Salvador Vilaseca: metge, arqueòleg i amic

Nascut a la primavera de 1896, Salvador Vilaseca fou el forense i director de l’Institut Pere Mata, i combinava vida professional amb múltiples tasques com l’anomenat excursionisme científic. Tal i com explica l’actual director del Museu d’Història, Jaume Massó, a través de nombroses investigacions sobre prehistòria, “Vilaseca va aconseguir un gran prestigi científic i va poder formar una important col·lecció arqueològica”. El món de l’arqueologia és el nexe d’unió entre Vilaseca i l’historiador alemany Adolf Schulten.

La relació entre Schulten i Vilaseca s’inicia l’any 1932, quan Schulten va visitar la col·lecció d’arqueologia que Vilaseca tenia a casa seva. Arran d’aquesta trobada, es va crear una amistat que duraria molts anys i que primer es basaria en la correspondència i més endavant en nombroses visites i estades. María Eugenia Tajuelo, coescriptora del llibre, explica com l’alemany ja coneixia Espanya i “sentia una gran adoració per Tarragona”. Les cartes entre Schulten i Vilaseca comencen a partir de 1940, amb el final de la Guerra Civil. A més a més, quan l’alemany es va jubilar, passava els mesos de tardor i hivern a Tarragona, i a la primavera tornava al seu país.

La historiadora madrilenya destaca que Schulten havia tingut “molta sort” en conèixer Vilaseca i que “se’l podria considerar un sant”. La figura de Schulten estava envoltada de “controvèrsies”. D’una banda, havia estat “obsessionat” amb la recerca de la ciutat de Numància, el regne dels tartesos i, a la vegada, molts alemanys el consideraven com a “alemany de segona línia”, assegura Eugenia. La formació de Schulten es basava en el camp de la filologia i la història, però “tenia una formació escassa com a arqueòleg de camp”. D’aquesta manera, Tajuelo confessa que Schulten havia tingut certes disputes amb autors alemanys i espanyols per “apropiar-se l’autoria d’alguns descobriments i no citar-ne les fonts de la península”. Massó explica que pel que fa al caràcter ”cap quadrat” de l’alemany, Vilaseca mai s’hi va oposar: “ell i altres amics com Miquel Carreras, el sabien tractar”.

Tant Massó com Tajuelo, coincideixen en destacar que Schulten es va sentir acollit, ja que “Vilaseca i altres destacats de la zona el portaven en excursions arqueològiques i l’ajudaven en tot el que necessitava”. Aquí és on Jaume Massó destaca el caràcter “amable i generós” de Vilaseca. Un tarannà pacient que el caracteritzava tant dins de la professió sanitària com en el dia a dia. Així, l’historiador posa en relleu que en temps de Guerra Civil va protegir gent de tots dos bàndols.

Al llarg de tota la correspondència, s’hi poden trobar “infinitat d’anècdotes” assegura Massó. Destaca com Tajuelo i ell entenen que possiblement Vilaseca va “salvar Schulten” de morir ennuegat en un dinar. En la documentació del reusenc, s’hi ha trobat una factura i en alguns escrits hi apareixen indicis d’aquest incident. Tajuelo destaca els consells i l’ajuda que, com a metge, Vilaseca li proporcionava. Una de les raons per a les quals Schulten passava les temporades a Tarragona era perquè tenia sinusitis i afirmava que es curava pel clima i pel “doctor sol”.

Schulten va morir l’any 1960 i Vilaseca va escriure’n un memorial com a mostra de la seva amistat. Massó revela que al llarg de la seva vida Vilaseca va arribar a mantenir correspondència amb “nou-centes persones del món polític i cultural”.