'Per què els fills dels presos hem de complir també part de la seva condemna?'

Un dels efectes col·laterals del procés és el retrobament de dos vells amics, el poble català i el basc. La sala Emili Argilaga del Centre de Lectura, plena de nou de gom a gom i amb públic resignat ja a no trobar lloc, va acollir el passat dilluns al vespre l'emissió del documental d''ETB' 'Els nens de la motxilla', un recull d'impressions i vivències dels fills i filles de presos d'ETA dispersats en presons d'arreu de l'estat espanyol i que només poden veure els seus pares un cop al mes viatjant en alguns casos més de 1.000 quilòmetres. L'acte va voler ser una mostra de solidaritat entre dues situacions amb paral·lelismes obvis.

A la presència del periodista i conductor del documental, Xabier Madariaga, i del portaveu de la xarxa SARE a favor de l'apropament dels presos bascos, Joseba Azkarraga, s'hi sumava la de la companya de Quim Forn i membre de l'Associació Catalana de Drets Civils, Laura Masvidal, i la de la periodista i companya de Jordi Cuixart, Txell Bonet. Elles dues entenien millor que ningú la frase d'una de les adolescents que no ha vist mai el seu pare en llibertat: "Per què nosaltres (referint-se a la família) hem de complir també part de la seva condemna?", van subratllar. Potser perquè tal com va assenyalar el presentador de l'acte, Quim Besora, "tot manual de tirania diu que per acabar amb una persona cal fer mal a la seva família".

El documental, emès fa dos anys i un dels més vistos en tota la història de la televisió pública d'Euskadi, té com a protagonistes diversos nois i noies de diferents edats que accepten "despullar-se en públic i explicar els seus sentiments", segons comentava Madariaga. Tanmateix, el protagonisme se l'emporta Gari, un noi de 9 anys quan es va filmar que va néixer a la presó de Granada i va compartir engarjolament amb els seus pares fins als 3 anys. Amb ell viatgem en autobús des de la casa dels seus avis fins a la presó d'Almeria, on es troben ara els seus progenitors i amb els quals es podia reunir fins a quatre hores cada mes. Llavors, perquè ara amb onze anys ni això. "Vam decidir que necessitàvem una manera diferent de parlar dels presos. I no ens va ser difícil trobar aquesta realitat a partir de la campanya de SARE", explicava Madariaga.

Les motxilles són un reflex de les dues vides que porten els fills i filles de presos, la del dia a dia i la del cap de setmana amb dret a visita. Una visió de "realitats socials" que vol defugir qualsevol debat que no sigui la vida quotidiana dels familiars ("vam escollir no utilitzar els cognoms dels nois i noies que surten al documental per no desviar l'atenció cap als seus pares", es va apuntar) que va ser criticada "tant per les joventuts socialistes i l'Associació de víctimes del terrorisme. Ens van acusar de blanquejar els delictes d'ETA i de no posar les coses en context. Però alhora vam tenir un gran èxit d'audiència, que ens trucava donant-nos les gràcies per fer front a aquesta realitat", afegia Madariaga.

Azkarraga, que va ser conseller de Justícia al govern Ibarretxe, va agrair en català i als catalans "la vostra lluita per la llibertat, que és un exemple pel món sencer", i es va guanyar els presents quan va assegurar que "aquí no he vist cap problema de convivència. Sí que crec que el té Espanya amb la democràcia. Mai considereu normal l'existència de presos polítics", va reblar. Després de recordar com va ser un ministre socialista (Enrique Múgica, l'any 1989) qui va encetar la política "no de dispersió sinó d'allunyament de presos" per tal d'acabar amb ETA, Azkarraga es preguntava perquè continuava vigent "ara que ETA ja no existeix. Quin sentit té continuar aquesta política si no és el de la venjança?".

Les dades recopilades per SARE registren 242 presos de la banda terrorista (amb una mitjana de 50 anys d’edat i alguns dels quals amb més de 30 anys entre barrots) repartits en més de 70 presons franceses (38) i espanyoles (204). "El 65% dels familiars han de recórrer una distància mitjana de 2.000 quilòmetres entre anada i tornada per 40 minuts de visita. I el cost pot arribar a 20.000 euros l'any", afegia Azkarraga, que va criticar el govern socialista "per la seva por escènica a la dreta" a l'hora de buscar solucions i pel temor "a les associacions de víctimes, convertides per alguns en xiringuitos" per treure'n rèdits personals. "Curiosament la majoria de les víctimes no opinen igual que els membres d'aquestes associacions. El que volen és que no se les manipuli i que es treballi per deixar una societat millor".

Per la seva banda, Bonet va lamentar l'incompliment de l'Estat espanyol dels tractats internacionals que garanteixen "el bé superior dels menors. Una persona menor d'edat no ha de pagar mai pel que hagin fet els seus pares, sigui el crim que sigui". I com a periodista va voler remarcar la "sensibilitat del reportatge" contraposant-lo amb la "manipulació dels mitjans espanyols" respecte a la situació dels presos polítics catalans.

En aquest sentit, Masvidal va lamentar la manca de solidaritat trobada arreu de l'estat "més enllà d'Euskadi", encara que va destacar com "la feina feta a l'exterior explicant la vulneració dels drets ha fet créixer l'interès per la nostra causa internacionalment. Les coses van canviant, i no ens hem de cansar perquè així aconseguirem que el futur de merda que deia la Txell que deixarem als nostres fills pot ser que sigui menys merda", etzibava.