La mort del Xavier Amorós em va enxampar "dins d'un avellaner..." que diria el seu admirat coetani Gabriel Ferrater, intentant alleugerir l'aridesa d'aquesta dotzena d'arbres que conservo com un vestigi d’allò que un dia fou l'avellanar del tros, a Vilaplana. Enguany, aquesta calor exagerada i sobrevinguda sembla l’anticipi d'una apocalipsi anunciada -com a mínim des de la Cimera de Rio del 92- i que sembla relegar-nos a la passivitat, al conformisme i l'esgotament, com aquella gent d'Alexandria de què parla el poema Esperant els bàrbars de Kavafis. Si no hi ha res a fer, esperem, doncs, que arribi el que sigui...
Vaig tenir una relació molt ocasional amb el Xavier Amorós, però després d'haver llegit els seus Temps Estranys em queda el regust de pèrdua irreparable d'un món, el de Reus i el del país i, en certa manera, una sensació de fracàs dels models del progressisme. Hem tingut la sort, a la nostra vida, de coincidir amb personalitats que, com escrivia l'amic Lluís Pérez en aquest digital, han estat "un referent i exemple d'activisme polític, des de la trinxera cultural, des de la intel·lectualitat, en defensa dels valors democràtics, de les llibertats del nostre país i sobretot de la cultura i la llengua pròpies". En aquests moments pandèmics, líquids, relativistes, d'una banalitat exponencial i de pèrdua de diversitats culturals, en aquests temps més estranys que mai en què els pressupostos de cultura van agafats de la mà de la sequera dels nostres pantans i els dels militars sobreïxen, en aquest temps on se’ns fa irrespirable la ferum del clavegueram del deepstate i alcem fronteres de concertines en un món pretesament globalitzat, com podem interpretar la desaparició d'un "savi estrictament honest"?, com el descrivia Jordi Cervera. Ras i curt: com el tancament d'un cicle de Temps Estranys, en els quals, malgrat la guerra, la dictadura i la repressió, brillaren esperits lliures que des de l'esquerra treballaren amb una fe irreductible per un futur més just i més culte.
Ens queda la memòria escrita de l’Amorós, els seus poemes, no trenqueu avellanes amb les dents, els seus articles sempre clars i pedagògics. Tant de bo que no caiguin en l'oblit. Poden ser oportuns salva-vides, medicina per un segle XXI desorientat.
Invoquem l'activisme del Xavier Amorós, el seu exemple, la seva obra, el seu pensament lúcid -l'art en definitiva- com un antídot, un refugi...
I em refugio de nou "dins d'un avellaner." Del tros, i em ve al cap aquell títol bellíssim d'un dels seus llibres: Enyoro la terra. T'enyorarem, Amorós.
Salvador Juanpere és escultor.
Vaig tenir una relació molt ocasional amb el Xavier Amorós, però després d'haver llegit els seus Temps Estranys em queda el regust de pèrdua irreparable d'un món, el de Reus i el del país i, en certa manera, una sensació de fracàs dels models del progressisme. Hem tingut la sort, a la nostra vida, de coincidir amb personalitats que, com escrivia l'amic Lluís Pérez en aquest digital, han estat "un referent i exemple d'activisme polític, des de la trinxera cultural, des de la intel·lectualitat, en defensa dels valors democràtics, de les llibertats del nostre país i sobretot de la cultura i la llengua pròpies". En aquests moments pandèmics, líquids, relativistes, d'una banalitat exponencial i de pèrdua de diversitats culturals, en aquests temps més estranys que mai en què els pressupostos de cultura van agafats de la mà de la sequera dels nostres pantans i els dels militars sobreïxen, en aquest temps on se’ns fa irrespirable la ferum del clavegueram del deepstate i alcem fronteres de concertines en un món pretesament globalitzat, com podem interpretar la desaparició d'un "savi estrictament honest"?, com el descrivia Jordi Cervera. Ras i curt: com el tancament d'un cicle de Temps Estranys, en els quals, malgrat la guerra, la dictadura i la repressió, brillaren esperits lliures que des de l'esquerra treballaren amb una fe irreductible per un futur més just i més culte.
Ens queda la memòria escrita de l’Amorós, els seus poemes, no trenqueu avellanes amb les dents, els seus articles sempre clars i pedagògics. Tant de bo que no caiguin en l'oblit. Poden ser oportuns salva-vides, medicina per un segle XXI desorientat.
Invoquem l'activisme del Xavier Amorós, el seu exemple, la seva obra, el seu pensament lúcid -l'art en definitiva- com un antídot, un refugi...
I em refugio de nou "dins d'un avellaner." Del tros, i em ve al cap aquell títol bellíssim d'un dels seus llibres: Enyoro la terra. T'enyorarem, Amorós.
Salvador Juanpere és escultor.
Etiquetes:
