Mor Pere Martorell Jareño, un personatge clau del col·leccionisme reusenc

Ha mort Pere Martorell Jareño (Reus, 1940-2016). Era delineant, però això és circumstancial, perquè va destacar especialment com a gran col·leccionista d’objectes de Reus i compilador d‘històries de la ciutat.

Durant 40 anys va reunir una impressionant col·lecció de fotografies de Reus, fetes per ell mateix, amb la voluntat de deixar constància dels llocs i racons de la ciutat, tant del centre com de les noves vies que s’obrien a la circulació (imatges de la construcció de l’avinguda dels Països Catalans o l’avinguda Marià Fortuny, per exemple), dels masos aïllats, de les fonts, de mil i una façanes i racons de la ciutat, del ‘trole’, del Carrilet en funcionament...

Va aconseguir fer-se imprescindible com a col·leccionista de fotografies antigues i postals de Reus. Tant és així que ‘Martorell Jareño’ és una firma necessària quan es publiquen llibres amb fotografies antigues de la ciutat.

Una de les col·leccions més conegudes en què va participar van ser les portades del setmanari gratuït Espais 7, que des de finals dels 70 i durant anys obria amb fotos i postals antigues de Reus, indefectiblement de la col·lecció Martorell Jareño.

Fou corresponsal des del anys 60 en diaris tan poc recomanables com Solidaridad Nacional (‘La Soli’) o La Prensa, mitjans oficials del règim, i d’agències informatives com Logos. En aquells temps Reus tenia una notable presència en els mitjans barcelonins, i fins i tot lleidatans, com em recordava Ezequiel Gort de son pare, el Josep Maria Gort –‘l’elefant torrat’-, que fou corresponsal del Diari de Lleida. També destacà com a editor de premsa diària i amb l’advocat Angel Camacho va editar ‘La Tribuna de Reus’, a començaments dels 80, de curta volada.

Jareño deixa inacabat un llibre monumental sobre la història dels carrers de Reus, que no volia donar per liquidat per por als errors. “Moriràs sense veure’l publicat”, li dèiem amb raó els seus amics. Un llibre que li portà anys d’elaboració, però que no volia donar a impremta “perquè sempre surten coses noves” i l’Ajuntament bateja nous carrers, deia amb aquell fil de veu gairebé inaudible.

Fou també autor de dos llibres-inventari, els dels pregons de la Festa Major de Sant Pere i els dels pregons de Setmana Santa. Va perseguir els seus autors un per un per tenir-ne un perfil biogràfic d’ells i sobretot per recuperar el que fou el pregó. Va recórrer a les cintes que guardava Ràdio Reus per poder fer-se amb algun pregó perdut. La seva dèria perfeccionista, malaltissa, el portà a recuperar-los tots.

El seu col·leccionisme reusenc era inacabable, mastodòntic, multifacètic. Fa uns 10 anys va llogar un pis de tres habitacions al carrer Martí Napolità que era un cau de papers, llibres, diaris, revistes, invitacions, un bust de Marià Fortuny i algun rètol de carretera vell... Tres habitacions plenes fins al capdamunt. Implorava que algú l’ajudés a inventariar-ho tot, però la gent només hi anava a demanar-li coses, no a oferir-s’hi.

Tenia desenes de llibres sobre el general Prim i es dedicà durant anys a visitar l’arxiu parroquial de Sant Pere i arxius barcelonins i madrilenys per col·leccionar les actes de casament o defunció d’insígnes reusencs. “Fixa’t, els llibres s’equivoquen sobre dades biogràfiques del general Prim i com que un copia l’altre, sempre surten malament”, solia dir a qui el volia escoltar. Un dia el veies joiós perquè en una llibreria de vell de Barcelona havia trobat un volum de Sol i Ortega. Evidentment, un reusenc.

Sabia com deixar-te garratibat: em trucava per convidar-me a anar al seu pis-despatx i em mostrava documents de la meva família, sardanes composades pel meu avi per a ser radiades a Ràdio Reus, documents de la família Quer o fotos del Mas Quer.

Com a bon delineant, tenia nombrosos plànols de Reus, del segle XX i també del XIX, antics diaris de Reus, cartes personals, ampolles de ‘Rofinos’ i una dèria curiosa: invitacions a dinars i sopars de celebracions que es feien a Reus. La gent ja sabia que si s’havia de desfer d’arxius personals o familiars, fotos antigues, documents privats o empresarials, tenia en Pere Martorell Jareño com a discret receptacle. Ell i l’Antoni Zaragoza Mercadé, és clar, amb qui convivia amb una certa -i discreta- competència. Reus té tot un planter de col·leccionistes -en qualsevol cantonada et trobes algú que té la col·lecció completa de l’Espais 7 o del Reus Diari- i un punt de trobada és el Mercat de Brocanters de dissabtes al matí, als passejos de Prim i Sunyer.

Mai va tenir bona relació amb la progressia ni amb l’Ajuntament, ni amb els historiadors progressistes o independentistes. No se n’amagava. I amb l’IMAC, amb qui va tenir llarga relació, no va acabar bé. No va voler mai donar el seu llegat a l’Ajuntament, ni a l’IMAC ni a l’Arxiu.

Considerava que el tenien menystingut i es queixava sovint que no citessin la procedència de les fotografies que ell cedia sempre sense condicions. En el fons, hi havia una recança ideològica, però sobretot, sobretot, una profunda buidor, una necessitat de ser estimat que mai no va poder omplir del tot.