És una tarda xafogosa i avorrida d’estiu i el que menys espero és rebre la trista notícia de la teva mort. Ara lamento no haver-te trucat més recentment i haver tingut l’oportunitat d’acomiadar-me de tu d’alguna manera. Però, com intuir-ho? Gràcies a la teva reiterada repetició, vaig acabar mig convençuda de la teva genial broma sobre que eres etern. I, en certa manera, ho ets per mi. Trigarem molt en oblidar-te, si és que ho fem (com escrivia aquell altre poeta), Xavier. Et plorarem molt perquè eres una persona irrepetible, plena de vida i generosa com tu sol. Com ho és també la teva família: propers, tendres i únics fins en els moments més tristos. Gràcies, Xavier, però gràcies també Luisa i Maria Lluïsa per la vostra humanitat. Avui us acompanyem perquè ha marxat un dels grans.
Eres un amic generós, un company amb el qual molts vam tenir la sort de compartir esplèndides estones de conversa. En el meu cas, fruit d’aquestes trobades van néixer temes periodístics, recerques, inquietuds i, sempre, aprenentatges. En realitat, grans moments d’amistat que desitjo que ho fossin també a la inversa. Allà on arribis tinc la convicció que es prepara una tertúlia llarga i entretinguda com les que t’agradaven i amb les que feies disfrutar als teus afortunats acompanyants.
Fora de tot dubte queda dir que eres un escriptor admirable amb el gust per la paraula precisa, exacta. Deixaves bocabadat l’oient amb el teu ús raonat de la llengua, amb el teu interès per conèixer la procedència i la història dels mots. Resultaves un exemple per tots aquells que ens imaginem que sabem escriure i que tan lluny ens quedem d’un model com tu.
A despit teu també t’havies convertit en memòria viva d’una generació de la qual ja eres quasi el darrer representant. Ho havies viscut tot, havies conegut tothom, havies disfrutat amb la teva vitalitat inesgotable d’una època irrepetible i, malgrat tot, no et tancaves en un passat pretèrit. Quina sort haver tingut l’oportunitat d’haver escoltat de la teva pròpia veu episodis d’aquells temps estranys que et van tocar viure! Ara, només ens quedarà la teva obra que, tot i ser magnífica, es converteix en pàl·lid reflex d’una persona brillant, afectuosa i generosa. Ha estat un honor haver-te conegut, haver-te tractat i ser conscient que els més grans són sempre propers.
Per aquelles coincidències atzaroses de la vida, no puc oblidar que ens has deixat un 18 de juliol, una data marcada per sempre en la teva història i en la del país. Una darrera aclucada d’ull perquè ens mantinguem alerta a un passat que pot repetir-se.
Sempre em va resultar fascinant la teva mentalitat oberta, el teu sa interès pels més joves, la teva voluntat d’entendre el present i de no tancar-te en una torre aïllada per damunt del bé i del mal. Una vocació que has mantingut fins al final i de la qual tan sols la maleïda pandèmia et va poder privar.
Gràcies per tot! T’enyorarem sempre!
Isabel Martínez és periodista i col·laboradora de Reusdigital.cat.
Eres un amic generós, un company amb el qual molts vam tenir la sort de compartir esplèndides estones de conversa. En el meu cas, fruit d’aquestes trobades van néixer temes periodístics, recerques, inquietuds i, sempre, aprenentatges. En realitat, grans moments d’amistat que desitjo que ho fossin també a la inversa. Allà on arribis tinc la convicció que es prepara una tertúlia llarga i entretinguda com les que t’agradaven i amb les que feies disfrutar als teus afortunats acompanyants.
Fora de tot dubte queda dir que eres un escriptor admirable amb el gust per la paraula precisa, exacta. Deixaves bocabadat l’oient amb el teu ús raonat de la llengua, amb el teu interès per conèixer la procedència i la història dels mots. Resultaves un exemple per tots aquells que ens imaginem que sabem escriure i que tan lluny ens quedem d’un model com tu.
A despit teu també t’havies convertit en memòria viva d’una generació de la qual ja eres quasi el darrer representant. Ho havies viscut tot, havies conegut tothom, havies disfrutat amb la teva vitalitat inesgotable d’una època irrepetible i, malgrat tot, no et tancaves en un passat pretèrit. Quina sort haver tingut l’oportunitat d’haver escoltat de la teva pròpia veu episodis d’aquells temps estranys que et van tocar viure! Ara, només ens quedarà la teva obra que, tot i ser magnífica, es converteix en pàl·lid reflex d’una persona brillant, afectuosa i generosa. Ha estat un honor haver-te conegut, haver-te tractat i ser conscient que els més grans són sempre propers.
Per aquelles coincidències atzaroses de la vida, no puc oblidar que ens has deixat un 18 de juliol, una data marcada per sempre en la teva història i en la del país. Una darrera aclucada d’ull perquè ens mantinguem alerta a un passat que pot repetir-se.
Sempre em va resultar fascinant la teva mentalitat oberta, el teu sa interès pels més joves, la teva voluntat d’entendre el present i de no tancar-te en una torre aïllada per damunt del bé i del mal. Una vocació que has mantingut fins al final i de la qual tan sols la maleïda pandèmia et va poder privar.
Gràcies per tot! T’enyorarem sempre!
Isabel Martínez és periodista i col·laboradora de Reusdigital.cat.
Etiquetes:
