Dijous, 26 de Novembre de 2020

Trets i sang al carrer, el pistolerisme a Reus d'ara fa un segle

La mort d’un obrer del Sindicat Lliure va posar en marxa una sèrie d’assassinats el novembre de 1920

19 de Novembre de 2020, per Isabel Martínez
  • Fotografia de la placa en homenatge a l'alcalde Sardà

    Isabel Martínez

  • Imatge extreta del llibre '1.000 imatges de la història de Reus', d'Albert Arnavat

    CIMIR

'Calle del alcalde Manuel Sardà'. Aquesta antiga i honorífica placa viària propera al xamfrà del carrer de Sant Jaume i el raval Martí Folguera recorda, a Reus, un dels episodis històrics de l’etapa coneguda com a pistolerisme. Una manifestació violenta que, com d’altres ciutats catalanes, també es va produir a la capital del Baix Camp en el període de 1917 a 1923, entre el final de la Primera Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera. Una etapa que va enfrontar els pistolers cenetistes amb els de l’anomenat Sindicat Lliure, afins als patrons.

“Coincideix amb la crisi de subsistències de la Primera Guerra Mundial, entre l’oposició de l’Estat a les reformes perquè l’egoisme de la burgesia era molt gran i entre que cada vegada un petit nucli de l’obrerisme es va radicalitzant amb el que produeix un còctel explosiu i si a això afegeixes el tema polític com la influència de la Revolució Russa, l’independentisme, etcètera, tot fa que la cosa peti”, contextualitza l’historiador Joan Navais sobre aquesta època del primer terç del segle XX.

“Fenomen global” a indrets diferents de Catalunya al qual, segons Navais, es van afegir “les picabaralles polítiques” a Reus que van fer “més tensa” la situació a un municipi on les lluites socials havien estat importants des de principis del segle XX, i on els abusos a les fàbriques estaven a l’ordre del dia, segons la seva investigació. Principalment, el conflicte polític reusenc es basava en què hi hagués “una majoria republicana” a la ciutat mentre “l’alcalde era conservador moltes vegades”. Aquest va ser el cas de Sardà, qui va ser nomenat batlle per Reial Ordre a finals de 1919 tot generant crítiques des de les formacions republicanes.

Quin va ser, però, el punt de partida d’una espiral violenta que acabaria desencadenant l’assassinat d’obrers, els tirotejos i la mort de prohoms com el mateix alcalde i el prominent comerciant d’olis Feliu Gasull? El moment es pot marcar simbòlicament un 25 de novembre d’ara fa un segle, quan l’obrer Antonio Capdevila Tapiador, president del Sindicat Lliure a Reus, va caure mort a la vorera del carrer de l’Hospital a causa d’un atemptat. Enmig d’una tensa calma en què parelles de la Guàrdia Civil havien pres el carrer per evitar incidents, “es van practicar per la nit algunes detencions de coneguts sindicalistes” d’acord amb la crònica periodística de 'La Vanguardia'.

A aquestes detencions s'hi van oposar els obrers amb una aturada de l’activitat a la ciutat, en els dies següents. En els mesos posteriors, la violència armada es desfermaria al carrer. “És un cicle: acció-repressió-acció. És claríssim, si mires els objectius d’uns i altres, i s’observa com s’anava escalant la tensió”, comenta Navais sobre com va aguditzar-se el conflicte entre els dos sectors oposats.

Els diferents capítols d’una llarga espiral

I és que lluny de calmar-se els ànims amb el pas de les setmanes, l’assassinat de Capdevila va posar en marxa un engranatge feroç. Després de l’atemptat, la nova advertència va ser prou clara a través d’un tiroteig en ple centre de la ciutat a principis de gener de 1921. “Els pistolers locals acompanyaven els pistolers vinguts de fora, a fi de facilitar-los la feina. Fent una exhibició de pinxos, es trobaven a la plaça de Prim, en la qual hi havia uns paletes amb llurs manobres que refeien la façana de la casa en la qual hi havia una confiteria anomenada La Confiança. Els pistolers els van provocar i dos obrers d’aquella obra van caure víctimes. A continuació, van anar a perseguir dos dirigents sindicalistes, anomenats Sugranyes i Morei; van ferir el primer, però tots dos es van poder esquitllar gràcies a la protecció dels plàtans del passeig de Sunyer; van poder arribar al defora i, corrent com a llebres, van desaparèixer de Reus”, descrivia aquest episodi el llibertari reusenc Alfons Martorell en les seves memòries publicades anys més tard.

