El nostre país està situat en una zona de contrastos de la mare naturalesa. En els darrers dos anys hem passat de la sequera alarmant del març del 2008 a les inundacions de finals del mateix any (amb el desastre a la muntanya de Montserrat), del vendaval de gener de l'any 2009 a la nevada totalment desmesurada i fora de temps d'aquest març.
Obvio intencionadament esmentar els incendis, especialment el d'Horta de Sant Joan de juliol del 2009, ja que en la majoria de casos no deixen de ser “accidents provocats” o manca de la deguda cura, almenys a l’inici.
Per a tots els accidents naturals esmentats es podria dir que hi poden haver explicacions científiques, més concretament en el cas de les inundacions. L'elevat risc d'inundacions ve donat pel clima mediterrani i una orografia accidentada, i les inundacions arriben sovint a Catalunya, sobretot a finals de l'estiu i a la tardor. Tot i que les àrees amb més risc d'inundació es troben en tots els rius de Catalunya, els pitjors efectes es localitzen a les rieres i torrents o les zones urbanes, on l'ocupació del territori és molt important. I, al final, és ben veritat que, segons la dita popular, mai plou a gust de tothom.
No es pot preveure una sequera exhaustiva com la que vam patir ni tampoc és gaire lògic pensar en la caiguda d'una nevada monumental com la d'aquest principi de març, tot i que en aquests casos els mitjans científics poden alertar d'alguna manera, i amb més o menys precisió, sobre l'arribada del que després pot resultar un perill exagerat... o no.
Sembla que el Servei Meteorològic de Catalunya, almenys en aquest cas, ha funcionat gairebé a la perfecció, ja que va detectar amb precisió l'arribada de les darreres “sortides de mare” de la natura. Llavors, d'entre tot el que es pot barrejar perquè hagi desembocat en una tragèdia material per a molts llocs i persones, s'hauria d'anar filtrant la sorpresa de la inoperància, analitzant situacions i demanant responsabilitats, si s'escau. Tot és comprensible i excusable en certes situacions, però la frase “Hi pot haver alguna enfarinada” del Sr. Boada al principi, malgrat la informació de què es disposava, va sonar a aquell “Como unos hilillos de plastilina” del Sr. Rajoy en el famós chapapote.
Ja en aquest punt, potser sí que es pot dir que un dels agents principals del problema és la gestió humana i la comunicació explícita i concreta de l'abast real, però l'altre és el fet de disposar de les eines (materials i pressupostàries) necessàries per fer front a aquestes situacions, en molts casos, límit i les seves conseqüències immediates, com la manca d'energia elèctrica. Això pot representar un problema greu perquè es pot considerar una de les necessitats més bàsiques, de la qual també s'hauria d'exigir l'abastiment alternatiu immediat en aquests casos.
Anem arribant al final, o a un dels finals de les reflexions possibles, i podem veure que, amb tot, és evident que no disposem de les millors infraestructures i que tenim una manca del finançament adequat que ens pertoca segons la nostra aportació a l'Estat... Mentre passi això, sempre hi haurà el dubte de si s'ha fet tot el que es podia fer i les responsabilitats mai podran ser totals.
