El poptí o jakalteko és una de les 22 llengües d’origen maia que existeixen a Guatemala. En teoria, totes provenen d’un mateix idioma mare que es coneix com el proto-maia, i que segons els estudiosos es remunta, com a mínim, al 2.200 aC. En l’actualitat, el poptí disposa d’uns 48.000 parlants, que s’estenen per tota la regió Huista. El sento, per primera vegada, als carrers del centre de Jacaltenango, a la zona del mercat, on als matins prolifera la venda ambulant. Me’n criden l’atenció els sons de determinades consonants glotalitzades que soc incapaç d’imitar, com quan fan esment a la muntanya Q’anil, centre cerimonial maia d’aquesta població i símbol de protecció local.
Quantes vegades us han dit que una llengua és només un canal de comunicació? A mi, moltes. El filòleg català Jesús Tuson ja va desmuntar aquest i altres tòpics lingüístics a l’assaig ‘Una imatge no val més que mil paraules’ (Empúries, 2001), un llibre divulgatiu que em va entusiasmar, quan me’l van fer llegir, a secundària, i que encara avui recomano. Un idioma, com va escriure Tusón, no actua tan sols com un vehicle per intercanviar informacions, sinó que representa, també, entre moltes altres coses, un “indicador d’identitat col·lectiva". En reflectir les particularitats d’una cultura, d’una manera compartida de concebre el món, expressa uns matisos que, si es volen capir amb la precisió que correspon, sovint són intraduïbles. Els colors, que guarden una significació en la vestimenta tradicional maia, mostren a la perfecció aquesta riquesa i singularitat en el cas del poptí. Fixem-nos, per exemple, en la quantitat de varietats del groc de què disposa, recollides en el treball ‘Estudio monográfico maya popti’ / jakalteko’:
Q’an toxtoh: color miel como de ojos en tono amarillo o de ropa blanca ahumada.
Q’antojtoh: color miel como de ojos por naturaleza o color de piel de persones con sintomatología de hepatitis.
Q’an masmoh: color aplicado para frutos como mango, naranja entre otros parecidos.
Q’an xayxoh: color que se asemeja al caldo de gallina muy grasosa o el color del centro de la carnaza de algunas variedades de aguacate.
Q’anlech’loh: como hojas amarillentas o caldo de chipilín pasado de cocerse u hojas empezando a marchitarse.
Q’an pach’poh’: color de piel desnutrida o recuperándose de una enfermedad, anemia, desnutrición. Se aplica para pétalos de flores amarillos pálidos.
Q’an lemloh: color de agua ligosa o grasosa, con características de poseer viscosidad.
Q’an tzaq’tzoh: color amarillo oro, color de aretes y anillos o amarillos fuertes y brillosos.
Q’an huyuh: color amarillo como granos de maíz.
Q’antoxtoh: amarillo grisáceo, aplicado a aves.
Q’an huk’u’: amarillo fuerte que se aplica a frutas que tienen carnaza fina.
Q’an hub’uh: color amarillo semejante a la tonalidad de tortillas tostadas desechas entre café para tomar.
Q’an huk’uh: color de tortillas bien tostadas.
Q’an tx’oltx’o: color amarillo pálido de objetos ahumados.
Les dues setmanes que ens establim a l’Hospital Diocesà de Jacaltenango són insuficients per aprendre el poptí, però procuro, malgrat tot, emprar-ne algunes paraules en les meves converses, sobretot a l’hora d’iniciar-les. Un dels primers a introduir-me en l’idioma és el traductor Virgilio Mateo Hernández, que treballa a l’oficina parroquial. Me’l presenta en ‘Chico’, qui ja m’havia aconseguit, uns dies abans, una entrevista a la comunitat indígena de Wixaj. Tots dos, juntament amb la professora i treballadora social Margarita Díaz, tradueixen la Bíblia al poptí, en un projecte ambiciós que van endegar el passat 2017 i que preveuen enllestir el 2026. En Virgilio, d’uns 45 anys que la seva pell bruna i fina no aparenten, escriu des de l’adolescència. Amb estudis de traducció legal, en els darrers anys ha col·laborat amb l’Academia de las Lenguas Mayas en l’elaboració, entre d’altres, d’una gramàtica descriptiva del poptí. Tot i compondre poemes i proses tant per gust com per encàrrec, i d’haver preparat, fins i tot, alguns guions còmics, en Virgilio no es considera escriptor (‘tz’ib’lom’), sinó simplement “algú que s’ho passa bé escrivint”. Li demano que m’ensenyi com es diu gràcies (‘yuch’antiyoxh’), i em serveixo del mot per agrair-li que hagi accedit a donar-me a conèixer escriptors en llengua poptí que viuen a Jacaltenango. Quan requereixo del seu suport, en Virgilio, movent el cap d’un costat a l’altre, sempre em respon: “No tenga pena, no tanga pena”.
