Maria Tarragó: 'Catalogar aquells llibres va ser una epopeia'

Fa uns quants anys vaig conèixer la Maria. Me la va presentar el Xavier Amorós quan van venir a visitar els llibres antics de la biblioteca que porta el nom de l’escriptor. Uns dies abans, i durant una de les moltes xerrades que sovint manteníem, em va dir: "voldria venir amb una amiga a la biblioteca a veure la col·lecció de llibres antics".

Sense dilació, vam fixar la data i ens vam trobar tots tres. Aquella trobada va suposar un abans i un després pel que fa al coneixement de la història dels llibres del fons de Reserva de la biblioteca. Vaig saber que la Maria havia catalogat el fons i que l’havia inclòs al Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC).

Aquest fet és tota una gesta en una època sense Internet i en la qual els llibres antics eren un patrimoni molt desconegut. Justament, jo havia acabat un màster en Biblioteques i Patrimoni i coneixia les dificultats que suposava una tasca així. Per això vaig voler que la Maria m’expliqués com ho havia fet, ja que estava convençuda que el seu testimoni seria molt valuós. No em vaig equivocar. El que va explicar no em va decebre gens ni mica, la catalogació del fons va resultar ser una veritable aventura. I és per això que avui torno a visitar la Maria Tarragó, perquè en aquesta entrevista em torni a explicar aquella experiència.

Fa un dia estrany. És un dia rúfol però no fa gens de fred. Vaig a casa de la Maria per parlar amb ella. Sé que no li agraden les entrevistes però ha acceptat conversar amb mi de llibres, un tema que a les dues ens apassiona. Li porto un obsequi per agrair la seva deferència, una petita planta de flors violetes. M’obre la porta una dona d’edat, però àgil i eixerida. És la Maria Tarragó. Ningú no diria que té 100 anys. Em convida a seure davant d’un lluminós finestral a través del qual es pot observar la seva terrassa amb diverses torretes amb flors.

- Per començar, Maria, què la va portar a catalogar el fons de llibres antics?

- Faltava poc temps per jubilar-me. En aquella època treballava com a directora al Negociat de Reus, seu del Servei d’Ensenyament de català, i la tasca frenètica que havien tingut anys abans, reciclant mestres i funcionaris, s’havia reduït molt. Per la por de quedar-me sense feina vaig proposar a la Generalitat fer la catalogació d’uns llibres que havia trobat a l’Arxiu-Museu de Reus en els temps que treballava amb el Doctor Vilaseca. Van acceptar la proposta, la feina de catalogar va durar un any i mig i, quan la vaig acabar, faltaven escassos mesos per jubilar-me, era l’any 1988.

- Com va conèixer l’existència dels llibres?

- Va ser al poc temps d’entrar a treballar a l’Arxiu. Quan el Doctor Salvador Vilaseca va acceptar l’encàrrec de dirigir l’Arxiu-Museu, que llavors estava situat a la Casa Rull, va necessitar el suport d’un ajudant i m’ho va proposar a mi. Jo havia acabat la carrera de Belles Arts a Barcelona. Una carrera que vaig fer després de disset anys de matrimoni, quan els meus tres fills eren ja una mica grans. La idea de treballar a l’arxiu em va agradar i vaig començar la feina catalogant la documentació. Era l’any 1972. Va ser allà on vaig veure els llibres antics i de seguida em vaig adonar que estaven sense catalogar. Una tasca que es va anar endarrerint i que va quedar pendent quan vaig entrar en política.

- Així doncs, de l’arxiu passa a la política. És la primera dona regidora del primer govern municipal democràtic després del franquisme (1979-1983). Com va ser l’experiència?

- L’experiència va ser tan nefasta que vaig acabar dimitint. Crec que van proposar-me anar a la llista de Convergència perquè portar una dona feia el partit més modern. Però no em van tenir en compte per a res. Per començar, tots els regidors, homes és clar, tenien una Delegació (així s’anomenaven en aquells temps les regidories) i a mi em van donar la Delegació d’Arxius i Museus de Reus compartida amb el Ramon Ferran. I a sobre, el meu sou era més baix que el del Ramon i el de qualsevol altre regidor. L’alcalde, Carles Martí, no valorava les meves opinions i per això vaig abandonar abans d’haver exhaurit el mandat. La gota que va fer vessar el got va ser el trencament de la negociació per l’adquisició per la ciutat dels llibres de la Biblioteca de Font de Rubinat.

- Què va passar?

