-
Detall de la portada de La vida promesa, de Larruela
Cedida
L'any 1997, l'editorial Cruïlla va publicar Terres verges, una novel·la en què, segons la propaganda del moment, un grup de catalans intentava construir "una nova Catalunya a la selva del Brasil". El 2005, La Busca treia una nova versió de la mateixa novel·la amb el mateix títol i amb el subtítol Pot existir Catalunya lluny de Catalunya? El 2013, era Edicions 62 qui publicava la novel·la, ara amb un nou subtítol: És possible una Nova Catalunya a l'altra banda del món? I ara, el 2020, ha estat La Campana qui ha publicat la darrera versió d'aquesta mateixa novel·la: La vida promesa, d'Enric Larreula.
A l'Enric Larreula jo li havia llegit un llibre que en el seu moment em va impactar: Dolor de llengua. En aquell volum, Larreula s'aproximava als efectes de la substitució lingüística a partir de les vivències personals de gent diversa que l'estaven patint. Però l'autor, a banda d'aquest assaig o de la novel·la que avui ens ocupa, té darrere seu una obra monumental: més de seixanta narracions dedicades al públic infantil entre les quals destaquen Barbabum i Marduix, més de vint obres de narrativa infantil que inclouen la sèrie Ala de Corb, poesia, teatre, més assaig, traduccions o novel·la per a públic adult... és a dir, un homenot de les lletres amb totes les lletres.
Per això, quan em va dir que em volia fer arribar una novel·la seva que parlava sobre uns anarquistes que van voler construir Catalunya al Brasil, el primer que vaig fer va ser sorprendre'm. I, acte seguit, buscar informació sobre ell i la seva novel·la fins al dia que aquesta em va arribar, que va ser ahir. Avui, llegides les 250 pàgines de La vida promesa, només puc dir que gràcies, Enric, pel regal d'escriure-la i de facilitar-me'n la lectura. Sense cap mena de dubte, aquesta novel·la serà un dels capítols del quart lliurament, cada dia amb més contingut, del Llibre Negre, aquesta antologia de textos anarquistes sobre l'alliberament nacional dels Països Catalans que fa uns anys que componc.
El llibre obre amb una dedicatòria que no és menor ja que Larreula dedica el llibre a l'Anna Rosselló, "naturista, esperantista, catalanista i enamorada de la llibertat", que va morir just abans de sortit el llibre. L'Anna i el seu marit, el Josep Travesset, junt ambla seva filla, van recórrer amb un carro i una euga l'Amèrica del Sud i Central tot denunciant la marginació que vivien els indígenes i els desheretats de la terra. De la seva experiència en sortien diversos llibres entre els quals vull destacar El més gran desert és una gran ciutat i Després de la bel·licosa nit, dues novel·les que he llegit i que caldria reeditar més aviat que tard.
La vida promesa, un cop passada la dedicatòria, explica la història d'un jove independentista d'esquerres que estudia Ciències de la Informació i que es troba immers en les mobilitzacions contra la sentència del Procés. El seu avi ha mort i, mentre remena els seus papers, hi troba "cinc llibretes gruixudes, antigues" del pare del seu avi, és a dir del seu besavi. Les carpetes contenen un dietari en què el seu besavi deixà anotats els fets, els pensaments i les sensacions que l'acompanyaren al llarg de la part de la seva vida que visqué a la selva del Brasil.
Allà, amb la seva família, participarà en l'intent de creació de Nova Catalunya, un projecte utòpic que volia construir una societat sense classes ni exèrcit, a càrrec d'uns anarquistes que eren alhora esperantistes, catalanistes, vegetarians, alguns esperitistes, defensors dels drets de tots els pobles començant pels indígenes de Brasil que tenen a la vora, defensors dels drets dels animals... Aquesta aventura, perquè com a tal pot ser qualificada, comprèn el període de temps que va de l'assassinat de Salvador Seguí a la revolució anarquista dels anys trenta, que comença precisament el dia ells que tornen a Barcelona, el 19 de juliol de 1936.
