Cròniques del Quetzal (10): Francesc, ‘Paco’, ‘Palas’

Quan vam arribar a San Miguel Acatán vaig ajudar el pare Xammar a desfer la seva maleta. Crec que li mancava alguna cosa, que vam acabar trobant. És una mica despistat, en Francesc, per a les coses del dia a dia. No us penseu, però, que és un home desordenat. Les qüestions importants les porta sempre anotades en un bocí de paper esgrogueït, que desa a la butxaca de la camisa. El contingut de la seva maleta, petita i mig buida, em va deixar astorat. N’he vist de més atapeïdes per a una simple escapada de cap de setmana, a tocar de casa. Ell, en canvi, en tenia prou amb ben poc, un parell de mudes, per passar un mes sencer a l’altra punta de món. Si duia una segona maleta era només perquè, de Tarragona estant, l’havia omplert de medicaments que vam repartir, sota les indicacions del doctor Biarnés, en diferents centres sanitaris i dispensaris de Guatemala.

I pensar que, si les circumstàncies de la vida haguessin estat unes altres, ara viuria de rendes! Ell, de bona planta, encara faria patxoca, vestint d’etiqueta. Dinaria a llocs cars, exquisits, seria soci, com alguns parents llunyans, del Círculo Ecuestre, i potser hauria reconvertit uns quants pisos en allotjaments turístics. Tendeix a no parlar-ne, del seu passat familiar, com si se n’avergonyís, però heu de saber que en Francesc va néixer al número 25 del benestant Passeig de Gràcia, el 16 de novembre de 1933. Durant la postguerra, mentre la immensa majoria del país malvivia amb cartilles de racionament, els pares el portaven a celebracions a l’Hotel Ritz i als concerts del Liceu. Per què va renunciar, doncs, de tan jove, a aquests nivells de comoditat material? He de confessar que encara no he aconseguit que una part dels meus amics comprengui la raó per la qual, en morir els seus progenitors, es va desprendre de les seves propietats i privilegis i en va donar tots els beneficis a l’Amèrica Llatina. Ens va costar, de fet, al també periodista Ricard Lahoz i a mi, d’arrencar-li declaracions sobre aquesta dràstica decisió, per allò tan cristià de la mà esquerra i la mà dreta. Jo sempre he pensat, tanmateix, que és bo que el seu testimoni, a contracorrent dels temps del ‘trap’, de Trump i del ‘fucking money man’, es conegui. “Corazón grande, bolsillo chico”, que diria Pepe Mujica.

Una estampa el va impactar tant, durant l’adolescència, que va tancar les portes del seu futur com a barceloní de “casa bona”. En una mena de pràctiques de batxillerat, els jesuïtes del carrer de Casp el van enviar a les cases de Can Peguera, a la perifèria que posteriorment tan bé retratarien autors com Candel i Huertas Clavería, i on ell va conèixer, per primer cop, i de cara, la pobresa. Les classes de catequesi amb aquells xiquets que no tenien ni un ral l’omplien més que no pas la roba de la botiga Santa Eulàlia, els dolços de la pastisseria Serra y Llibre, els desplaçaments amb xofer particular o les vacances a Mallorca, i aviat el contrast entre el seu nivell de vida acabalat i la seva vocació per ajudar els desvalguts va desembocar en un dilema ètic. Si volia fer costat als pobres havia de viure com ells. I així ho va fer, després d’estudiar per ser jesuïta i ordenar-se sacerdot, el 1963. Primer, va treballar a la fàbrica Corberó, a Barcelona, i després a les mines de Charleroi, a Bèlgica. Des de fa mig segle, posa en pràctica aquests mateixos valors des d’uns baixos de 58 metres quadrats del Bloc Encina, al barri tarragoní de la Floresta. I potser per tot plegat s’indigna tant, durant el viatge, mal que ho dissimuli amb una cultura fina i un tarannà respectuós, quan veiem que hi ha persones que es valen del càrrec eclesiàstic com si fos un ascensor social i viuen, a la vora de les barraques amb parets i sostres de zinc, com a virreis.

Xammar ha tingut, des de la dècada dels vuitanta, un peu a la perifèria de Tarragona i un altre a l’Amèrica Central, una de les perifèries de la globalització econòmica. És “l’home perifèric”, tal com el va definir Josep-Lluís Carod-Rovira, l’intel·lectual més brillant de l’independentisme català i d’esquerres de les darreres dècades. El llegat de Xammar és una perifèrica esperança, també per als qui ens sentim orfes de déus i d’absoluts i vivim immersos en el pessimisme i la inseguretat permanents, davant d’un món que s’afona. Amb la seva participació en l’associacionisme veïnal, i el seu pas breu per l’Ajuntament de Tarragona com a integrant de la Candidatura per la Participació dels Veïns (CPV), ens demostra, a les generacions posteriors, d’hàbits més individualitzats, que les lluites pels drets socials i democràtics paguen la pena. Ens calen més Xammar, dins i fora de l’Església, per abordar, des de la proximitat, el repte d’humanitzar la Humanitat que reclamava Pere Casaldàliga.

Jo sempre explico, amb els ànims de provocar els agitadors de façana buida d’una esquerra pretesament transformadora, que el meu amic més revolucionari és aquest home de 86 anys, i no pas ells. La gent està massa acostumada a relacionar aquest adjectiu amb la joventut, que es pressuposa més favorable als canvis. Per a mi, no obstant, en Francesc és molt més “trencador” i coherent que alguns coneguts que juguen, en una postadolescència mal portada, a ser els més purs entre els purs, però que a la fi ho redueixen tot, o gairebé tot, a una qüestió d'estètica. Perquè les etiquetes i els lemes són fàcils d’exhibir, com un gall d’indi, en samarretes, pins, polseres i discursos, però l’anàlisi i la superació de les contradiccions pròpies és més difícil, i no llueix tant. En Francesc va fent, discretament, en el camí de l’ètica individual: no té propietats al seu nom, du sempre les mateixes sabates desgastades, col·labora amb els veïns que les passen magres i, tot i ser capellà, s’ha guanyat les garrofes amb la seva força de treball, com a professor d’institut.

A Guatemala, Xammar no és ni en Francesc, com a mi m’agrada anomenar-lo —en honor a Sant Francesc, ‘il poverello di Assisi’—, ni 'el Paco', com el coneixen els veïns de Tarragona. Aquí, als pobles i comunitats, és 'el padre Palas', digne de ser rebut amb el nom maia. La majoria admira que, a la seva edat, continuï venint, gairebé cada estiu, a l’Amèrica Central, i que ho faci per motius solidaris. Al llarg dels dies de convivència, m’obsessiono a escatir quins són els seus defectes, en una actitud d’espia de la qual, en privat, m’avergonyeixo. Tot i esforçar-m’hi, veig clar que en Francesc no destil·la aquelles petites mostres de vanitat tan corrents en el perfil de qui tracta d’ajudar els altres, i quan parla, el seu ego, ben domesticat, no s’infla. És una mica tossut, això sí. Quan està convençut d’una cosa, ja sigui de pes o del tot intranscendent, no hi ha qui l’aturi, però aquesta mateixa energia, motor de la perseverança, l’ajuda a materialitzar projectes que d’altres, d’antuvi, ja hauríem abandonat.

A San Miguel Acatán, després d’una rebuda freda per part de dos individus que s'intercanvien somriures mofetes quan se'ls pregunta sobre els projectes de cooperació en què el Comitè Oscar Romero col·labora, decidim anar a dinar sols, en una ‘taquería’. A la ràdio, de fons, un predicador evangelista ens promet molt, un cop morts, però ateny poc a la vida. En Francesc, com el bisbe Romero, prefereix que la fe en una suposada salvació individual no eximeixi del compromís per construir, aquí i ara, un món millor. Al vespre, passegem pel poble, sense paraigua, sota una pluja fina i la sorpresa d’alguns vilatans que ens reconeixen com a turistes. Travessem el mercat, que ens aixopluga uns minuts, fins a una plaça on hi ha una escultura d’uns lleons. En ‘Palas’ avança a passes lentes, de vegades esforçades. L’acompanyo amb els braços oberts, en tensió. Em mantinc en alerta per si d’un moment a l’altre necessita un cop de mà amb un desnivell, un clot o unes escales. Però ell no s’immuta. Ni les barreres arquitectòniques, tan presents, en aquests carrers, ni els núvols amenaçadors, ni els 1.780 metres d’altura de San Miguel no l’aturen. Amb una actitud serena, camina indiferent a les meves preocupacions, amb la mirada fixa cap endavant.