Tot subratllant la responsabilitat del batlle en la qüestió, el regidor Joan Loperena constatava en la sessió plenària del 7 de gener “l’existència en aquesta ciutat d’elements pertorbadors que en diverses ocasions han intentat destorbar el veïnat i que han exercit les coaccions”. “Com que en aquesta ciutat la primera autoritat local és l’alcalde, si va permetre aquells actes i va permetre la convivència de tals elements que inclús van arribar a tenir cert companyerisme amb els agents de l’alcaldia, d’aquesta ha de ser la culpa del que ha succeït”, acusava, amb vehemència, Loperena al batlle de l’atac en ple centre.

Una idea amb la qual van coincidir els sectors obreristes, tal i com demostra que el mateix Martorell opinés que l’alcalde Sardà era “el responsable de deixar entrar els pistolers de Barcelona perquè operessin a Reus”. Una tesi que avui en dia posa en qüestió l’historiador Joan Navais, que ha estudiat en profunditat les lluites socials a la ciutat al llarg d’aquest període. “No he trobat cap prova que Sardà deixés entrar als pistolers de Barcelona, crec que van venir perquè van voler i que actuaven més sota protecció del Govern Civil” afirma Navais, malgrat que assenyala que el fet que els pistolers del Sindicat Lliure empresonats poguessin fugir de la presó fàcilment no deixava en bon lloc a les autoritats.

Un atemptat en ple carrer

“No és hora oportuna per establir polèmiques, ja que el que en els presents moments ha de fer-se és tan sols retre un tribut d’admiració i respecte a la memòria del senyor Sardà”. Paradoxalment, aquests són els mots del regidor Loperena el 24 de febrer de 1921 quan, un dia després de l’atemptat contra l’alcalde, s’aconsegueix reunir al consistori reusenc amb l’objectiu de rebutjar la seva mort violenta a conseqüència d’un atemptat. Després del brutal succés, les crítiques anteriors de Loperena a les accions del màxim responsable municipal es converteixen en planys a causa de l’inesperat homicidi contra la primera autoritat.

Tant en aquesta com en les succesives sessions, consta a l’acta que la presidència és ocupada des del “seu escó i no el presidencial per respecte a la memòria de l’alcalde”. En una mena de pacte, els regidors acorden que “la protesta de la Corporació es dirigeixi als senyors President del Consell de Ministres, Ministre de Governació i Governador Civil de la Província”. “Evitar l’espectacle que es va donar en passades sessions” o “remarcar la pau i equanimitat necessaris pel bé del poble” van ser algunes de les expressions emprades en una sessió en què també es va cridar a la ciutadania a participar en el sepeli de Sardà, la capella ardent del qual es va instal·lar al consistori.

“En acomiadar-se el dol van desfilar davant la presidència 2.000 persones”, quantificava la crònica periodística que afegia que una comissió de regidors va acompanyar el cotxe mortuori fins al cementiri i va participar en el funeral a l’església de Sant Francesc. Transcorregut més d’un mes d’aquests fets, l’1 d’abril, el plenari municipal va acordar concedir un premi de 5.000 pessetes a qui pogués aportar dades sobre els fets, una quantitat que el regidor Josep Simó va augmentar en 5.000 pessetes més de la seva pròpia butxaca.

L’estament polític de la ciutat semblava estar en xoc després d’aquest mortal atemptat. No obstant, la calma no es recuperava al carrer com corrobora que, per exemple, es produís un nou atemptat el mes de maig. En aquest cas, l’afectat va ser l’obrer Josep Borràs Martí, membre del Sindicat Lliure, qui va ser tirotejat en sortir de la fàbrica Llevat de la carretera de Castellvell.