La seva dèria era construir un país, Nova Catalunya, on el capitalisme no existís i la llibertat esdevingués el més alt objectiu, un país nou i anarquista on el català no estigués perseguit. Per fer-ho, compren unes terres al Brasil, a l'Estat de Paranà, on construeixen cases, conreen la terra i esperen en va l'arribada de molts altres catalans anarquistes que, davant la persecució a què els sotmet el règim de Primo de Rivera a l'Estat espanyol, se'ls afegeixin en aquest aventura que té uns inexcusables ressons de l'Icària de Cabet i que, malgrat tots els seus esforços personals i col·lectius acabarà tenint un final ben semblant, és a dir desastrós.
La lluita per la defensa dels seus ideals i, alhora, el seu qüestionament continuat, els trobem en el dietari del besavi, que el començà a escriure als vuit anys i que va adquirint estil literari conforme ell va creixent i nosaltres l'anem llegint. A partir d'aquest text, coneixem els neguits del jove que viu lluny del món que els seus familiars han deixat enrere però del qual alhora provenen i tenen mitificat. Aquest jove, que escriu en primera persona, ens informarà de la seva visió del món, de les malalties que pateixen, de com construeixen les seves cases enmig del no res, de les relacions que estableixen amb una comunitat indígena que s'apropa als seus terrenys i com els buscadors d'or els perseguiran i s'hi enfrontaran amb el suport de la policia i l'exèrcit.
El projecte de la Nova Catalunya acabarà trobant-se de cara amb la realitat racista, militarista i antihumana de què fugien quan van deixar Catalunya i que, al Brasil i a la resta del planeta, desenvolupa i estén el capitalisme com a sistema total de dominació. La novel·la, però, malgrat l'odi desfermat per qui només vol més i més diners, mes i més terres, no deixa en cap moment d'apostar per la defensa de la humanitat lliure i diversa.
Malgrat les derrotes, les persecucions i l'intent d'extermini de part dels amos que tot ho volen per a ells, amb el suport de l'església i de l'exèrcit, qui acabarà guanyant sempre serà qui no es doni mai per vençut i cregui que transformar el món és possible si es fa amb el motor de l'amor i la voluntat d'arribar als objectius simples i eterns d'igualtat, llibertat i fraternitat. Un cant a l'anarquisme humanista, a la possibilitat de ser lliures i de no acabar destruint el món que habitem si aconseguim que aquest no se sotmeti al capitalisme absurd que vivim i a la tirania del poder. A Catalunya, al Paranà, a Nova Catalunya i arreu del món.
Jordi Martí Font
A l'Enric Larreula jo li havia llegit un llibre que en el seu moment em va impactar: Dolor de llengua. En aquell volum, Larreula s'aproximava als efectes de la substitució lingüística a partir de les vivències personals de gent diversa que l'estaven patint. Però l'autor, a banda d'aquest assaig o de la novel·la que avui ens ocupa, té darrere seu una obra monumental: més de seixanta narracions dedicades al públic infantil entre les quals destaquen Barbabum i Marduix, més de vint obres de narrativa infantil que inclouen la sèrie Ala de Corb, poesia, teatre, més assaig, traduccions o novel·la per a públic adult... és a dir, un homenot de les lletres amb totes les lletres.
Per això, quan em va dir que em volia fer arribar una novel·la seva que parlava sobre uns anarquistes que van voler construir Catalunya al Brasil, el primer que vaig fer va ser sorprendre'm. I, acte seguit, buscar informació sobre ell i la seva novel·la fins al dia que aquesta em va arribar, que va ser ahir. Avui, llegides les 250 pàgines de La vida promesa, només puc dir que gràcies, Enric, pel regal d'escriure-la i de facilitar-me'n la lectura. Sense cap mena de dubte, aquesta novel·la serà un dels capítols del quart lliurament, cada dia amb més contingut, del Llibre Negre, aquesta antologia de textos anarquistes sobre l'alliberament nacional dels Països Catalans que fa uns anys que componc.
