Divendres, 29 de Març de 2024

Roger Mateos: 'És hora que les víctimes dels crims feixistes vegin reparada la seva memòria'

‘Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista’ del periodista Roger Mateos es presenta al Centre de Lectura, de Reus, el 5 de juny

  • Fossa del cementiri de Reus on es troba enterrat Cipriano Martos

    Roger Mateos

Com molts altres emigrants d’origen humil i rural, Cipriano Martos va arribar els anys seixanta a Catalunya a la recerca de noves oportunitats. Al barri sabadellenc de Ca n’Oriac va contactar amb militants del PCE (ml) i va començar la seva breu trajectòria com a lluitador antifranquista. Sabadell, L’Hospitalet de Llobregat i, finalment, Reus el van acollir en el seu periple laboral i clandestí que va finalitzar, tràgicament, el 1973   després de la seva detenció per part de la Guàrdia Civil de la capital del Baix Camp i la ingesta (voluntària o obligada) d’un líquid inflamable.

Assassinat o suïcidi? Més de quaranta anys després d’uns fets pràcticament oblidats, el periodista Roger Mateos (Barcelona 1977) recupera aquest cas al llibre ‘Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista’ (Anagrama, 2018) per reparar la memòria d’aquell lluitador i parlar de la dignitat dels familiars que encara reclamen justícia. Un relat minuciós, imprescindible i sensible amb les lluites que un grapat de militants antifranquistes va protagonitzar a les acaballes del règim de Franco. Una història recollida en un llibre que es presentarà el proper 5 de juny al Centre de Lectura de Reus. 

Més enllà de la lluita antifranquista local, el cas de Cipriano Martos era pràcticament desconegut fins fa pocs anys. Com connecta vostè amb aquesta història de la lluita contra el règim i per què decideix desenvolupar-la en un llibre?

L’any 2014, dos activistes per la memòria històrica es van posar en contacte amb mi per explicar-me que estaven a punt de sumar el cas Cipriano Martos a la macroquerella presentada davant la justícia argentina per crims del franquisme. De Cipriano Martos n’havia sentit a parlar ja al 2002, però la informació que es tenia era molt superficial i gens contrastada. Al 2014, els activistes de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina van aconseguir una prova documental extraordinària: una còpia sense censurar del sumari del cas de 1973. Allà hi havia atestats, declaracions dels detinguts, documents policials i hospitalaris i tota mena de pistes per començar a reconstruir amb fonament el que havia passat. Vaig decidir aprofundir en la investigació. Calia identificar i localitzar tants testimonis com fos possible que haguessin conegut Cipriano Martos i poguessin aportar alguna dada sobre ell. Han estat més de tres anys de recerca, però han valgut la pena: més de mig centenar de testimonis han permès acabar de desenterrar el cas de l’oblit en què l’havia volgut sepultar el franquisme.

D’origen humil i rural, la història de Martos és similar a la de molts emigrants arribats a Catalunya. Quines coordenades el van portar a la lluita antifranquista?

Cipriano Martos provenia d’una família de camperols pobres d’un poblet de Granada. Va emigrar a Catalunya al 1969, deixant enrere una infància marcada per la misèria de la postguerra. Va instal·larse al barri de Ca n’Oriac, llavors un suburbi perifèric completament desatès per les autoritats franquistes. I va ser en aquell Sabadell obrer, cada cop més organitzat i reivindicatiu, on es va polititzar. Va acostar-se al PCE (ml), una organització maoista molt bel·ligerant amb el règim franquista. Poc a poc, va anar submergint-se en la clandestinitat.

Com explica vostè, abans de Reus Martos havia passat per Sabadell on la família li perd la pista. Hi ha motivacions polítiques en el seu trasllat a la capital del Baix Camp?

