Balanç de cultura: el Consorci del Fortuny, la Biblioteca Pere Anguera i l'Any Prim

Si d’alguna cosa està orgullosa la ciutadania reusenca és del seu important patrimoni cultural aconseguit majoritàriament gràcies al seu esforç i implicació. No per casualitat, Reus és seu de veritables institucions ciutadanes com el Centre de Lectura -que d’altra banda va més enllà de l’esfera cultural-, els teatres Fortuny i Bartrina, o entitats amb tanta història com El Círcol, l’Orfeó Reusenc, el Bràvium o la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia. Hi ha qui pensa, però, que la cultura del segle XXI és una altra cosa, que el dinamisme de la societat ha de vertebrar-se amb una oferta diferent, fins i tot, més cosmopolita, que empri nous canals i que s’adreci a altres públics.

Entre els representants d’aquest corrent no es troba, precisament, l’actual govern municipal, que ha fet girar tota la seva política cultural d’aquest mandat al voltant de commemoracions relacionades amb els fills il·lustres de la ciutat en les quals el protagonisme d’alcaldia ha estat més que evident. Més enllà d’una gran quantitat d’actes protocolaris i d’algunes exposicions, els anys Fortuny, Prim i, ara, Maria Rosa Molas, han deixat a la ciutat poca petjada de debat intel·lectual i d’anàlisi crítica d’aquests personatges i les seves circumstàncies històriques. No es pot desmerèixer, però, que l’Any Prim servís, almenys, per a restaurar un bé artístic com el mausoleu del general, obra de Zuloaga, que ara es troba en unes condicions òptimes al cementiri municipal després de dècades d’abandonament.

Tot i això, ara que els rumors de les prolífiques activitats comencen a esmorteir-se en el temps, en la retina dels reusencs queden algunes imatges més pròximes al sainet que a una ciutat que es reivindica com a capital cultural. Malgrat tot, la fórmula s’ha avaluat tant positivament des del consistori que ja s’ha fixat el 2016 com a Any Eduard Toda, un altre reusenc polifacètic i de biografia interessantíssima, que el mateix Pellicer ha definit com “l’Indiana Jones del segle XIX”.

La Generalitat es retira del Consorci del Teatre Fortuny

La política teatral, un dels bucs insígnia de la ciutat durant molts anys, ha patit, a més, una retirada que difícilment es pot camuflar i que ha pesat molt en el subconscient reusenc. Fa un parell d’anys, la decisió de la Generalitat de Catalunya d’abandonar el Consorci del Teatre Fortuny en el qual s’integrava juntament amb l’Ajuntament de Reus i la Diputació de Tarragona es va convertir en un dels punts més negres d’una gestió que ha patit moltes dificultats. Per a Xavier Filella, president del  Centre de Lectura, la marxa de l’administració autonòmica que ostentava la majoria en el Consorci ha estat “un error històric” que ha representat passar d’un “teatre nacional” que compartia xarxa amb el TNC i el Teatre Lliure a un “teatre local”. Ara, considera Filella, el Fortuny ha esdevingut “únicament caixa escènica perquè hi programin activitats comercials les productores privades” i s’ha renunciat “al teatre de risc o de creació” del qual s’havia fet bandera com a ciutat.

De la seva banda, Josep Maria Vallès, president de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia, és menys crític i assegura que consumada la marxa de la Generalitat de l’ens de govern del Teatre, el que cal és “aconseguir que s’incrementi la partida de la Generalitat” i evitar en qualsevol cas “que es disminueixi”. Per sort, Reus no depèn exclusivament de la programació d’un teatre i el Bartrina ha estat un focus de propostes alternatives impulsades per nous gestors culturals.

Aquest és el cas del promotor cultural Enrique Sánchez que opina que “la programació dels teatres i dels espais públics" adjudicats per a la seva gestió, com als jardins de la Casa Rull, ha estat "molt intensa”. Aquest gestor valora molt positivament la nova edició del FEC, el Festival Europeu de Curtmetratges, i la programació realitzada pels teatres que considera “diversa en totes les facetes artístiques”. Sánchez també aprofita per plantejar que “alguns bars musicals que conformen el teixit de l’oci nocturn està realitzant propostes artístiques a nivell privat que perfectament podrien comptar amb el suport de l’administració perquè reforcen l’oferta cultural”.  

La biblioteca Pere Anguera, en temps de descompte

A diferència del que ha passat amb el desmantellament del Consorci del Fortuny tal i com estava definit des de principis dels vuitanta, la biblioteca Pere Anguera situada a la zona sud de la ciutat, ha aconseguit finalment desencallar-se quan semblava que acabaria sent un equipament fantasma. Amb la seva posada en marxa a finals d’any, la regidoria de Cultura aconsegueix progressar en la implantació del pla municipal de biblioteques que va tenir la seva fita inicial en la inauguració de la biblioteca Xavier Amorós, el 2003, i la ciutat s’adequa al mapa de lectura pública que establiria en un mínim de  quatre o cinc d’aquests espais per complir les ràtios.

En aquest camp, l’acord que en el seu dia es va aconseguir amb la biblioteca patrimonial del Centre de Lectura és un avantatge. Filella veu clar que la nova biblioteca permetrà estar “a un nivell de lectura pública millor, encara que no òptim, i es podrà donar sortida a un nucli de població de 25.000 habitants  que ho necessita com a element integrador i cohesionador de la zona”. En aquest cas, la postura més escèptica correspon a Vallès, que opina que “el difícil és que funcioni, d’acord amb les necessitats del públic” perquè assegura que “els horaris moltes vegades no s’ajusten a la necessitats” dels usuaris.

Mentre que la biblioteca finalment s’ha salvat del destí de mantenir-se barrada durant temps il·limitat, la política d’optimització de recursos i la retallada del pressupost sí que ha acabat passant factura a espais com el Museu, que ha tancat les instal·lacions de la plaça de la Llibertat on únicament s’accedeix de manera puntual amb motiu d’activitats concretes. Així mateix, la proposta de conveni que havia de donar un nou destí a l’equipament del Castell del Cambrer, a la plaça del Castell, després de la marxa de l’Arxiu a la seva nova ubicació, ha acabat desestimat.

Pèrdua de pistonada cultural?

Quan es parla a Reus de cultura el teixit associatiu té molt a dir. Segons Vallès, l’esforç de gestió de les entitats és molt gran malgrat que no sempre “surti al carrer” i molt sovint “algun projecte que es troba a mig desenvolupament” xoca en què un organisme oficial realitza la mateixa proposta, aspecte que no només representa una despesa innecessària sinó que provoca desencís.  En referència al debat etern sobre si la cultura s’ha de subvencionar i de quina manera, Filella aporta la iniciativa de crear un “un Llibre Blanc de la Cultura a Reus” que impedeixi que cap nova crisi torni a afectar a aquest camp mai més i hi suma la reflexió que, precisament, “en temps de crisi econòmica és quan les entitats poden resultar més rendibles per a l’administració pública ja que a partir d’una subvenció finalista a l’entorn d’un 20-25% del projecte l’entitat n’ha de generar el 75-80% restant” i recorda que sempre “els requisits s’han de complir i la justificació econòmica hi ha de ser en tots el casos”.

Concretament, sobre els suports econòmics a la creació en les diferents disciplines artístiques (art, dansa, música, etc), Filella afirma que la crisi econòmica i la manca de suports regulars han incidit negativament de forma que “Reus ha deixat de ser aquell referent que la feia una de les ciutats mitjanes de Catalunya més reconegudes a nivell cultural”. Per al president del Centre de Lectura, Girona i algunes ciutats del cinturó metropolità de Barcelona tenen avui un major protagonisme que la capital del Baix Camp. Menys taxatiu és Vallès, que apunta que les circumstàncies ultrapassen l’àmbit local tot i que opina que molts bons projectes “s’han quedat en un calaix per la falta de finançament o col·laboració” ja sigui aquesta municipal o de patrocinadors.

S’ha sabut Reus vendre culturalment parlant i ha sabut darrerament explotar turísticament el seu patrimoni? En aquest camp, Enrique Sánchez reclama dissenyar polítiques culturals que cridin l’atenció a la resta del territori nacional i internacional amb la intenció d’atraure més turistes. Afegeix, a més, que “tenim un aeroport al que es podria treure més profit si fóssim un referent turístic”.  

Capital Catalana de la Cultura el 2017

En la línia de ser, precisament, un gran aparador cultural nacional, Reus va ser nomenada fa uns mesos Capital Catalana de la Cultura, el 2017. Al respecte d’aquesta oportunitat, Enrique Sánchez té clar que cal ser “ambiciosos” i aprofitar l’experiència per poder aspirar en el futur a ser Capital Cultural Europea, en la línia del que han fet Mons (Bèlgica) o Pilsen (República Txeca). El president del Centre de Lectura també mira amb esperança aquest esdeveniment cultural de primera magnitud i considera que ha de servir “com a revulsiu per ésser una ciutat capdavantera en tots el camps de la creació cultural”. Igualment, Vallès aplaudeix la iniciativa i proposa que es treballi per sumar els esforços de tothom amb l’objectiu de  “buscar les màximes sinergies” perquè tal com assegura al final “una petita aportació” pot convertir-se en “un projecte engrescador”.