Agafem junts un taxi i travessem en cotxe l’avinguda de Joan Pau II, l’artèria comercial del poble, fins al cantó San Sebastián, als afores del municipi. En Virgilio presenta, a l’emissora Santo Hermano Pedro Radio (98.1 PM), el programa ‘Sentimiento nuestro’, dedicat a la marimba i els sons tradicionals de Guatemala. De camí, mentre conversem sobre la influència de la música en l’ús social de les llengües, una dona s'incorpora al vehicle. A Jacaltenango els taxis no llueixen llums verds ni vermells, i no es consideren ocupats fins que van plens de passatgers. La idea de compartir el trajecte em sembla bona, però la presència d’una tercera persona, desconeguda, ens fa emmudir, tant a en Virgilio com a mi. Ens acomiadem del taxista just davant d’una botiga de queviures, on preguntem si saben on resideix “don Baltazar”. Tot seguit, descendim un camí estret, entre barraques i galliners, per arribar-hi. La porta és oberta. Ens hi rep una dona que vesteix el ‘huipil’, la brusa tradicional maia, i que després de saludar-nos se’n va cuitacorrents a la cuina, on ens prepara un ‘atolito’ de farina de blat i una ‘xheka’ (pa dolç). No tinc temps ni de descobrir com es diu. A l’interior, en una cambra on també hi ha el llit, ens espera ell, assegut a la cadira de rodes, amb el cap recolzat en un braç. El domicili, de menys de 30 metres quadrats, consta de tres habitacions diminutes, quasi sense mobiliari. Les parets són altes, de maons grisos, i el terra de ciment. L’habitatge desprèn, en general, un aire d’ensopiment.
Baltazar Máximo Hurtado Díaz, de 84 anys, s’ha desviscut, des de jovenet, per la literatura, i potser per això el seu testimoni és tan colpidor. Al llarg de la seva vida, afirma, ha escrit unes set obres literàries, de les quals en conserva una, l’única que ha estat publicada. Fa uns anys, uns lladres van irrompre a casa seva i li van robar tots els originals que hi van trobar. No es van endur res més, perquè possiblement no cercaven res més. Li tremola la veu, quan ho rememora. Només li queden uns pocs textos esparsos, desats en una memòria USB. Tant ell com en Virgilio lamenten les dificultats dels escriptors en poptí perquè les seves creacions s’editin. El llibre d’Hurtado Díaz, intitulat ‘Vivencias, magia y leyendas sobre el cultivo del maíz en Xajla’ (2007) és una obra de referència en l’estudi de la tradició local, a parer d’en Virgilio, i es mereixeria una reimpressió.
En aquell furt, li van prendre una part essencial de la seva vida, com si l'haguessin mutilat. Em pregunto, carregat d’ingenuïtat, qui seria capaç de cometre tal agressió contra un home desvalgut, com si la història no n’anés plena, de penúries d’escriptors perseguits i exiliats. Segons la versió de l’afectat, a Jacaltenango han engegat una campanya difamatòria contra ell. “Volen matar-me”, assegura. Diu que temps enrere va haver-hi “una història al poble”, un assumpte tèrbol que ell coneix, i del qual els seus detractors temen que, valent-se de la literatura, n’esbombi els detalls. El seu nom en poptí és Maltixh Tik, com el del seu avi, i significa “endeví”, cosa que les males llengües han aprofitat per escarnir-lo amb el malnom de “bruixot”. Amb tot, des que es va quedar cec, Hurtado Díaz no ha tornat a escriure ni una ratlla.
