Salvar els mots i redescobrir la història

L’autor de ‘Materials per a l’estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus’, de ‘Noms de lloc i de persones del terme de Prades’ o de ‘Noms actuals i pretèrits del terme antic de Cornudella de Montsant’, publicades, entre d’altres estudis, per l’Associació d’Estudis Reusencs, en aquestes dues darreres dècades, va definir l’estudi de l’onomàstica, i especialment la toponímia, com una disciplina lingüística que voreja dos territoris veïns: la geografia i la història. Amigó va remarcar la importància del contacte directe amb la gent del territori, pagesos o pastors, que “cada vegada costa més de trobar-ne d’autòctons que coneixin el nom dels camins, fonts, masos o conreus”.

El lingüista reusenc exemplificà amb diferents topònims la seva evolució, la degeneració ortogràfica i fonètica que han sofert alguns o la substitució per d’altres de més recents. Així, doncs, del Francolí cap a ponent, les fondàries dels camins s’anomenen ‘barrancs’ i del riu cap a llevant són ‘torrents’. O el reusenc carrer de la Galera no fa referència al crustaci ni a cap embarcació guerrera, sinó a la metàtesi o canvi lingüístic d’’argelera’, en referència a les terres argiloses que hi havia en aquelles cases del nucli antic de la vila. El topònim de ‘Vilafebrorum’, que sembla documentat de molt antic, però que el mestre Joan Coromines no n’aclareix els orígens, podria ser el d’ofici de ferrer o ferraire, dels suposats carbons bosquetans de la contrada. Un altre document, però, sembla que anterior, identificaria l’ètim ‘fiber’, de Febró, amb els castors que podien poblar les muntanyes de Prades.

Altrament, la degeneració ortogràfica i fonètica també es dóna, segons el toponomista, en molts de casos de noms de partides o cingles de muntanyes de les nostres comarques. Així, a l’Aleixar i Vila-seca trobem els terrenys anomenats del ‘feredat’, i no fa pas referèencia a cap sentiment de por o temença (‘fer feredat’) en el seu original sentit, sinó que s’ha produït el canvi lingüístic del mot ‘feressitat’ (zona molt frondosa de vegetació). O el Coll de Godofré, antropònim d’origen àrab, situat a Porrera, que els propis habitants de la zona han canviat pel ‘coll de garrofers’, per semblança fonètica. Amigó ha fet esment dels arxius de Medinaceli, a Sevilla, on hi ha múltiple documentació de la baronia de Prades i Escaladei, segrestats per l’Estat després de l’exclaustració del priorat benedictí.

Paral·lelament, l’Institut Nova Història, impulsada pel filòleg i historiador Jordi Bilbeny i el seu equip de col·laboradors, va fer una presentació informal aquest dissabte dels seus darrers treballs d’investigació sobre la censura castellana que s’exerceix a partir del segle XV, després de la descoberta d’Amèrica, sobre documents i diversos autors catalans. Des de la catalanitat de Colom, amb bases documentals que farien desisitir la teoria genovesa, portuguesa o castellana, fins a la recerca d’un original del Llàtzer de Tormos (‘Lazarillo de Tormes’) en llengua catalana a la comarca valenciana de la Marina, entre d’altres exemples documentats. Les darreres investigacions de la institució giren a l’entorn de la figura de Leonardo da Vinci, on en alguns documents apareix la versió catalana de Lleonard, nom comú de l’època.

Els noms catalans castellanitzats, l’ocultació de l’origen català d’alguns personatges significatius de l’època, en un context en què la corona catalanoaragonesa queda relegada a la supremacia de Castella en tots els àmbits, des del cultural fins al polític, són els principals arguments de l’Institut Nova Història, que pretén la divulgació de noves descobertes i hipòtesis d’estudi a l’entorn de l’anomenada etapa de la Decadència de Catalunya, en els períodes compresos entre els segles XVI i XVIII, abans del sorgiment de la Renaixença.