- Era conegut que la família de Pau Font de Rubinat pensava desprendre’s de la biblioteca. Jo coneixia a la filla, la Maria, i molts dels llibres de la biblioteca familiar. Uns mesos abans, l’ajuntament ens havia encarregat, a la M. Rosa Molas, bibliotecària del Centre de Lectura, catalogar llibres del segle XVI de la biblioteca Font de Rubinat amb la idea de poder-los incorporar al patrimoni bibliogràfic municipal. Realitzaven la tasca les tardes de divendres i de dissabtes.

Tot i així, mai no vam veure la biblioteca sencera, ja que la Maria ens portava els llibres que s’havien de catalogar, de cinc en cinc, a una saleta annexa. Per les nostres mans van passar veritables tresors. Així que, aprofitant la disposició de la família i l’oportunitat que m’oferia el meu càrrec a l’Ajuntament, havia iniciat converses pel traspàs de la col·lecció. I la veritat és que amb la Maria tot anava lent però ben encaminat. Havia batallat molt i tenia moltes esperances en que la biblioteca passes a titularitat pública.

Però tot es va esguerrar quan l’alcalde, sense dir-me res, se’n va anar a Barcelona a fer tractes amb una altra filla del Pau Font de Rubinat, la Josefina, casada amb el Fèlix Gasull també de Reus. L’assumpte va anar fatal i les negociacions es van trencar. Em vaig enfadar molt i vaig dimitir. Ja ho pots ben apuntar, vaig dimitir quan l’alcalde Martí va truncar la negociació encetada de la biblioteca Font de Rubinat. Fixa’t si anaven bé els tractes que la Maria em va deixar fotocopiar les fitxes dels llibres. Aquestes fotocòpies estan dipositades a l’Arxiu de Reus. T’imagines si Reus tingués la biblioteca dels Font de Rubinat? Ara, d’aquella biblioteca no queda res i els llibres estan venuts ves a saber a qui i on.

- Com que la pèrdua d’aquest fons em sap molt de greu, opto per continuar amb la història de la catalogació dels llibres. Maria, com va ser el procés de catalogar els llibres antics?

- Això sí que va ser una epopeia! Alguns llibres no suposaven cap gran problema però d’altres eren molt complicats i em generaven molts dubtes. En aquests casos, que van ser molts, havia d’anar a Barcelona a buscar assessorament al Palau Moja, on hi havia la seu de Patrimoni de la Generalitat.

Sempre anava en tren i amb el llibre ben protegit. Sovint els dubtes es resolien amb l’ajuda de la Maria Porter, directora del Servei del Patrimoni Bibliogràfic de la Generalitat de Catalunya des del seu inici, l’any 1983. Però altres vegades la consulta acabava a la Biblioteca de la Catalunya i era en Jordi Torra, un gran expert, qui m’orientava. Em va dir en més d’una ocasió que el llibre era únic. Jo m’estimo molt aquells llibres. Són els llibres que l’any 2003 van passar a la Biblioteca Central Xavier Amorós.

L’entrevista sobre els llibres arriba al final. Però la nostra conversa s’allarga una bona estona més. Parlem de moltes coses i, per descomptat, del Xavier Amorós i del programa de ràdio que van fer plegats. Tot plegat, una conversa enriquidora i plaent. Tot un privilegi. Ens acomiadem fins la propera. L’honestedat de la Maria no li permet fugir d’estudi. Sap el que diu i diu el que pensa, sense embuts. Diu que la vida l’ha conduït a desenvolupar la seva feina. Una feina que mereix reconeixement i ser posada en valor.

Íntim i personal

1- Nom complet: Maria Tarragó Artells

2- Lloc i any de naixement: Reus, 1922

3- Professió: llicenciada en Història de l’art

4- Un lloc emblemàtic de Reus: cal Navàs

5- Una dona a la qual admira: cap en especial

6- Un record de la seva mare: la seva ocurrència, la mare tenia xispa

7- Lema o referència de capçalera: la honestedat

8- Reusenc amb qui li vindria de gust fer el vermut: amb Pere Anguera

9- Si fos alcaldessa... tornaria a deixar la plaça de Prim tal com estava abans, al segle XX. Per la tesi de final carrera vaig fer un rastreig a Reus sobre construccions i elements arquitectònics del segle XVIII, una època d’esplendor a Reus. Doncs, molts dels elements que llavors vaig documentar avui no existeixen, i ho trobo una llàstima, s’hauria de conservar el patrimoni de la nostra ciutat. I pel que fa a la plaça del Prim, era més bonica abans que ara.

10- Quin espai inequívocament violeta triaria: qualsevol botiga de roba de les de tota la vida.