Dijous, 26 de Novembre de 2020

Cròniques del Quetzal (9): A tu, Ramona Margarita

La treballadora social i traductora Ramona Margarita Díaz reflexiona sobre el paper de la dona i el present i el futur del poble poptí

30 d'Octubre de 2020, per Enric Garcia Jardí
  • Margarita Díaz, a la imatge

    Enric Garcia Jardí

  • Imatge d'un dels autocars que es van desplaçar fins a Santiago Petatán

    EGJ

  • El cardenal Ramazzini, amb els cooperants Miquel Biarnés i Juana Caballero, en el dinar posterior a la celebració del Dia del Migrant

    EGJ

No es diu María, es diu Ramona Margarita. La vaig conèixer en el taller de periodisme que vaig impartir a Jacaltenango, i m’hi vaig fixar de seguida, perquè era de les poques persones que intervenia quan jo plantejava alguna pregunta. Havia cursat Treball Social a la Universitat Panamericana de Guatemala, i potser per això, no ho sé, se sentia menys cohibida que la majoria dels seus companys. Entre els assistents hi havia gent molt humil, que en alguns casos no sabia ni llegir ni escriure, però que feia temps que col·laborava amb diferents emissores locals de la regió. Tot i l’experiència que acumulaven davant dels micròfons, i tot i la vocació que imagino que sentien per comunicar, vaig tenir la sensació que la manca d’estudis superiors els feia caure en un profund sentiment d’inferioritat, que els cosia la boca. No hi havia manera que prenguessin la paraula, que hi diguessin la seva. La Ramona Margarita, per contra, quan responia ho feia amb convenciment.

Em va plaure retrobar-la a les instal·lacions de ràdio Santo Hermano Pedro, on la germana Vidalia, que tot just hi enregistrava el programa juvenil ‘Ven y verás’, me la va presentar, pensant-se que jo no sabia qui era. En assabentar-me que la Ramona Margarita també formava part, amb en ‘Chico’ i en Virgilio, de l’equip de traducció de la Bíblia al poptí, em vaig adonar que l’havia d’entrevistar. Vam convenir, doncs, de veure’ns el diumenge següent, un cop haguéssim tornat de la celebració del Dia del Migrant a Santiago Petatán. Era l’últim dia que podríem conversar, de fet, perquè l’endemà estava previst que el pare Xammar i jo deixéssim enrere Jacaltanengo i reprenguéssim el viatge cap al nord-est, direcció San Miguel Acatán i San Mateo Ixatatán.

Aquell diumenge em volia deixar vèncer per l’esgotament. El mal de panxa em va començar a molestar a primera hora del matí, mentre en ‘Panchito’ conduïa el minibus de les monges per camins pedregosos i les germanes cantaven a ple pulmó, amb el doctor Miquel, la versió de Miguel Ríos de l’Himne de l’Alegria. Tothom, a excepció d’un servidor, estava submergit en el mateix grau d’entusiasme. Havia corregut la bona nova que el bisbe Álvaro Ramazzini havia estat nomenat cardenal pel Papa Francesc. El primer de la història de Huehuetenango.

A l’entrada de Santiago Petatán no hi cabien més cotxes, així que vam aparcar als afores i vam caminar uns deu minuts per la carretera de terra, fins a l’estadi municipal. La fila d’autobusos, a banda i banda del camí, era espectacular. Restava una hora perquè comencés l’acte, però semblava que ja hi fóssim tots, allà, que ja hi fos tot Guatemala. Les germanes es van apressar perquè ens situéssim ben a prop de l’escenari, però jo, quan vaig veure que el contingut religiós acaparava quasi tot el protagonisme, em vaig decantar per fer mitja volta i tombar una estona pels carrers adjacents, amb l’excusa d’anar al lavabo. N’estava cansat, de tant de proselitisme catòlic. La gernació que hi havia pels voltants, entre punts de venda ambulant i motocicletes que avançaven esquivant vianants, em va convèncer de tornar, al cap de pocs minuts, a l’estadi, on milers de feligresos seguien la missa oficiada pel neocardenal. Alguns indígenes maies, abillats amb els seus vestits tradicionals, resaven agenollats, envoltats de veles.