La militància clandestina va obligar-lo a tallar relacions amb familiars i amics. Cada cop estava més absorbit per la lluita antifranquista. El seu germà Antonio, que havia emigrat amb ell a Sabadell, va perdre-li el rastre, va deixar de veure’l i ni tan sols va saber que el partit l’havia enviat a Reus. Hi havia diverses raons, com s’explica en el llibre, per les quals Cipriano Martos va ser reubicat a Reus. Entre elles, la voluntat de l’organització d’enviar algú capaç de fer proselitisme entre els camperols de la zona. A més, Cipriano s’havia convertit en un militant experimentat en tasques d’agitació i propaganda.

El llibre ha pogut comptar amb testimonis de primera mà com el germà de Martos i familiars de Carrilero. Quines aportacions noves han pogut fer al relat dels esdeveniments?

Una de les claus d’aquesta història rau en saber si Cipriano Martos va ser assassinat pels seus captors de la caserna de Reus, o bé es va suïcidar ingerint voluntàriament el contingut d’un còctel molotov en el transcurs d’un interrogatori. El llibre aborda aquesta qüestió i es formula un repte: podem demostrar que en aquella caserna, aquells dies, va regnar el terror cap als detinguts? Els testimonis recollits, alguns d’esfereïdors, demostren que sí, que van patir un infern, i Cipriano no va ser tractat precisament “amb tot respecte” com les autoritats implicades al·legaven.

A la coberta del llibre, s’afirma que la història de Martos està plena d’ombres. Ha pogut obtenir nous testimonis que ajudin a saber el que va passar aquell setembre de 1973?

Aquesta és la clau del llibre, els testimonis trobats. Especialment un, que va veure amb els seus propis ulls (i així ho narra al llibre en primera persona) com Cipriano Martos era apallissat poc abans d’ingerir l’àcid sulfúric. Més enllà que resultés obvi que Cipriano fou torturat, ara ja podem dir que això no és cap suposició: va ser així, i hi ha qui ho pot palesar.

Tortura i assassinat o suïcidi. Després de la recerca efectuada, quina és la tesi que defensa aquesta obra?

Tortura, segur. Assassinat o suïcidi? Qui va portar l’àcid cap a la seva boca? Els únics testimonis oculars d’aquella escena són el propi Cipriano, que mai podrà explicar-nos què va passar, i els agents que eren amb ell a la caserna, que probablement no tenen cap interès en trencar el silenci i esclarir-ho. Però al llibre s’enumeren les raons que porten a pensar que la tesi del suïcidi és extremadament poc creïble.

Durant moltes dècades ha regnat la desmemòria respecte a casos de lluitadors com Martos. Creu que la societat democràtica està encara a temps de reivindicar-los i és aquest l’objectiu d’aquesta crònica?

L’objectiu és trobar respostes a un dels afers més foscos de les darreries del franquisme, fer emergir un episodi tenebrós que la dictadura va voler tapar, segurament per evitar que les barbaritats comeses aquells últims dies d’estiu de 1973 desencadenessin una onada de condemnes a nivell nacional i fins i tot internacional. Som al 2018, han transcorregut més de quatre dècades des que va morir el dictador. És hora que les víctimes dels crims feixisites vegin reparada la seva memòria.

Actualment, el cas de Martos es troba dins de la macroquerella presentada a Argentina contra els crims del franquisme mentre el govern de l’Estat manté honors als descendents del dictador. Opina que aquest llibre servirà per obrir consciències al respecte dels implicats en aquesta querella i en la necessitat de justícia?

El cas està en fase d’instrucció, està viu, i aquesta és una gran notícia. És incert com acabarà, perquè la llei d’amnistia de 1977 fa molt difícil posar fi a la impunitat. Però el que no impedeix aquesta llei és investigar casos atroços com el de Cipriano Martos. Independentment de si els responsables de la seva mort acaben pagant o no pel que van fer, el més urgent (i el més senzill d’assolir) és fer possible que el cas sigui àmpliament conegut, la víctima rebi un reconeixement i el seu record sigui reivindicat.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics