-
Vista de la platja de l'Almadrava, amb la central nuclear de Vandellòs al fons
Cedida per Manolo Laguillo
Els tres reactors nuclears operatius a Catalunya (Vandellòs II, Ascó I i Ascó II) tenen una vida limitada. Si bé estava previst aturar la seva activitat a mitjans d’aquesta dècada, el Consell de Seguretat Nuclear va aprovar prolongar-ne la vida útil fins al 2030 en el cas d’Ascó I, fins al 2031 per Ascó II i fins al 2034 per Vandellòs II.
En aquest context, la central nuclear Vandellòs I, operativa des de 1972 (i inactiva des de 1989) és en procés de desmantellament. Es preveu que a partir del 2028 en comenci la darrera etapa i que les estructures de la primera central nuclear construïda a Catalunya quedin descontaminades.
Decidir el futur d’aquests espais un cop alliberats de radiació pot suposar un repte per al territori, que involucra el teixit social, empresarial, administratiu i cultural del seu entorn. Carlos Gonzalvo, doctor en Arquitectura per la URV, estudia aquestes instal·lacions per fer valer el seu potencial per a futures aplicacions. “On hi ha un problema sol haver-hi una oportunitat”, afirma.
I és que aquest mes de juny passat va defensar la tesi doctoral La arquitectura de las centrales nucleares de primera generación en España (1963-1972), en què "reivindica la necessitat d’estudiar i conèixer les centrals nuclears des d’un punt de vista més complex al purament tècnic, incloent el seu valor arquitectònic, paisatgístic i patrimonial", segons la URV. Per a Gonzalvo, "aquesta feina és imprescindible per a desestigmatitzar aquests espais, que sovint el públic percep com a perillosos, encara després del procés de descontaminació".
D’entre els possibles usos que ha plantejat hi ha un centre de protonteràpia (tractament contra el càncer que utilitza protons, minimitzant el dany als teixits sans), aprofitant les característiques de la central, dissenyada per contenir elements radioactius. No obstant això, el temps i l’experiència l’han empès a no proposar-ne un ús concret: “Hem d’obrir la ment i conèixer les necessitats de la població per veure les possibilitats que ofereix, entenent les característiques de l’espai i el seu entorn social i geogràfic“, diu.
En aquest sentit, l’investigador suggereix usos que explotin els avantatges que aquestes construccions ofereixen: grans volums d’aire coberts i superfície útil, parets de formigó de fins a set metres d’espessor, soterranis protegits de la radiació, etc. Per Gonzalvo, els exemples i les propostes són gairebé infinits: “Un centre mèdic, una incubadora d’empreses, un polígon industrial, una planta d’hidrogen verd, un campus universitari, etcètera.”
En aquest context, la central nuclear Vandellòs I, operativa des de 1972 (i inactiva des de 1989) és en procés de desmantellament. Es preveu que a partir del 2028 en comenci la darrera etapa i que les estructures de la primera central nuclear construïda a Catalunya quedin descontaminades.
Decidir el futur d’aquests espais un cop alliberats de radiació pot suposar un repte per al territori, que involucra el teixit social, empresarial, administratiu i cultural del seu entorn. Carlos Gonzalvo, doctor en Arquitectura per la URV, estudia aquestes instal·lacions per fer valer el seu potencial per a futures aplicacions. “On hi ha un problema sol haver-hi una oportunitat”, afirma.
I és que aquest mes de juny passat va defensar la tesi doctoral La arquitectura de las centrales nucleares de primera generación en España (1963-1972), en què "reivindica la necessitat d’estudiar i conèixer les centrals nuclears des d’un punt de vista més complex al purament tècnic, incloent el seu valor arquitectònic, paisatgístic i patrimonial", segons la URV. Per a Gonzalvo, "aquesta feina és imprescindible per a desestigmatitzar aquests espais, que sovint el públic percep com a perillosos, encara després del procés de descontaminació".
D’entre els possibles usos que ha plantejat hi ha un centre de protonteràpia (tractament contra el càncer que utilitza protons, minimitzant el dany als teixits sans), aprofitant les característiques de la central, dissenyada per contenir elements radioactius. No obstant això, el temps i l’experiència l’han empès a no proposar-ne un ús concret: “Hem d’obrir la ment i conèixer les necessitats de la població per veure les possibilitats que ofereix, entenent les característiques de l’espai i el seu entorn social i geogràfic“, diu.
En aquest sentit, l’investigador suggereix usos que explotin els avantatges que aquestes construccions ofereixen: grans volums d’aire coberts i superfície útil, parets de formigó de fins a set metres d’espessor, soterranis protegits de la radiació, etc. Per Gonzalvo, els exemples i les propostes són gairebé infinits: “Un centre mèdic, una incubadora d’empreses, un polígon industrial, una planta d’hidrogen verd, un campus universitari, etcètera.”