El llibre obre amb una dedicatòria que no és menor ja que Larreula dedica el llibre a l'Anna Rosselló, "naturista, esperantista, catalanista i enamorada de la llibertat", que va morir just abans de sortit el llibre. L'Anna i el seu marit, el Josep Travesset, junt ambla seva filla, van recórrer amb un carro i una euga l'Amèrica del Sud i Central tot denunciant la marginació que vivien els indígenes i els desheretats de la terra. De la seva experiència en sortien diversos llibres entre els quals vull destacar El més gran desert és una gran ciutat i Després de la bel·licosa nit, dues novel·les que he llegit i que caldria reeditar més aviat que tard.
La vida promesa, un cop passada la dedicatòria, explica la història d'un jove independentista d'esquerres que estudia Ciències de la Informació i que es troba immers en les mobilitzacions contra la sentència del Procés. El seu avi ha mort i, mentre remena els seus papers, hi troba "cinc llibretes gruixudes, antigues" del pare del seu avi, és a dir del seu besavi. Les carpetes contenen un dietari en què el seu besavi deixà anotats els fets, els pensaments i les sensacions que l'acompanyaren al llarg de la part de la seva vida que visqué a la selva del Brasil.
Allà, amb la seva família, participarà en l'intent de creació de Nova Catalunya, un projecte utòpic que volia construir una societat sense classes ni exèrcit, a càrrec d'uns anarquistes que eren alhora esperantistes, catalanistes, vegetarians, alguns esperitistes, defensors dels drets de tots els pobles començant pels indígenes de Brasil que tenen a la vora, defensors dels drets dels animals... Aquesta aventura, perquè com a tal pot ser qualificada, comprèn el període de temps que va de l'assassinat de Salvador Seguí a la revolució anarquista dels anys trenta, que comença precisament el dia ells que tornen a Barcelona, el 19 de juliol de 1936.
La seva dèria era construir un país, Nova Catalunya, on el capitalisme no existís i la llibertat esdevingués el més alt objectiu, un país nou i anarquista on el català no estigués perseguit. Per fer-ho, compren unes terres al Brasil, a l'Estat de Paranà, on construeixen cases, conreen la terra i esperen en va l'arribada de molts altres catalans anarquistes que, davant la persecució a què els sotmet el règim de Primo de Rivera a l'Estat espanyol, se'ls afegeixin en aquest aventura que té uns inexcusables ressons de l'Icària de Cabet i que, malgrat tots els seus esforços personals i col·lectius acabarà tenint un final ben semblant, és a dir desastrós.
La lluita per la defensa dels seus ideals i, alhora, el seu qüestionament continuat, els trobem en el dietari del besavi, que el començà a escriure als vuit anys i que va adquirint estil literari conforme ell va creixent i nosaltres l'anem llegint. A partir d'aquest text, coneixem els neguits del jove que viu lluny del món que els seus familiars han deixat enrere però del qual alhora provenen i tenen mitificat. Aquest jove, que escriu en primera persona, ens informarà de la seva visió del món, de les malalties que pateixen, de com construeixen les seves cases enmig del no res, de les relacions que estableixen amb una comunitat indígena que s'apropa als seus terrenys i com els buscadors d'or els perseguiran i s'hi enfrontaran amb el suport de la policia i l'exèrcit.
El projecte de la Nova Catalunya acabarà trobant-se de cara amb la realitat racista, militarista i antihumana de què fugien quan van deixar Catalunya i que, al Brasil i a la resta del planeta, desenvolupa i estén el capitalisme com a sistema total de dominació. La novel·la, però, malgrat l'odi desfermat per qui només vol més i més diners, mes i més terres, no deixa en cap moment d'apostar per la defensa de la humanitat lliure i diversa.
Malgrat les derrotes, les persecucions i l'intent d'extermini de part dels amos que tot ho volen per a ells, amb el suport de l'església i de l'exèrcit, qui acabarà guanyant sempre serà qui no es doni mai per vençut i cregui que transformar el món és possible si es fa amb el motor de l'amor i la voluntat d'arribar als objectius simples i eterns d'igualtat, llibertat i fraternitat. Un cant a l'anarquisme humanista, a la possibilitat de ser lliures i de no acabar destruint el món que habitem si aconseguim que aquest no se sotmeti al capitalisme absurd que vivim i a la tirania del poder. A Catalunya, al Paranà, a Nova Catalunya i arreu del món.
Jordi Martí Font
Etiquetes:
