Cròniques del Quetzal (5): Estuardo Gutiérrez, el Carles Puyol de Guatemala

“¡Sube los pies, morro!”, “¡Hijo de tu chingada madre, sube los pies, cabrón!”, li xiuxiuejaven els guies, amb veu enrabiada, des de l’altra banda de la frontera. Feia ja un grapat d’hores que Estuardo Gutiérrez restava suspès de la part de sota d’un autobús escolar estatunidenc, subjectat, amb les seves mans robustes, entre el dipòsit de benzina i l’arbre de transmissió de les rodes davanteres. A despit del seu físic d’esportista professional, acusava el cansament, i sentia unes rampes punxants a les cames. Cada cop que inclinava el tronc inferior uns centímetres, fins a tocar el terra, per relaxar els músculs, els acòlits del ‘coyote’, resguardats a l’interior d’un cotxe, l’amenaçaven amb una antologia d’insults. “¡Morro! ¡Cabrón!”. I aleshores ell, obedient, alçava de nou tot el cos i s’esmerçava a resistir, amb les dents serrades, immòbil com un rat-penat.

Pels volts de les 3 de la matinada, aprofitant que els agents de la policia migratòria s’havien absentat, havia sortit rabent com una fletxa del ‘jeep’ del ‘coyote’, estacionat a Mexicali, s’havia enfilat amb destresa a la tanca metàl·lica verda que el separava dels Estats Units, i s’havia ocultat en aquell vehicle que, de dilluns a divendres, era rebut amb badalls hostils per alguns nens i adolescents, però que per a ell s’havia convertit en una benedicció divina. Qui sap quant de temps duia amagat, en aquella positura incòmoda, en l’obscuritat. El desgast, també mental, es feia insostenible. “Aguanta una mica més, va, que falta poc per al canvi de patrulla”, es prometia, amb el propòsit de no defallir, tot i que el temps, tan traïdor, semblava que s’hagués conxorxat amb els uniformats de ‘La Migra’. A trenc d’alba, quan la força de la gravetat l’empenyia inevitablement cap a la rendició, un crit d’un dels guies el va activar com una dutxa d’aigua gelada: “¡Ahora, hijo del morro, ahora!”. L’Estuardo va deixar caure els peus, primer un braç i després l’altre, va girar tot el cos i va sortir gatejant de l’autobús, mentre comprovava que, en efecte, els policies havien escampat la boira. Trepitjava, després de 25 dies de calvari, territori nord-americà.

El repòs, dreçat, va durar un parell de sospirs. S’acostava el moment crucial del viatge, i l’Estuardo, que n’era conscient, temia que els nervis li juguessin una mala passada. Tard o d’hora, durant la ruta fins a l’hotel de Calexico on l’havia d’acollir un contacte del ‘coyote’, es creuaria de nou amb els agents ‘gringos’, en una darrera prova de foc. Amb una bossa de cartró a les mans que simulava el ‘lunch’ del treballador americà, caminava, tibat, arrecerat al voral de la carretera, i saludava tots els presents amb un repertori d’anglès elemental après a Mèxic. “Hi”, “good morning”, “bye”. Quan es trobava a mig camí, el temut vehicle policial es va aproximar i, en veure l’Estuardo, va reduir la marxa. Ell, d’esquitllentes, va percebre com els agents li prenien el pols amb la mirada, i exhibint una sang freda que es pensava que no lligaria mai amb el seu caràcter impulsiu i temperamental, es va jurar que per res del món no fixaria la vista en aquells caçadors assedegats d’immigrants. Després d’uns segons, en el transcurs dels quals va mirar, concentrat, a l’horitzó, l’Estuardo va notar com el policia que conduïa premia l’accelerador. Rum-rummmm. La cara, de cop, se li va esclarir. Va inspirar i va expirar profundament. Era el diumenge 31 d’octubre de 1999, i, amb tan sols 20 anys, aquest jove, provinent de la ciutat de Huehuetenango, iniciava, exultant, una nova etapa que, malgrat tot, no estaria exempta de maldecaps.

Professor de natació i defensa central del Deportivo Chiantla, un equip de futbol de la segona divisió de Guatemala, la situació econòmica de l’Estuardo no va ser, com sol succeir en la majoria de casos, la principal motivació per emigrar. L’adeu definitiu de la seva xicota, que mesos abans se n’havia anat, amb el seu pare, i amb un visat, als Estats Units, va ser l’autèntic detonant de la seva partida. He sentit a dir que l’amor, en un poder que també s’atribueix a la fe, mou muntanyes. En aquella ocasió, va traspassar una de les fronteres més vigilades del món. Va ser ella, la seva estimada, qui, de fet, li va pagar el viatge per entrar, sense permís legal, als Estats Units. L'acord amb el 'coyote' es va tancar per uns 3.000 dòlars, i li garantia fins a tres possibilitats per creuar la frontera.

En un primer intent frustrat, l’Estuardo es va encaminar fins a La Rumorosa. Aquell viatge, compartit amb una trentena de persones, va ser especialment dur. Només els van oferir una sardina i dos galons d’aigua perquè cadascú suportés la travessia, de dos dies i dues nits, pel desert. Valent-se de la seva condició, l’Estuardo va recollir un pal de terra i es va erigir en l'ajudant d'algunes dones que no podien carregar les seves provisions d’aigua. La vigília del desenllaç d’aquella temptativa, ben a prop de la frontera americana, mentre tothom dormia al ras, també va evitar que un guia violés una de les emigrants. En aquest tipus de desplaçaments, hi ha ‘coyotes’ i guies que cometen impunement tota mena d’abusos, i les agressions sexuals a dones són molt corrents. L’endemà de l’incident, sense que el guia en qüestió s’atrevís a prendre represàlies, el grup va davallar, per una serra, fins a l’autopista, on tots junts es van endinsar en un ‘suburban’ que els esperava. Abans que poguessin cantar victòria, les sirenes amenaçadores van sonar. “La Migra”, que els havia detectat prèviament, els va detenir en una persecució digna de pel·lícula d’acció, a tota velocitat, travessant camps de cultiu. Amb el tràngol que deu suposar que una desena de policies t’apuntin amb les seves armes, l’Estuardo, esborronat, va ser internat, com la resta, en un centre de detenció. Perquè l’enviessin al més a prop de la frontera, no obstant, va fingir accent mexicà. D'aquesta manera, no el van deportar a Guatemala, sinó al departament de Sonora, a Mèxic, des d’on va tornar-ho a provar al cap d’uns dies.

La segona va ser, doncs, la bona. A l’hotel on l’esperaven, després d’haver saltat la tanca i haver eludit “La Migra”, hi havia una altra família que també emigrava des de l’Amèrica Central. Hi va compartir una pizza que va tenir gust de glòria. Haver entrat als Estats Units representava un canvi de vida il·lusionant, entre hamburgueses gegantines, sabatilles esportives de marques conegudes i un conjunt de suposades llibertats i oportunitats. En aquell moment, l’Estuardo, que va ser acollit pels parents de la seva parella a la ciutat de Lancaster, desconeixia les contraparts doloroses del somni americà. La seva primera feina, a Palmdale, va esdevenir un cop incipient de realitat, al qual van seguir les actituds racistes d’una part de la societat nord-americana i les pugnes entre les mateixes comunitats llatines. Les jornades de l’Estuardo duraven, llavors, fins a 16 hores, i eren cobrades, en negre, a 5,75 dòlars/hora. Però ell era un tipus dur, amb una capacitat de resistència física extraordinària i, a poc a poc, per fortuna, també va trobar llocs de treball més dignes, en altres empreses. L’increment salarial, no obstant això, va despertar un altre monstre, el del consumisme desbocat. “Em vaig tornar massa materialista. No és el mateix cobrar 30 quetzals que, de cop, passar a guanyar uns 120 dòlars diaris. Ho tenia tot, aparentment, però em sentia buit per dins”, confessa. Necessitat de vies d’escapament per suportar uns elevats nivells d’estrès, l’Estuardo es va deixar emportar per les males companyies, que li van obrir les portes de camins damnosos, dels quals prefereix que no parlem.

A la llera del bell río Azul, inquiet i cristal·lí, compartim un peix d’aigua dolça deliciós, i l’Estuardo m’explica, amb els ulls humitejats, que, amb el pas dels anys, ha girat full i s’ha reconciliat amb la vida. El seu testimoni em commou. Les segones oportunitats, de vegades, existeixen. Quants cops, però, no ens resistim a brindar-les, jutjant els altres amb precipitació? Assegura que ha transformat la força física en una força interior. De les patacades i les ferides d’una biografia turmentada n’ha extret una sèrie d’aprenentatges per viure en pau, i n’està content. “Diuen que les millors pedres venen del fang”, manifesta, i m’ensenya una fotografia dels seus temps de futbolista, quan, pel seu tarannà indomable, dins i fora del terreny de joc, els seus amics li assignaven malnoms com 'El Lobo', 'Conan', 'Bulldog' i 'El Matador'. No sabrem mai quina trajectòria futbolística hauria assolit, si s’hagués quedat a Huehuetenango i s’hagués centrat en la seva carrera esportiva. De totes maneres, com a periodista català, em prenc la llicència de barrejar les similituds físiques d’aquell noi grenyut i musculós, enamorat del Barça, i els valors i el ‘fair play’ que el defineixen en l’actualitat, per atorgar-li un nom nou, menys càustic. El batejo, solemnement, com ‘el Carles Puyol de Guatemala’, i la xoquem amb els punys tancats.

El 15 de maig de 2006, l’Estuardo es va casar a Las Vegas, i el 13 d’abril de 2011 els Estats Units van notificar-li que “el perdonaven” per haver accedit “de manera il·legal” al seu país. Els seus fills, ciutadans estatunidencs de ple dret, són la seva font d’il·lusió. Ara, espera, anhelós, que els tràmits per tornar als Estats Units, i retrobar-se amb la família, es resolguin. És cert, amb tot, que també aprecia amb deler els dies que passa, indefinidament, a la seva estimada Guatemala. Brindem amb refrescos en un dels llocs més atractius de Jacaltenango, on la natura ha resistit amb èxit a la desforestació humana, i on el respirar fondo és un plaer. L’Estuardo coneix les dificultats que pateixen milers de centreamericans que lluiten, avui dia, per introduir-se als Estats Units, entre ‘coyotes’ i guies que sovint atropellen els seus drets, trens que són bèsties de mutilació, guàrdies que tan sols pensen a encalçar-los, murs cada vegada més inaccessibles i vehicles, helicòpters i ‘drones’ que els vigilen i els empaiten. No tarda ni un minut a respondre què li diria al president Donald Trump, si hi coincidís. Unes poques paraules li basten: “Li demanaria que fos més humà”. L’últim dia que el veuré, el Carles Puyol de Guatemala estarà dedicant tota la seva corpulència a desmuntar l’escenari de la celebració del Día del Migrante, a Santiago de Petatán.