Cròniques del Quetzal (11): San Miguel Acatán i la lluita democràtica des de les institucions

Quan l’Exèrcit va venir a capturar-lo, el seu pare es va escapolir corrents entre l’arbreda. Era el sastre dels ‘guerrillers’, qui els confeccionava els uniformes, i ja feia temps estava en el punt de mira. Havia rebut amenaces de mort, i per això havia fugit, amb la seva dona i els seus fills, de San Miguel Acatán, el seu poble natal, abans que l’executessin. S’havien refugiat a Caxnajup, una aldea de San Rafael La Independencia, al costat de la malaurada Lajcholaj, una comunitat indígena on els militars van perpetrar, el febrer de 1981, una massacre. Si el pare no s’hagués apressat a amagar-se, aquell dia, i si els boscos de Guatemala no fossin tan frondosos, l’haurien enviat directe a la fossa. La seva filla Verónica, aleshores, tenia 9 anys. La mare li va donar instruccions clares perquè es protegís a la llera del riu. Els homes de Ríos Montt duien fama de cometre tota mena de barbaritats contra les dones, i no volia que, de cap de les maneres, la seva nena fos torturada i violada. Ella donaria la cara per tots, quan aquells sanguinaris truquessin a la porta.

Després d’haver-se vist la mort darrere l’orella, la família del sastre es va exiliar, primer, a Chanquejelbé, Nentón, i després a Chiapas, Mèxic. L’ambient, al seu país, s’havia tornat irrespirable. La condició d’emigrants, a la terra dels llacs de colors, els va deslliurar de la persecució dels soldats guatemalencs, però els va condemnar a la marginació i la pobresa. Els autòctons els tractaven com uns empestats, i la Verónica va patir-hi maltractaments i discriminació. Sense possibilitats, doncs, se’n van anar cap a l’extrem oriental, en una zona de plantacions de cafè on de feina no en faltava. La Verónica hi doblegava l’esquena cada dia, com els adults. Acabava de complir els 11 anys i la guerra, la fam, el rebuig dels altres i les jornades laborals de sol a sol l’havien obligada a madurar abans d’hora.

Des de petita es va forjar un caràcter de lluitadora infatigable. Es va fornir en mil oficis, tallant cafè, teixint, fent pa, venent ‘elotes’ al carrer, trescant de bracera al camp. El que convingués, per contribuir a l’economia familiar. El vespre que ens vam reunir amb ella, Xammar i jo havíem visitat l’escola parroquial de San Miguel, on un estol de professors amb un sentit vocacional extraordinari treballava en unes instal·lacions velles, decadents, construïdes per les germanes de Mary Knoll, de qui diuen que van fer moltes obres, però que no van mostrar gaire respecte per la cultura i la identitat maies. Admiro la feina d’aquests docents, la majoria joves, que transmeten coneixements i valors entre sostres precaris i fustes foradades que cruixen agòniques. Els infants, en aquest país, són un mirall dels nivells d’abandó, de fins a quin punt l’Estat s’oblida de garantir drets tan bàsics com l’educació. Hi ha nens que s’han de desplaçar desenes de quilòmetres per camins muntanyosos per assistir a les classes, n’hi ha que deixen d’anar-hi aviat, per ajudar els pares, i n’hi ha que, a partir de la pubertat, desesperançats, sols pensen a descobrir la manera d’accedir a “Los Estados”. I hi ha les nenes violades, també, a qui un embaràs no desitjat —del gener al juliol de 2019 se’n van notificar 66.000, entre les menors de 19 anys, i més de 8.000 a la regió de Huhuetenango— les estigmatitza, sobretot en entorns més tradicionals, i les aparta de les aules. El món a l’inrevés: protecció per als culpables i culpabilitat per a les víctimes.

La Verónica ens va confirmar, mentre ens relatava els seus orígens, que se sentia molt orgullosa de la seva família, nucli d’amor i resistència íntima durant els moments més crus del conflicte armat intern, i en especial del seu pare, el sastre. Era un home de ment prou oberta, pel que fa al rol de les dones, tenint en compte que a Centreamèrica el patriarcat també ha sedimentat durant segles, i és anterior a la colonització. Ara bé, tot i els indicis de canvi, ella, per exemple, no va poder estudiar una carrera. No comptava amb les mateixes oportunitats que els seus germans. Les transformacions, en aquest àmbit, són lentes. De San Miguel Acatán, la Verónica ens va advertir que només coneixia una desena de dones que s’haguessin graduat a la universitat. I això que ella no para quieta i s’ha implicat en associacions com ASMADI, en defensa dels drets de les dones maies akatekes. El poble deu tenir uns 26.000 habitants.

Si ens proposéssim d’escriure la biografia de la Verónica, hauríem de trobar uns quants sinònims de ‘dificultats’, per no repetir-nos. El mot ‘rendició’, en canvi, no ens faria servei. Quan el seu marit va caure en l’alcoholisme i va abandonar la llar, ella sola va tirar endavant amb els fills. Ens va confessar que s’enfadava, cada dia, quan constatava com alguns homes del poble encara s’absenten, amb “excuses ridícules”, de responsabilitats que s’haurien de compartir, com l’escolarització dels infants. Es va mostrar optimista, tanmateix, amb el futur de les dones, encara que algunes xifres la desanimessin —havien pujat els feminicidis, potser també perquè ara se’n registren més. “Fa falta molta conscienciació”, va assegurar. L’article 4 de la Constitució proclama que els homes i les dones de Guatemala són iguals en drets i dignitat, però de la llei a la realitat hi pot haver un abisme.

Per a la Verónica, els principals problemes del país són les injustícies socials, la corrupció política, la pobresa, la desnutrició infantil, els dèficits flagrants en ensenyament i sanitat, la manca d’infraestructures, l’emigració i el poc respecte pels drets humans, sobretot quan afecten els col·lectius indígenes i les dones. “Hem d’actuar”, va concloure, en una frase que no tenia res a veure amb la d’un jove que vaig entrevistar a Jacaltenango: “Hem de resar perquè els nostres polítics no siguin corruptes, i perquè Déu els guiï cap a la virtut”. La Verónica, inconformista, va decidir passar a l’acció, des dels moviments socials i des de les institucions municipals. De l’Estat deia, ras i curt, que ja no n’espera res. Ella i la seva filla, qui ens escoltava amb atenció mentre cuidava del seu nadó, se senten akatekes, maies i guatemalenques. L’ordre dels factors, en aquest cas, altera la identitat.

Verónica Miguel i la seva companya Amparo Florencia López es van convertir, l’any 2011, en les primeres dones regidores del Consejo Municipal de San Miguel Acatán, en representació de l'Organización Política Poder Para Todos (OPPT), fundada el 1998. Per compensar les seves limitacions formatives i exercir el càrrec amb garanties, la Verónica es va voler esforçar per adquirir capacitacions en Dret. També va aconseguir una beca per tal d’especialitzar-se, al Japó, en participació ciutadana i millorament del govern local. Les capacitacions li van permetre, sobretot, confiar en les seves qualitats i treure el cap, sense complexos, en el camp polític, dominat per homes.

Quan feia ja més d’una hora que conversàvem, vaig gosar d'encetar el tema de la por. En les setmanes que duia a Guatemala, m’hi havia capficat. A tots els pobles la gent em parlava de la compra de vots —les quantitats oscil·laven entre els 300 i els 500 quetzals per vot comprat—, de narcotràfic, de tràfic de persones. Tothom sabia qui passava la droga, quins alcaldes s'havien tacat les mans de cocaïna o qui era el ‘coyote mentiroso’ (aquesta categoria, ben curiosa, es contraposava a la dels suposats ‘coyotes buenos’). Però ningú no s’atrevia a dir mai res en veu alta. S’hi jugaven la integritat física. La violència integrava l’equació política, des de feia massa dècades, amb un pes decisori. L’any 1954, la CIA havia bandejat el president legítim de Guatemala, Jacobo Arbenz, arran d’un seguit de reformes democràtiques que posaven en perill els interessos nord-americans a la regió, en un laboratori de proves colpista que després els serviria per dominar altres països, com Xile. I aquell episodi havia fet esclatar una guerra civil que va provocar, segons les xifres oficials, uns 200.000 morts i uns 45.000 desapareguts. Tota aquesta violència ferotge, normalitzada durant gairebé mig segle, no s’havia esvanit amb els acords de pau de 1996. Sols havia transmutat, en organitzacions criminals com les ‘maras’, en l’excés de seguretat privada als carrers, en els comandos pagats per les empreses transnacionals que exploten els recursos naturals d’un país ric però empobrit com Guatemala. Un conegut m’havia assegurat que jo mateix, per menys de 100 euros, si ho requeria, podia contractar un sicari. Quan la vida no val res, la llei del més salvatge governa i la por ho inunda tot.

Després de desplegar-li aquestes reflexions, la Verónica ens va explicar que la por era un sentiment que diverses generacions de guatemalencs, com la seva, havien mamat des del cordó umbilical. El record de Caxnajub, en el seu cas, era inesborrable. Per aquesta raó, entenia els espais on fer política com una oportunitat per assegurar la vida i perquè tothom pugui perdre, algun dia, les seves pors. La fórmula que proposava per capgirar la situació és prou coneguda: unitat popular. Sumar adeptes i guanyar a les urnes.

No és tan fàcil, però, a la pràctica. La història contemporània de l’Amèrica Llatina ho demostra, i ara com ara, segons la Verónica, en la presa de determinades decisions, a Guatemala, mana el CACIF, això és, la patronal. Els presidents del govern nacional s’assemblen a Mr. Nadie, i de vegades un pot pensar que, com en el poema de Nicanor Parra, el missatge és clar: “Nadie se preocupa de los derechos humanos”. La legislació ha afavorit els interessos de les empreses transnacionals —hidroelèctriques i mineres—, i les conseqüències del treball d’aquestes companyies en el paisatge de la infantesa de la Verónica són palpables. Ha mudat, l’han mutilat. Torno al poeta, a l’ecopoeta que aspirava a recuperar l’essència maputxe: “El error consistió en creer que la tierra era nuestra, cuando la verdad de las cosas es que nosotros somos de la tierra”. “Nadie se preocupa de los derechos humanos”.

La Verónica també ens va manifestar que no veia amb mals ulls l’opció de Thelma Cabrera, maia mam que es va presentar a les eleccions presidencials del 16 de juny de 2019, i tampoc no va tenir males paraules per a la maia quitxé Rigoberta Menchú, Premi Nobel de la Pau (1992), tot i que la seva popularitat s’hagi desplomat. Del seu pas per la municipalitat de San Miguel, com a regidora, a la Verónica li'n preocupava la gestió del seu llegat: “On queda el nostre esforç? I el desenvolupament? La situació és molt difícil”. Hi afegia un altre gran escull, contra el qual topen dretes i esquerres: “La majoria entra en política per satisfer els seus interessos personals”. “He caminat un temps llarg, mirant de millorar les coses, i ara em giro i el que hi veig em desanima”. Al seu costat, la seva filla, Verónica Alícia Pérez, carregava, lligat en un fulard portanadons, un dels seus nets, que es mantenia en silenci.

El dia anterior l’exalcalde de San Miguel Acatán, Miguel Francisco Andrés, ens havia expressat uns neguits molt similars. Ell va fundar l’OPPT, aquest partit local amb el qual una vuitantena de militants propugnen valors com “la igualtat d’oportunitats, el progrés econòmic i social i la dignitat humana”. Han governat el poble durant diversos mandats, des del 2000 fins al 2019, quan l’oposició, al seu parer, els va superar “por el pisto”. Disposaven d’uns 100.000 quetzals per a la campanya electoral, mentre que els seus rivals, segons les seves dades, es movien a l’entorn dels 3 milions de quetzals. Els ‘coyotes’ havien organitzat, fins i tot, una aposta per veure qui guanyava els comicis, com si fossin a l’hipòdrom. No va tenir inconvenient a parlar-me obertament de la compra de vots, per part d’altres formacions, tot i que va sostenir que “no és un problema del municipi, sinó de caràcter nacional”.

Em va sorprendre que no s’esplaiés, quan li vaig proposar que desgranés les seves principals accions de govern a San Miguel Acatán. S’aferrava a l’obertura de carreteres que connecten el centre del poble amb les seves respectives aldees, i al creixement d’algunes iniciatives privades, com hotels i benzineres. Vaig mirar d’insistir-hi, perquè jo m’esperava una llista i un argumentari més complets, però l’antic batlle no va correspondre a la meva petició. Em va voler fer entendre que “els municipis reben una misèria” i que estan “totalment oblidats”. Sobre pressions polítiques, em va dir que quan va assumir l’alcaldia els ‘coyotes’ ja eren conscients que no li havien de dictar res. “Se quitaron la maña”, diu, literalment. També va celebrar que durant el seu període com a alcalde dues dones s’haguessin incorporat a la política municipal.

I Thelma Cabrera? La seva visió no va ser tan favorable com la de la regidora. Hi concordava en la protecció dels drets dels indígenes, però era molt crític amb les campanyes de desobediència que des del moviment Codeca havia impulsat arreu del país, en què es fomentava que no es paguessin, entre d’altres, els rebuts de la llum, per uns preus que consideraven “abusius”. Ell opinava que les lluites, tot i compartir-les, s’havien de portar a terme sempre dins el marc de la “legalitat vigent”, encara que constrenyi.

“Guatemala necessita governants que pensin en tots els ciutadans i en la reconciliació”. Em va remarcar que les ferides del conflicte armat intern “no s’han curat”, i va repassar els “enganys” de l’Exèrcit, de la ‘guerrilla’ i de les patrulles d’autoprotecció civil —ell mateix n’havia creat una, el 1983, al poble, però aviat se’n va distanciar. Des del seu punt de vista tots, sense excepció, s’havien corromput. No oblidarà, mentre visqui, el dia que, mentre feia el servei militar, l'Exèrcit el va enviar a una aldea i el coronel li va ordenar que assassinés un grup d’indígenes. Aquell 1980, tot i que el van arrestar, per no acatar les ordres, ja s’hi va negar en rodó. Ni volia ni vol més violència.

Li agradaria veure un Nelson Mandela guatemalenc al capdavant de la República. Sense rebatre la seva idea, vaig pensar de seguida que el moviment anti-‘apartheid’, i el partit que liderava Mandela, havien optat per la lluita armada durant dècades, com una legítima defensa enfront de les lleis i la repressió que els blancs els imposaven a Sudàfrica. Ell el va invocar, però, sobretot, com un símbol d’unitat i de generositat en la victòria. “Jo no vull lluitar contra els rics”, va resoldre. No me’n vaig poder estar de burxar-lo una mica, sense cap altra intenció que la de comprendre'l. I com s’ho prendran, quan se’ls intenti escurçar els privilegis? No es resistiran, no perseguiran, no calumniaran, no conspiraran, no segrestaran, no mataran? I les potències estrangeres? Què va passar, amb Arbenz, quan va aprovar la reforma agrària? Què va passar amb Allende, el 1973? Quanta democràcia estan disposades a acceptar, les classes benestants, les d’aquí i les d’arreu? Em va demanar paciència. “Ens han ensenyat a unir lletres, no a llegir críticament. Quan tinguem prou gent preparada, creu-me, els rics seran petits”. La seva esperança es recolzava en l’educació i la cultura, en conscienciar la majoria del país de la necessitat d’un canvi de valors que es veuria reflectit, en el futur, a les urnes. Un llarg camí cap a la convivència.