien de criteri, has d’anar adaptant el posicionament per seguir-los? O, més aviat, tens uns valors en els quals creus? Si els votants s’allunyen, has d’assumir que hi ha èpoques de més èxit electoral i de menys. És evident que els partits sempre modulen el seu discurs però fins a un cert punt. En 10 anys es podria afirmar que ERC i CiU han arribat a canviar-se els espais polítics i alguns posicionaments. Això passa perquè els partits han anat desplaçant-se. En el trànsit de CiU a PDeCAT, i després a JxCat, hi ha uns canvis de discurs en el què i en el com. Hi ha una part de la gent que havia estat CiU que tenen la sensació, dit a l’engròs, que el partit s’ha fet d’esquerres i com que el país s’ha fet d’esquerres els hem de seguir amb polítiques d’esquerres. El meu parer és que aquest país té una sensibilitat global al voltant del centre-esquerra que, en alguns sectors del país, s’ha accentuat en els darrers anys per les tensions socials, la crisi econòmica... No crec, però, que el país s’hagi desplaçat cap a l’espai polític dels comuns.

En relació a aquest tema, s'ha mostrat a Twitter com a defensor de determinats principis polítics, com ara la crítica a la recent legislació sobre els lloguers, o la defensa de l’escola concertada. Quin balanç en fa, de l’activitat legislativa del grup parlamentari de Junts en aquestes qüestions durant el present mandat?

He pres una decisió molt clara en favor de la permanència del Partit Demòcrata, fonamentalment en relació a això que esmenta. Hi ha algunes coses que per a mi són importants, i que en els darrers anys no només hem abandonat sinó que hem arribar a contradir. La llei de lloguer és un cas evident. És clar que els preus del lloguer són un problema i que s’han de fer polítiques per ajustar els preus a la gent. Que això es pugui resoldre amb una sola llei a l’estil d’una vareta màgica em sembla que pels precedents d’altres països no només no ho arreglarà, sinó que ho empitjorarà. És allò clàssic que CiU no hauria fet mai perquè tenia davant de qualsevol qüestió l’assumpció de la complexitat. Per tant, l’habitatge no té solució, té solucions. Per a mi, aquest és un cas paradigmàtic. Hi ha partits que veuen els empresaris i els autònoms com enemics. És evident que els interessos dels treballadors i els empresaris no sempre casen, i que els països que funcionen el que tenen és un diàleg potent entre els dos pols: el social, sindical i organitzat, que defensa els drets dels treballadors, i el pol empresarial i de classes mitjanes, que defensa el model productiu. De la lluita entre aquests dos el que surt és un model productiu matisat, que funciona. CiU havia fet aquest paper, Junts no el fa. El mateix passa amb la idea del nostre model sanitari o escolar. Són models difícils de defensar perquè són complexos. Per exemple, que la sanitat hagi de ser universal, gratuïta i de qualitat no vol dir que hagi de ser pública. De fet, la major part de la xarxa no és pública, que tampoc no vol dir que sigui amb ànim de lucre. Tradicionalment, CiU havia defensat aquest model i funciona. És veritat que en un moment de gestió molt complex com l’actual, si tens 36 formes de gestió diferent podràs fer experiments, adaptar polítiques dels uns i dels altres. I quan uns ho facin malament, t’assegures que no tots ho facin. Tot això, que formava part dels valors essencials que defensava la gent de CiU i del PdCat, en el trànsit cap a Junts s’ha anat perdent. Al meu entendre per un pur tacticisme electoral. Un hipotètic èxit electoral no és raó suficient perquè s’abandoni la defensa d’aquestes coses, i si abandonar el PDeCat i transitar cap a Junts ha de suposar això a canvi de treure 5 o 10 diputats més, m’estimo més treure menys diputats i defensar coses que per a mi són essencials. En el trànsit de CiU cap al PdeCAT i cap a Junts hi veig el menyspreu cap a l’autogovern: volem un estat i, com que el volem, tot ens sembla poca cosa. Si hem de menysprear la Generalitat, amb mi que no hi comptin. És una administració important, que gestiona 40.000 milions d’euros que són molts diners en un país amb un PIB de 230.000 milions d’euros. Gestionar-los bé o malament és important per al país. No ho té fàcil perquè té pocs recursos, perquè l’estat ens vigila i ens lliga curt, però s’han fet bones polítiques durant els anys 80, 90 i 2000 i, per tant, ara també es poden fer. Hi la la temptació en alguns sectors de l’independentisme de pensar que la Generalitat és un no-res, que no val la pena discutir, que és una gestoria. Això és mentida i, encara que ho fos, la Generalitat és el nostre petit espai de sobirania.

Vostè ha parlat de tacticisme electoral per mantenir resultats. Està el PDeCAT preparat per una travessia al desert per la pèrdua de les eleccions? Tenim l’exemple d’un dels membres de la coalició de CiU, el cas d’UDC, que va testar suports a les urnes amb un fracàs. Està preparat per perdre les eleccions i el poder?

És una part fonamental de la democràcia. En part, el que ha passat a CiU és tenir autèntic pànic a perdre les eleccions, que és normal. Si l’any 2010 ens tocava governar amb una crisi molt forta i això suposava l’any 2014 perdre les eleccions, doncs, alabat sia Déu. Acceptar això amb una certa naturalitat és fonamental, entre altres coses perquè resistir-t’hi com està passant ara t’acaba portant a fer-ho encara pitjor perquè acabes fent experiments difícils. Què li va passar a Unió Democràtica? Clar, venim d’uns anys d’una política molt tensionada i molt emocionalitzada i, per tant, fer propostes complexes, centrals, progressives, realistes, no populistes, no emocionalitzades... doncs és molt difícil. Ho era l’any 2015 perquè anàvem al tot o res, ho era el 2017 perquè veníem de la repressió de l’1-O, de la presó i l’exili, i ho és ara perquè hi ha presos polítics i exiliats i, personalment, crec que hi ha un espai per aquest independentisme central, dialogant, que cregui en la política. Un espai que no negui el què (la independència) però que s’assenti en el com: quines polítiques, de quina forma, quin horitzó, amb quines maneres polítiques... i amb quina recepta social i de país en el mentrestant. Perquè la independència no arribarà d’aquí a un any i, probablement, tampoc d’aquí a cinc. La proposta d’UDC no era independentista. Un article de l’Arturo Puente diu que l’espai de Duran i Lleida no és estrictament el mateix que el del Mas-Colell, i nosaltres anem a defensar a les eleccions el del Mas-Colell. Em sembla que és més ampli, transversal i amb capacitat de penetració que no pas el del Duran i Lleida. És més, crec que anem a discutir-li a ERC una part de l’espai que ha quedat per defecte. Ningú no gosaria dir que a ERC li anirà tan malament com a Unió, perquè no ho és i la seva proposta tampoc ho és. La nostra proposta en el terreny nacional i de país s’assembla més a la d’ERC que no pas la que va presentar UDC el 2015, amb la diferència que nosaltres ens la creiem i ells ho feien per tacticisme. És un espai gran? És un espai significatiu. No nego que la independència podria ser la millor solució possible per a Catalunya, crec que no és la única, però és probablement la millor. I els vots del PDeCAT seran vots que hauran de comptar-se en el bloc independentista i, per tant, no discuteixo el què sinó el com. La incorporació d’independents a Junts gairebé s’ha fet menyspreant la política i negant una cosa molt important que és diàleg, la conversa, la capacitat d’acord. Una cosa que era essencial a CiU i que no ho és al PDeCAt és que acordar no és rendir-se, dialogar no és humiliar-se, parlar no és renunciar. Això és importantíssim, s’ha de poder parlar amb tothom. El PSC, posem per cas, no és un partit del bloc del 155 que alguns han volgut convertir en una mena de Vox, és un partit central amb qui s’ha de poder construir coses de país.

Ara mateix Reus és la ciutat catalana més gran governada pel PDeCAT. En les darreres municipals, l’alcalde de Reus va anunciar que encapçalaria per darrer cop les llistes de la formació. Com es prepara el partit per prendre el relleu de Pellicer en aquest marc polític intern convuls?

La primera cosa a dir és que tota aquesta tensió política entre Junts i el PDeCAT ha tingut efectes a Reus perquè una part de la militància se n'ha anat a Junts i l'altra no. Estem parlant d’un parell de regidores i una dotzena de militants, per les dades que tinc. En canvi, afortunadament, això no ha tingut cap efecte sobre el grup municipal i sobre la dinàmica de la política municipal. L’alcalde i el seu grup de regidors continuen treballant amb cohesió i amb les mateixes ganes. És evident que abans de tres anys hi haurà eleccions municipals i ho vulguis o no la gent té un ull posat en l’avui i l’altre en el demà. Què passarà? Doncs no ho sap ningú, perquè en gairebé tres anys hi ha prou temos perquè aquest espai es trenqui i es refaci. A més, tota aquesta tensió ideològica d’abast nacional al nivell local es deixa sentir menys, perquè es prioritza la gestió.

Què li agradaria a vostè que passés?

Personalment, m’agradaria que aquest espai anés a les eleccions nacionals de forma separada, perquè veig que en termes de país té propostes molt diferents. Després, que sigui capaç d’una forma o una altra d’anar a les eleccions locals ben coordinat. Ja ho veurem.

Com veu el futur de l’alcalde de Reus?

Com passa sovint amb aquestes figures, ha crescut molt des del 2011 i és un polític amb molta més alçada avui que fa cinc o 10 anys. Amb l’experiència dels anys ha guanyat talla i justament quan és més capaç i pot fer més coses, com la coordinació que ha dut a terme amb la resta de batlles del conjunt d’Espanya contra el tema dels romanents, s’acaba el temps. Ara mateix, igual que ha fet aquesta coordinació, pot construir segons quins consensos a nivell de territori o a nivell català que poden ser interessants per a la ciutat. Pensar que en aquest moment el que hem de fer és jubilar-lo és una opció, perquè hi ha arguments per fer-ho (entre d’altres, que ell en deu tenir ganes), però cal dir que és un alcalde amb molt de capital polític. Per tant, és segur que no es tornarà a presentar? No n’estic tan segur. Jo no tinc clar que no s’hagi de tornar a presentar, perquè és una figura política que té molt de recorregut potser d’una forma diferent a com l’ha tingut ara.

En aquest context, es penedeix d’haver deixat de ser regidor?

No, vaig viure amb molta intensitat els set anys i mig de gestió municipal, vaig disfrutar molt, però estava molt cansat i tenia la sensació que si continuava no ho faria bé i em venia de gust fer altres coses i n’estic molt content, d’haver-ho deixat.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics