En acabar l'any que ha estat per oblidar, principalment per la pandèmia que tant de mal ha fet i que tan deteriorat deixarà el món, per molt que per a certs llocs això no sigui, ni pugui ser, obstrucció ni condicionant, queden uns quants supòsits que s'haurien de tenir en compte en el moment de plantejar-nos els camins a seguir en el futur, les accions a emprendre i l'actitud per a tot plegat.
Si propiciar un referèndum i afavorir anar a votar és donar un cop d'Estat que s'ha de sufocar amb la violència que tothom va poder veure l'1-O, i l'enjudiciament amb penes de presó i multes que perjudiquen famílies presents i futures. A més d'una repressió salvatge i incontrolada que va des de qui pot o podria estar relacionat amb aquell greu delicte anomenat procés fins, sense que es noti, incidir en el moll de l'os de qualsevol poble, cultura o la llengua pròpia.
Si tenir una majoria al Parlament no dóna capacitat per garantir l'escola catalana en català i veure com s'imposa el castellà arreu per Decreto Ley. Si s'ha d'entomar com a normal que una mal comptada dotzena de pares reclamin escuela de todos per implantar el castellà, per sobre del milió d'alumnes que componen la població escolar. Si defensar el català és atacar el castellà.. Si no es pot aplicar el que es legisla davant la ingerència polititzada i ideològica dels tribunals... Si no es pot actuar davant l'arbitrarietat policial i judicial. Si una simple mirada pot ser incitació a l'odi i un enervat "a por ellos" no. Si actuar salvatgement "en nom de la pàtria" pot ser mereixedor de més atenuants i miraments que intentar complir amb el mandat rebut a les urnes. Si al Parlament no es pot parlar ni permetre que es debati sobre qualsevol tema que protocol·làriament es plantegi. Si talment sembla que la, en tot cas feble, UE acaba als Pirineus
Si l'únic objectiu és asseure's en una taula de negociació, amb les cartes marcades, de tant en tant, quan a l'Estat li convé fer-se una foto. Si els representants a Madrid només pinten per fer discursos, però regalen necessaris suports als Pressupostos Generals a canvi de promeses que ja se sap que no es compliran. Si en temes claus, com l'aeroport o les rodalies, finalment hi ha qui marca els temps, les necessitats, les conveniències, i decideix per nosaltres...
Malament anem, si així volem seguir aspirant a fer camí. És més, si volem, encara que sigui, mantenir la nostra identitat pròpia, que hauria de ser innegociable. Potser haurem de començar a pensar a escriure Generalitat en minúscula o en utilitzar la majúscula per escriure Gestoria. Aquests dies m'he fixat en una frase de Manuel de Pedrolo que, amb molt més bagatge, respon totes aquestes qüestions: "La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos".