La mort de Feliu Gasull

Encara quedava per sumar, com a mínim, un nou capítol dramàtic: la mort del comerciant d’olis Feliu Gasull el juny de 1921. “És una figura més important que l’alcalde perquè ell estava posat a dit per les autoritats, però el Gasull és un dels màxims comerciants i membre de la 'gente bien' de Reus, dels més adinerats i és mort a plena llum del dia”, opina Navais sobre aquest assassinat, que en certa manera tanca un cicle àlgid.

D’acord amb les memòries del militant comunista Josep Banqué, Gasull va rebre els delegats dels comitès propresos de la CNT a trets, un incident que es va saldar amb la seva mort. “Aquest assassinat encara és més il·lustratiu d’aquesta dinàmica pròpia” dels conflictes socials a Reus, comenta Navais, qui assenyala que “l’escamot sabia perfectament on anava” i “els assaltants enlloc de fugir es van anar cap al barri del Bassot (actual barri del Carme)”, una zona que coneixien i que es podia assimilar al barrio Xino de Barcelona.

El fet que la mare de Banqué curés un dels delegats ferits va provocar la detenció de cinc membres de la seva família i l’ingrés a presó d’alguns d’ells. “...El sergent de Reus, per treure’m els noms i senyes dels que havien participat en aquesta acció, em va sotmetre a turments inhumans, a la carretera de Riudoms, prop de l’escorxador públic. En no aconseguir els seus propòsits, em va portar, arrossegant-me i donant-me cops amb la culata del fusell, fins a l’ajuntament, on vaig trobar altres familiars, als quals havien maltractat no menys que a mi”.

Tal era l’ambient de crispació que la nit de l’enterrament de Gasull, abans de mitjanit, es va produir un nou tiroteig al carrer de Llovera en el qual van resultar ferits un soldat i el fill d’un regidor, Ramon Pallejà. La narració de Banqué mostra que les autoritats policials anaven a totes en un context global d’atemptats a escala nacional i estatal, en què també havia estat assassinat el president del Consell de Ministres, Eduardo Dato. “Una mica de desgast, el context de repressió que va ser molt dura i la por”, comenta Navais sobre la forma en què el conflicte, a Reus, va començar a desinflamar-se tenint en compte la violència exercida per responsables polítics com Martínez Anido, governador civil de Barcelona.

La crònica periodística d’una detenció

Segons la crònica periodística, el gener de 1922 es van detenir als presumptes autors materials de la mort del batlle, Leon Andreu Escuder, un obrer i delegat del Sindicat Únic del ram de Transports i la seva parella, Dolores Añoro Gracia. Sobre aquesta, la premsa destacava que també havia participat en l’atemptat realitzant tasques de vigilància als carrers durant el trajecte del batlle des de l’ajuntament cap a casa.

Amb un nadó de tres mesos i maltractada per Andreu d’acord amb ‘La Vanguardia’, Añoro havia fet “molt importants declaracions contra el seu amant i altres subjectes” moguda per la gelosia ara que Andreu volia casar-se amb una altra dona, s’afirmava a la notícia.

Un any després, el gener de 1923 al judici, els diaris explicaven que els acusats, després de residir a Lleida i a Sabadell, eren delatats per unes gitanes per cobrar les 10.000 pessetes de la recompensa oferta. Al tombant d’aquestes notícies, “la mà de ferro” de la dictadura de Primo de Rivera ja s’intuïa en l’aire polític i donaria pas a un temps de control i més repressió.

Del centre a la perifèria, el trasllat de la denominació del carrer

Després de més de sis dècades de presència al centre de Reus en record del seu assassinat, el carrer de l'alcalde Manuel Sardà es va traslladar oficialment a una nova ubicació el 1985: l’actual carrer Alt de Sant Pere.

L’actual placa en castellà és, doncs, una reminiscència de l’homenatge que se li va tributar en el seu dia a un dels morts d’aquest pistolerisme reusenc i un record històric que crida l’atenció al vianant atent. La modificació d’aquesta via no va ser, però, la darrera perquè tan sols quatre anys després va traslladar-se la denominació per ubicar-se a la urbanització Massó on encara resta.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics