La cita, aquest cop, és amb el
comunicador Josep Baiges (Reus, 1968). El punt de trobada és la
plaça del Comte de Reus, "part del meu món" dels anys tendres, apunta. Va viure dècades al
passeig de Prim, jugava al carrer de la Sardana i comprava als establiments de l'entorn.
"El canvi en el paisatge humà i comercial al barri Horts de Simó ha estat brutal, en uns anys", diu.
I és que de botigues d'aquells anys n'han tancat moltes, sí, però per sort d'altres es mantenen al peu del canó. És el cas de la
veterana ferreteria que tenim a tocar.
"Sempre ens quedarà el Brico Prim", fa broma. No només manté l'activitat, sinó que al capdavant del negoci hi segueix havent la mateixa família, precisa.
La fleca, la merceria, la farmàcia
Baiges assenyala que encara ara
torna sovint al barri, si bé viu en un altre indret del terme. "En tinc grans records. Estudiava a la Salle, tenia els amics per aquí, jugava a la Sardana i tan sols sortia de la zona per anar a música, al Centre de Lectura", exposa. Records, revela, que comparteix sovint amb els seus fills.
Segueix comprant la fruita i la verdura a cal Massó, per exemple. "Tenen productes de qualitat i a molt bon preu", assegura.
De passada, quan ve de visita, gaudeix tot observant com evoluciona el que l'envolta. La mateixa plaça del Comte de Reus (per a molts, la
plaça de la Ferradura), de fet, n'és el millor exemple. Mentre conversem, assenyala a totes bandes per situar
on eren la fleca, la merceria, la farmàcia, el bar, fins i tot l'església evangèlica. Una barreja curiosa, però "sempre harmònica", afirma. Més endavant, fa una mica més de 20 anys, va arribar l'escultura
El ballarí, de Bartolozzi.
El "Pepito de l'arena" i la mula del Margalef
De vivències, per tant, en pot evocar una bona colla. Baiges somriu tot recordant el
Pepito de l'arena, ara immortalitzat a través d'un
gegant, o del Margalef, al qual era habitual veure al carrer amb la seva mula. Per tot plegat, diu, Horts de Simó "era un petit poble dins de Reus o, més ben dit,
el reflex de Reus en un entorn més reduït, però divers i únic".
Precisament pels records "que em transporten als meus anys feliços" de la infància, lamenta que "d'aquesta zona de vegades se'n parli per les males notícies" arran de l'incivisme o la inseguretat denunciada freqüentment per entitats. En aquesta línia, apunta a un altre protagonista del seu passat: el
policia. "Com el carter, era sempre el mateix, era el nostre
bobby, si se'm permet fer la comparació", indica en al·lusió als agents anglesos. "T'hi podies posar en contacte en un moment, i crec que era positiu", argumenta.
Els temps, admet Baiges, "són ara uns altres. Les coses canvien, però el que mai canviarà és que aquesta és
casa meva", conclou.