A les parets de la casa, una rastellera de diplomes i distincions evoca èpoques més felices. En un reportatge al mitjà generalista ‘Nuestro Diario’, del 23 de desembre de 2009, hi surt tocant el violí, i en una altra de les fotografies hi esbossa una mitja rialla. Aleshores hi veia perfectament, escrivia a diari, caminava, per mal que fos amb unes crosses ortopèdiques, i els veïns lloaven en públic la seva vàlua: “Conozco su trayectoria, y hay que reconocerle su labor autodidacta”, “Baltazar es digno de reconocimiento, máxime por la originalidad de sus obras literarias”, “Para nosotros es un orgullo tenerlo, pues es un ejemplo para los jóvenes”.
Escriptor, músic, còmic i artesà, abans dels temps de Ríos-Montt, Hurtado Díaz va treballar uns quants anys com a lingüista. Cicerone i torsimany de confiança dels antropòlegs estrangers que venien a estudiar els costums i tradicions de Jacaltenango, l’any 1976 es va integrar al Proyecto Lingüístico Francisco Marroquín. Per les seves mans, llavors, van passar textos com el ‘Popol Vuh’ i la Constitució de Guatemala, que va adaptar al poptí. Durant aquesta mateixa etapa, també va ajudar diversos investigadors nord-americans, com Terrence Kaufman o Thomas Larsen, en les seves recerques.
Les vicissituds del conflicte armat intern van deixar-lo sense feina en un moment personal de plenitud i van truncar-li els plans de futur. En viure al llindar de Jacaltenango, quan la ‘guerrilla’ li va demanar, a principis de la dècada dels 80, un cop de mà, ell s’hi va prestar. Si els combatents defensaven, com prometien, els drets dels indígenes, no tenia cap inconvenient a vigilar, per a ells, els marges del poble. Un dia, tanmateix, es va esgarrifar quan en una reunió es va assabentar que els combatents planejaven assassinar un familiar seu. En aconsellar, d’amagat, l'exili al seu parent, a qui creia innocent, es va dictar la pròpia sentència. La història d’Hurtado Díaz s’identifica amb la de nombrosos guatemalencs, que van patir per culpa de les atrocitats de l’exèrcit, però també per les dels ‘guerrillers’. Rebel sospitós per als primers, i amenaçat de mort pels segons, se’n va anar, cames ajudeu-me, fins a Costa Rica.
A l’exili, el 2 de maig de 1991, es va trencar el cap del fèmur, en un atropellament, i tot i que la seguretat social costa-riquenya li va garantir l’operació i li va col·locar una pròtesi, en tornar a Jacaltenango la malastrugança va voler que fos víctima d’un segon accident, que va agreujar el seu estat de salut. La cama se li va infectar, i com que la intervenció i el canvi de pròtesi, a Guatemala, costaven uns 30.000 quetzals, no es va poder tractar. Ara fa uns 8 anys li van amputar la cama. D’aleshores ençà, sort n’ha tingut, de la seva dona. “Mi esposa es mi bordón, mis piernas, mis ojos”, confessa. Ella se’l mira, com si fos la seva mare, sense dir res.
A Hurtado Díaz li agradaria que el recordessin, simplement, com un “maia”. En les seves obres, es va preocupar de recopilar i divulgar els orígens i les històries i mites de la cultura poptí i, en particular, de la seva estimada Jacaltenango (‘Xajla’’). Mentre visqui, i malgrat les conseqüències nefandes del robatori, ningú no li podrà esborrar de la memòria els seus poemes. Li prego que ens reciti un. Es titula ‘El oscuro mundo’, i hi reflexiona sobre la ceguesa. L’últim vers, després que el jo poètic s’hagi encomanat a Déu, és un riure amb el qual sembla que espanti tots els mals que l’han perseguit en vida. Quan el recita, però, es desfà en sanglots. L’intentem animar, infructuosament. Les últimes pàgines de la biografia d’Hurtado Díaz són, sens dubte, desoladores. A la tornada en taxi no puja cap desconegut amb nosaltres, però de totes maneres en Virgilio i jo callem durant bona part del trajecte.
Al cap d’un parell de dies, sense noves informacions per avançar amb els meus reportatges, surto a voltar pels carrers de Jacaltenango. El vagareig, una vegada més, esdevé profitós. L’atzar em condueix fins a l’antiga seu de la comunitat poptí de l’Academia de Lenguas Mayas, on un obrer m’indica la direcció de l’actual edifici. Diu que hi soc a tocar, que només cal caminar uns deu minuts, carretera amunt, així que li faig cas. Déu n’hi do, amb la pujadeta! M’hi planto, amarat de suor i amb la llengua fora. Les vistes del poble, això sí, rodejat de serres muntanyoses, són esplèndides. A mà esquerra, en un carrer sense asfaltar distingeixo l’edificació, d’una sola planta, en obres. A l’entrada, un home em pregunta si desitjo alguna cosa. És el president de la comunitat lingüística poptí, Jesús Felipe Cardona. En Virgilio me n’havia parlat com una font imprescindible per conèixer l’estat de l’idioma, i per tant li responc que sí, i li proposo que conversem una estona.
Cardona presideix, des del 2016, la secció poptí d’aquesta institució pública fundada el 1990 amb l’objectiu de regular i promoure les llengües maies. Educador bilingüe de professió, l’any 1989, quan estudiava a la Universitat Rafael Andíbar, Cardona ja va redactar un projecte de gramàtica descriptiva de la llengua. Des de l’Academia de Lenguas Mayas n’ha impulsat una gramàtica pedagògica, documents sobre la flora i la fauna, la toponímia, els dialectes, la gastronomia local i la medicina natural, així com textos didàctics per a les escoles, on les classes s'imparteixen en poptí, espanyol i anglès. Amb un pressupost ajustat, el 80-90% del qual es destina als salaris del personal que hi treballa, els costa finançar l’edició de llibres.
Tot i que valora amb un optimisme moderat que, segons les enquestes de l’Instituto Nacional de Estadística de Guatemala, els habitants de la regió Huista se sentin lligats a la cultura maia, el cert és que l’ús social de l’idioma recula. Des del 2005, forma part del currículum base de les escoles, però en alguns centres educatius s’incompleix sistemàticament la normativa. A més a més, cal aprofundir molt més en l’orientació i la capacitació dels docents, perquè no es pot ensenyar un idioma si amb prou feines es coneix. El repte principal del poptí, segons Cardona, és "guanyar espais". Cada vegada es fa servir menys, per exemple, entre els joves de les zones urbanes de municipis com Jacaltenango, encara que s’hagi inserit al sistema d’ensenyament públic i que sigui obligatori per optar a determinats llocs de treball. Amb el reforç de la tasca a les escoles, des de l’Acadèmia volen sensibilitzar els infants des de ben menuts perquè no repeteixin el clixé que ha fet forat en les generacions anteriors, i que rebutja la llengua materna perquè “no és útil”.
Per mantenir la llengua viva i renovar-la, també han creat neologismes com ordinador (‘q’on ch’en’: ‘cervell de metall’) ‘ràdio’ (‘pujb’ab’al Abix’: ‘el qui difon el missatge’), i ‘televisió’ (‘pujb’ab’al echele’: ‘el qui difon la imatge’). Necessiten, no obstant, que aquestes construccions lèxiques es consolidin en la quotidianitat. Cardona està d’acord que els calen mitjans de comunicació en poptí, però creu que aconseguir-ne és una fita llunyana. Primer, cal que els parlants confiïn en les possibilitats del seu idioma. En un dels despatxos de les instal·lacions de l’Acadèmia, hi veig un adhesiu que bé podria ser un recordatori per als catalanoparlants, que també tendim a canviar de llengua, en benefici del castellà: “Utilizar los idiomas mayas en los servicios públicos y privados es un derecho...”.
Respecte a la literatura, Cardona al·ludeix a la tradició oral del poptí, antiquíssima i fecunda “en llegendes i contes” que s'han trasmès, històricament, per mitjà de la música. En demanar-li referències dels primers escrits literaris en poptí, em menciona autors contemporanis com Baltzar Máximo Hurtado Díaz. Pel que sembla, la història de la literatura poptí, en la qual la presència de les dones és encara invisible, és molt recent. Per aprofundir-hi, adquireixo un llibre editat per l’Acadèmia sobre la cultura de Jacaltenango. Les meves previsions econòmiques, en partir, van ser tan erràtiques que els 60 quetzals que pago per l’obra, que en el fons és d'allò més assequible, impliquen el 10% dels diners que em resten per al viatge.
Després de fullejar l'estudi, em reuneixo de nou amb en Virgilio perquè m’acompanyi a enraonar amb l’escriptor Santos Alfredo García Domingo. Coincidir amb aquest darrer entrevistat ha estat difícil, perquè, per motius professionals, es veu obligat a baixar sovint a la ciutat de Huehuetenango, i hi ha setmanes que quasi no ronda per casa. Ens acull al menjador, davant de la seva biblioteca. Lector apassionat de Miguel de Cervantes, Victor Hugo, Ernest Hemingway, Gabriel García Márquez, Juan Rulfo, els germans Antonio i Manuel Machado i, en general, dels escriptors del Siglo de Oro espanyol, entre les seves influències també destaca Humberto Ak’abal, un poeta maia quitxé. De la regió Huista, m'aconsella la lectura dels poetes Víctor Montejo i Antonio Cota García i del dramaturg Elder Exvedi Morales, tots ells escriptors en poptí.
García Domingo va començar a versificar per a les seves cançons als 12 anys. Guitarrista, també toca la marimba. No va ser fins als 27 anys que va escriure un poema en poptí, amb motiu de la mort, l’any 1992, de la seva àvia, l’única persona de la família que se li adreçava en l’idioma propi. La composició porta per títol ‘In mi’ Ixnam’, és a dir, ‘La meva àvia’. Després d’uns anys de formació a Huehuetenango, amb el decés del pare va tornar definitivament a la regió i va estudiar, a San Marcos Huista, la llengua dels seus avantpassats. Com a escriptor bilingüe, l’Academia de Lenguas Mayas l’ha ajudat a traduir al poptí algunes de les seves obres, que la majoria de vegades són pensades i redactades, abans que res, en espanyol.
Al llarg de la seva trajectòria literària, ha conreat la poesia, el conte, la novel·la i l’assaig, i ha guanyat diversos premis, com els Juegos Florales de Coatepeque, Quetzaltenango, l’any 2011. Des de fa uns anys, publica i distribueix ell mateix els seus llibres, amb unes edicions petites i fines, de tiratge curt, grapades i amb un paper de cartolina groguenc per a la coberta. Amb la novel·la juvenil ‘El mundo de Piedrín’ i el poemari ‘La voz del Q’anil’ ha obtingut força ressò, a les seves contrades. Entre els seus treballs, hi ha també una ‘Antología de Poesía Jacalteca’, en la qual figuren poemes d’altres autors, com Israel Ángel Rojas Díaz i Gregorio Delgado Cárdenas. Sota el seu punt de vista, escriure “és la forma més fàcil de morir de fam”, i per això s’ha guanyat el pa amb la docència universitària.
García Domingo es plany per la manca generalitzada d’hàbit lector de la societat de Guatemala, un país on els comerços que s’anuncien com a ‘librería’ són, en realitat, papereries. Ell pensa que cultiva una vocació que es troba en vies d’extinció. Tot i ser d’una generació posterior a la de Baltasar Hurtado Díaz, també es recrea en la tradició oral, i continua assumint la veu del seu poble, amb el qual es fon. En el seu corpus literari abunden, per exemple, les referències a l’espiritualitat maia, els nàhuatls i els invasors espanyols, en una reescriptura de la història que no designa mai l’ocupació com un ‘descobriment’.
En els últims anys, s’ha interessat, en especial, pels dolors que causa l’emigració, que a l’Amèrica Central està a l’ordre del dia, i per la defensa dels drets indígenes. Santos Alfredo García Domingo reforça la tria conscient del poptí com a llengua literària com una lluita a contracorrent per la supervivència d’un idioma minoritzat. “Moltes persones es qüestionen per què cal aprendre el poptí, perquè interpreten que és un mer instrument. I no, no és això. És part de la nostra cultura”, manifesta, i jo penso en el català, i en Jesús Tuson, mentre bevem Rosa de Jamaica, que és un refresc suau i plaent, i mengem un pastís exquisit que ha cuinat la seva muller, una artista de les postres. García Domingo no perd del tot l’esperança. En cas contrari, ja no escriuria, o potser ho faria únicament en espanyol. Fidel a l'ancestre B'alunh Q'ana', fundador de l'antiga Jacaltenango (Xajla'), somia en el dia que la seva ‘Guatemaya’ s’estimarà, sense subjugacions, i estimarà les seves llengües i la seva literatura.
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics