Soc una de les vuit refugiades ucraïneses que hem participat en el projecte «Ucraïna: 8 històries de guerra i d’esperança». En primer lloc, vull agrair en nom meu i de les altres participants d'aquest projecte l’ajuda i el suport que ens doneu incansablement des de fa set mesos amb material, companyia i qualsevol altra cosa. Sentim el vostre suport sense límits cada dia, cada hora. No tinc paraules per a expressar el nostre agraïment i la nostra admiració per vosaltres. Sense el vostre suport, la nostra vida aquí seria impossible o molt difícil.
Han passat 5 mesos des del dia quan vam enregistrar els vídeos que ara es difondran i en què expliquem qui som, com vam viure l’esclat de la guerra a Ucraïna i quins són els nostres anhels ara que som a Reus. Durant aquest temps, algunes heroïnes d'aquesta pel·lícula s’han traslladat a altres països, d’altres han tornat a casa per entrar al territori de la guerra. Aquestes dues eleccions no han estat pas fàcils. Cap d’aquestes opcions garanteix la seguretat i el retorn a una vida comprensible i previsible. Finalment, n’hi ha que encara som aquí.
Diré, encara, més coses no només de mi mateixa: no teníem pas previst de ser immigrants o refugiats. No buscàvem una vida millor, ni vam fugir de la pobresa cap a terres llunyanes. Abans de la guerra a Ucraïna, teníem una vida prou bona. Cadascú havia fet realitat poc o molt el seu projecte al seu lloc, havia criat fills, havia contribuït a construir el seu país, la seva vida, havia edificat el seu petit o gran negoci. No planejàvem pas anar-nos-en, ni ens preparàvem per mudar-nos aquí. Som aquí perquè vam haver de fugir de la destrucció física. Havíem de salvar les nostres vides i les vides dels nostres fills. Un dia vam haver de deixar la nostra vida habitual, vam haver d’abandonar tot el que prevèiem en el futur, tot allò per a què havíem treballat.
Però les qualitats que ens van ajudar a construir la nostra bona vida a Ucraïna romanen, no s’han esfumat, no han anat a parar en lloc desconegut. Sí, ara i aquí ens sentim confosos i constantment preocupats pels nostres éssers estimats, perquè la guerra continua: Rússia està destruint les nostres ciutats, les vides dels nostres familiars i amics estan sota una veritable amenaça diària. És molt esgotador. Però no ens podem rendir. Simplement, no ens ho podem permetre.
Ara sento que el meu lloc és aquí. I vull construir la meva vida aquí. Perquè no tinc més temps i he de viure i he de fer realitat els meus somnis. No és possible ajornar la vida fins al final de la guerra, perquè potser no hi haurà un demà. Així que ara estic buscant una oportunitat per fer possible el meu projecte aquí, estic buscant feina i estic segura que amb l’ajuda vostra, amb el suport que ens heu demostrat, la trobaré tard o d’hora. De Reus estant, treballar també ens apropa a la victòria d’Ucraïna.
Han passat 5 mesos des del dia quan vam enregistrar els vídeos que ara es difondran i en què expliquem qui som, com vam viure l’esclat de la guerra a Ucraïna i quins són els nostres anhels ara que som a Reus. Durant aquest temps, algunes heroïnes d'aquesta pel·lícula s’han traslladat a altres països, d’altres han tornat a casa per entrar al territori de la guerra. Aquestes dues eleccions no han estat pas fàcils. Cap d’aquestes opcions garanteix la seguretat i el retorn a una vida comprensible i previsible. Finalment, n’hi ha que encara som aquí.
Diré, encara, més coses no només de mi mateixa: no teníem pas previst de ser immigrants o refugiats. No buscàvem una vida millor, ni vam fugir de la pobresa cap a terres llunyanes. Abans de la guerra a Ucraïna, teníem una vida prou bona. Cadascú havia fet realitat poc o molt el seu projecte al seu lloc, havia criat fills, havia contribuït a construir el seu país, la seva vida, havia edificat el seu petit o gran negoci. No planejàvem pas anar-nos-en, ni ens preparàvem per mudar-nos aquí. Som aquí perquè vam haver de fugir de la destrucció física. Havíem de salvar les nostres vides i les vides dels nostres fills. Un dia vam haver de deixar la nostra vida habitual, vam haver d’abandonar tot el que prevèiem en el futur, tot allò per a què havíem treballat.
Però les qualitats que ens van ajudar a construir la nostra bona vida a Ucraïna romanen, no s’han esfumat, no han anat a parar en lloc desconegut. Sí, ara i aquí ens sentim confosos i constantment preocupats pels nostres éssers estimats, perquè la guerra continua: Rússia està destruint les nostres ciutats, les vides dels nostres familiars i amics estan sota una veritable amenaça diària. És molt esgotador. Però no ens podem rendir. Simplement, no ens ho podem permetre.
Ara sento que el meu lloc és aquí. I vull construir la meva vida aquí. Perquè no tinc més temps i he de viure i he de fer realitat els meus somnis. No és possible ajornar la vida fins al final de la guerra, perquè potser no hi haurà un demà. Així que ara estic buscant una oportunitat per fer possible el meu projecte aquí, estic buscant feina i estic segura que amb l’ajuda vostra, amb el suport que ens heu demostrat, la trobaré tard o d’hora. De Reus estant, treballar també ens apropa a la victòria d’Ucraïna.
