-
Funció de l'Agonia a la Prioral de Sant Pere
“Una gernació de reusencs s’han congregat aquest divendres a la plaça de la Puríssima Sang per viure l’acte més emblemàtic de la Setmana Santa reusenca, les Tres Gràcies”, afirmàvem aquests darrers anys. La pandèmia que patim, però, ens obliga a una necessària i sanitària reclusió…
Certament, Divendres Sant, a Reus, són, religiosament parlant, el Via Crucis de Sant Joan, la Funció de l’Agonia, les Tres Gràcies i la processó o ‘professó’, com sempre hem dit a Reus, del Sant Enterrament. La litúrgia religiosa, acompanyada, ancestralment, dels costums d’anar a collir farigola pels rodals de les nostres contrades i les antigues parades a la plaça del Mercadal, alhora que les diferents tradicions de Dimecres Sant, a Reus i a moltes viles del Baix Camp, com el salpàs (benedicció de les cases amb el senyal de la creu, amb aigua i sal), o el costum gairebé desaparegut de la visita als ‘monuments’ a les diferents esglésies i convents de la Ciutat, durant la vesprada de Dijous Sant, entre d’altres tradicions (Palomar, Salvador. Pregó de Setmana Santa de Reus, 2003).
Prologa el Divendres Sant i la celebració de les Tres Gràcies, el molt antic Via Crucis de Sant Joan, de bon matí, a trenc d’alba, i, molt principalment, la Solemne Funció de l’Agonia a la Prioral de Sant Pere, coneguda amb el nom de les ‘Set Paraules’, les darreres de Jesús clavat a la Creu, predicada pels diferents preveres de l’Arxiprestat de Reus. Funció religiosa que s’inicia amb el previ trasllat del Sant Crist de la Sang del temple del seu nom fins a la Prioral, on s’hi combina la predicació religiosa amb la reflexió social i moral dels nostres dies, acompanyada per les peces musicals de l’orgue i de l’Escolania i Capella de Cantors, que conviden al silenci i reflexió espiritual, amb un temple només il·luminat pels dos cirials de l’altar major del presbiteri. També hi són presents les figures bíbliques del Bon i Mal Lladre, conegudes popularment com a ‘homes de ferro’, amb els seus característics arnesos, sempre duts per penitents voluntaris, ja documentats al segle XVII i origen, un segle més tard, dels posteriors i tan nostrats Armats de la Puríssima Sang. La Nova Ràdio, agafant la penyora de l'enyorat radiofonista Joan Ramon Mestre, n’ha recuperat, molt encertadament, la transmissió d’uns anys ençà.
Datada de 1907 -avui reconeguda com a Patrimoni d'Interès Nacional de la Generalitat-, la tradició de girar el Sant Crist de la Sang de cara al poble va assentar una tradició devocionària molt més antiga (Guix Sugranyes, Josep. Història de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de N.S. Jesucrist, segles XVI-XX. Reus, 1973). Emmarcat en un ambient de recollit silenci, els devots omplen la singular plaça, on fan les tres íntimes peticions al Sant Crist de la Sang -‘les Tres Gràcies’- quan la venerable Imatge s’ha girat cap al poble present, després que el capità Manaies s’hagi adreçat a la porta de l’església per donar tres cops amb el seu estendard, fins que es trenca el silenci amb l’’espontani’ crit de ‘Visca Crist(u) Rei!’, abans d’entrar al temple de la Congregació d’aquesta advocació, de 1555. L’antic cant romà del ‘Vexilla Regis’, interpretat i cantat a Reus, també a la ‘provessó’ de migdia, de Riudoms, i al Vaticà, amb l’arranjament musical del mestre de capella de la Prioral, Victorí Agustí, i interpretat per l’Escolania i Capella de Cantors de la Puríssima Sang, sempre precedeix i anuncia el moment de la sentida i simbòlica tradició reusenca, al punt de les tres de la tarda, hora de la mort del Senyor.
L’impactant silenci de la plaça de la Puríssima Sang, presidida per la seva característica Creu de terme (1779), amb una font de quatre brocs i l'escut de la ciutat, amb unes escales de pedra, procedent del camí de Riudoms, s’ha apoderat de l’espai més significatiu de l’univers espiritual de la Setmana Santa reusenca, amb la posterior entrada al temple del seguici processional i la progressiva adoració dels fidels, que s’allarga fins ben entrada la tarda de Divendres Sant, tal com ho documenta exhaustivament Ferran Sugranyes (Divendres Sant a Reus, “Les Tres Gràcies”, Caramella, núm. 8).
La professó de Retorn de la Venerada Imatge del Sant Crist de la Sang, va precedida per la Cohort romana dels Armats de la Sang, l’Escolania i Capella de cantors del Sant Crist de la Sang i representants de totes les confraries reusenques, curullada per membres de la Reial Congregació de la Puríssima Sang, clavari i portadors de la imatge del Sant Crist de la Sang -obra de l’escultor reusenc Modest Gené (1940), que restituí l’antiga imatge del crucifix, de 1565, de l’escultor austríac Perris Hostris, destruïda a l’inici de la Guerra Civil-, el prior i prefecte de la Puríssima Sang, altres preveres de la ciutat i l’arquebisbe de Tarragona, acompanyats per l’alcalde de la ciutat i altres representants municipals. D’altra banda, abans de la processó del Trasllat del Sant Crist de la Sang, d’uns anys ençà i gràcies a la recerca històrica de l'entitat Carrutxa, que enguany compleix quaranta anys d’ininterrompuda activitat, es fa lectura de 'La Sentència de Pilat', un document apòcrif excepcional, traduït al català, d'un text italià de finals del segle XVI o principis del XVII, retrobat l'any 2012 en uns lligalls de l'Arxiu de Reus. Als Països Catalans, la sentència de Pilat forma part de la tradició popular i se'n té constància des de mitjan segle XIX a Menorca. Actualment, es llegeix, canta o recita durant el trídum pasqual en diferents poblacions catalanes.
Al vespre, la professó del Sant Enterrament, de Divendres Sant, curulla els seguicis processionals d’aquests dies sants, abans de la celebració de la Vetlla pasqual, el Dissabte de Glòria, festa cristiana per excel·lència de la Resurrecció, amb la Mona del nostrat Dilluns de Pasqua Florida, d’origen carolingi. Una vintena de confraries amb el seu misteri corresponent precediran la solemne professó que tanca el Sant Sepulcre i el Sant Crist de la Sang. En destacarem, d’aquests darrers anys, la progressiva recuperació de les músiques sacres tradicionals de la cultura catalana. El diaca reusenc mossèn Estanislau Figuerola en dóna notícia precisa en la detalladíssima miscel·lània que publicà l’any passat: Setmana Santa de Reus. Passos, rimes, confraries. Reus, 2019, d’obligada lectura per comprendre el batec més emotiu de la Setmana Santa reusenca. En aquest sentit, cal destacar el misteri més antic, de la Confraria de la Germandat de Santa Llúcia, del segle XIV, el Davallament de la Creu, de l’antic gremi dels pagesos (Gort, Ezequiel; Flores, Montserrat. L’antiga confraria dels pagesos de Reus. Reus, 2006).
Com a cloenda d’aquesta breu crònica, sense cap pretensió exhaustiva, podem afirmar que Reus gaudeix d’una ingent obra bibliogràfica que estudia i referencia el cicle festiu de primavera o de la Pasqua, el qual ha sobreviscut a règims polítics de tota mena i condició, amb ‘confinaments’ més o menys forçats o exaltacions oficials, més polítiques que religioses, segons les èpoques o condicionants sociopolítics que li ha tocat de viure en cada moment. Però això ja són figues d’un altre paner… Molta salut i bona Pasqua!