El discurs de Ramazzini em va revelar que és un home amb una personalitat forta, carismàtic. “Siendo cardenal no se sube ningún puesto”, va assegurar als concurrents, i va aprofitar també per amainar els rumors que el situaven, amb el nou càrrec, a Ciutat de Guatemala. Ell continuaria fent la seva feina des de Huehuetenango. L’estimació popular que aquest bisbe de cognom italià i pell ‘ladina’ s’ha guanyat entre les classes populars contrasta amb l’animadversió que li professen els sectors més conservadors de l’Església, que no van trigar a publicar un manifest que rebutjava el nomenament i que titllava Ramazzini de marxista. El text, carregat d’odi, quan el rellegeixo, em fa pensar en la frase que el guerriller César Montes va dir a Eduardo Galeano en una entrevista, després de repassar, amb el jove periodista, un fragment d’una encíclica de Pau VI que denunciava la pobresa dels camperols: “El Papa es más inteligente que la derecha guatemalteca”.

Quan va finalitzar la cerimònia, diverses persones es van acostar a saludar Ramazzini. El felicitaven amb efusió, s’hi volien fotografiar. Semblava una ‘rockstar’ rodejada dels ‘fans’ que reclamen atenció després d'un concert. A la dreta de l’escenari, mentrestant, en un angle més discret, el Carles Puyol de Guatemala, el ‘brother’ Estuardo Gutiérrez, recollia l’envelat amb la seva corpulència solidària. De fons, sonava la marimba, però sense la tristor que transmet l’acompanyament de la xeremia (“chirimía”). Era una marimba festiva, airosa.

Al vespre, a Jacaltenango, ens vam acomiadar dels cooperants Miquel Biarnés i Juana Caballero, que tornaven a Catalunya, en el cas del doctor, abans d’hora, per motius familiars. Els trobaríem a faltar, però no hi havia temps per a comiats. Ells havien de viatjar, en avioneta, fins a Ciutat de Guatemala, i a mi la Ramona Margarita m’esperava a la sala d’estar de la residència de les germanes. Els ulls em queien, del cansament, quan em vaig asseure a la butaca i vaig treure la llibreta, tot i que no em van caler ni begudes ni viandes per recobrar les forces. La conversa amb aquella dona amb tantes coses interessants a dir em va revifar.

La Ramona Margarita em va explicar que Guatemala està immersa en un “període d’obertura”, respecte al paper de la dona en la societat. Amb tot, la violència masclista es manté a l’ordre del dia. Segons les dades de l’Instituto Nacional de Ciencias Forenses, l’any 2018 van ser assassinades 723 dones a Guatemala, i segons el Ministeri Públic cada 60 minuts una dona hi denuncia una violació. I això és tan sols —com succeeix en el nostre país— la punta d’un iceberg de violències contra les dones.

Si bé s’han produït alguns avenços socials i polítics en aquesta matèria, les discriminacions per motius de gènere i d’ètnia a Guatemala són lluny, encara, d’erradicar-se. La Ramona Margarita em va remarcar, sobretot, la triple opressió que pateixen les dones que també són indígenes i pobres. De vegades, per exemple, encara se les anomena “Marías”, en un to despectiu, i fins fa ben poc les escenes de gent ‘ladina’, en els autobusos, obligant-les a cedir-los el seient eren d’allò més habituals: “India María, quítate de ahí”. Aquest insult racista, tan ofensiu, té els seus orígens en els temps de la colonització, quan els invasors van espanyolitzar els noms i cognoms dels nadius, i una quantitat ingent de dones, de sobte, van passar a dir-se María.

Quan la Ramona Margarita em va confirmar que no hi ha escriptores en llengua poptí, la vaig encoratjar perquè fes ella el primer pas. Té inquietuds culturals, i al capdavall, la traducció ja és una forma de creació literària, no? La meva capacitat de convicció, tanmateix, no va fructificar. A desgrat de la seva modèstia, això sí, em va reconèixer que traduir la Bíblia li permetia aprofundir no només en conceptes teològics, sinó també en el domini del seu idioma natal, que ella va aprendre gràcies al contacte amb la seva àvia, que era monolingüe.

L’any 2002, després de graduar-se, la Ramona Margarita va entrar a treballar a l’Academia de las Lenguas Mayas, on va traduir tota mena de textos, com la llei contra els feminicidis, la llei d’accés a la informació pública o l’himne nacional de Guatemala. La Ramona Margarita va insistir a agrair al pare Orville Morales, el capellà de Jacaltenango, la implicació perquè la traducció de la Bíblia tirés endavant. En aquest projecte fan de torsimanys d’una manera col·lectiva, per mitjà de reunions presencials, en un diàleg lent però enriquidor, que els està suposant un gran aprenentatge.

Al seu parer, el poptí és una llengua “molt metafòrica”, constructora de moltes imatges poètiques. La Ramona Margarita va il·lustrar aquesta opinió amb la traducció d’expressions com “Xtit Yinh hins’ul han” (“Me’n vaig recordar”), que en un sentit literal significa “em va venir de l’estómac”. També va compartir, a petició meva, dos refranys, reflex de la saviesa popular maia: “Chkani Chonh Kami” (“Tot això en aquesta terra roman, mentre que nosaltres res no ens n’emportem”), i “Xhi Ta xhi mach chaxhihnhe” (“Diu que diu, no ho diguis”).

De la llengua vam passar a la política. La Ramona Margarita em va fer saber que no se sent identificada per la commemoració del 15 de setembre. L’escut de Guatemala incorpora el mot ‘llibertat’ en un pergamí que representa la declaració d’independència, però qui n’ha gaudit, d’aquesta llibertat, des de 1821? La discriminació dels indígenes ha perdurat, i els moviments socials maies s’enfronten a diari als interessos estrangers. Les seves lluites es judicialitzen i criminalitzen, com demostra l’existència, en l’actualitat, de presos polítics com Bernardo Caal, maia q’eqchi’, de l’organització Madreselva. De fet, si Ramazzini ha estat amenaçat de mort, i és detestat pels reaccionaris, és per haver defensat que s’aturi l’explotació minera, per part, fonamentalment, de companyies canadenques.

Segons la Ramona Margarita, el poble poptí és una nació, i com a tal, hauria de tenir dret a l’autodeterminació. T’agradaria que fóssiu independents? —li pregunto. I ella opina que sí, perquè veu en l’alliberament nacional dels pobles maies una via per foragitar les elits extractives. No es tracta, per a ella, d’una lluita de banderes, ni de mers símbols, sinó de drets i llibertats. El sentiment independentista no és aliè als maies poptí, però no té una articulació política. Pel que explicava, l’existència del Consejo de Pueblos Wuxhtaj, de l’occident de Guatemala, ha estat clau per començar a desplegar una mirada autodeterminista a la regió.

Des de les nostres respectives perspectives, vaig copsar que compartíem horitzons i preocupacions. La Ramona Margarita es va lamentar, entre d’altres, per “l’intent de privatització de la Universidad San Carlos”, i va concloure que, a fi de comptes, no vivim en democràcia. Que no n’hi pot haver, a efectes pràctics, més enllà de les fotografies de jornades electorals, mentre les urpes d’empresaris com Florentino Pérez tinguin més sobirania que la Margarita i els seus compatriotes. A l’escut de Guatemala, s’hi escriu ‘llibertat’, sí, però brodada en lletres d’or.

Ni Pedro de Alvarado, ni els colonitzadors, ni Jorge Ubico, ni la United Fruit, ni Ríos Montt, ni les multinacionals del capitalisme global no han aconseguit esborrar l’anhel de llibertat i dignitat dels pobles maies, durant segles menystinguts, humiliats, espoliats. A tants quilòmetres de distància, Ramona Margarita, sento que camino al teu costat, germana, ‘wannab’’, pel dret a viure en pau, que cantava Víctor Jara. El de les persones i el dels pobles.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

guatemala jacaltenango comitè oscar romero diari reus digital
guatemala jacaltenango comitè oscar romero diari reus digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics