Segons es desprengué de les reaccions i manifestacions arran de les darreres votacions al Parlament Europeu, a l'España, segrestada a Madrid, segueixen sense entendre que el moviment que es viu a una part del seu Estat, a Catalunya, és ciutadà i transversal, i que el seu toc polític ha estat a conseqüència, i per part d'un polític que, tot i sabent que se la jugava o al seu partit o a una bona part de la seva ciutadania, va tenir la intel·ligència de posar-s'hi al davant.
Es vanaglorien i venen als seus la idea de que ha estat tal qual com el cop de gràcia per al president Mas, que s'està enfonsant i que la “seva“ idea es dissol amb ell.
En cas de que fos així -que no ho és ja que els vots pels partits signants pel “seu” dret a decidir segueixen sumant la majoria- el fet de que pugi amb força ERC els hauria de preocupar molt més, donat que aquest partit si que porta en el seu ADN la independència de Catalunya, i directament, sense altres galindaines que van estar be un cert temps fa molts, molts, anys.
A una bona part de catalans ja va bé que vulguin viure enganyats amb la realitat, i que, amb la seva actitud, vagin fent canviar de casella a molta gent, fins ara, més o menys còmodament aposentada en la que podríem titular “senzillament catalanista” però, també penso que la victòria contra un contrincant poderós és més saborosa si els dos han utilitzat totes les estratègies esportives a l'abast per guanyar i, en aquest cas, tinc la sensació de que l'adversari o no en té o no les sap utilitzar. Renuncien voluntàriament a les per convèncer i s'aferren a les per imposició d'un unitarisme que en realitat no ha existit mai, donant per assentat que, encara ara, poden vèncer per la força. La seva falta de sentit d'Estat i de sensibilitat, ara ja mostrada descaradament, no fa més que evidenciar aquesta realitat.
La idea d'Estat que viu España es tomballeja per molts costats, motius i raons. I un dels quals -haurien d'afrontar-ho i fer-se'n a la idea- és Catalunya. Si no en poden prescindir, el que els hi convé és parlar i dialogar... i dialogar, precisament, del que diuen que ni volen ni poden, que és el moll de l'os del conflicte.
Com més prohibeixin i més amenacin més i més s'està inflant el problema que, per als catalans pot estar compensat per la il·lusió i esperança d'alguna situació millor però que per la resta d'España hauria de ser molt preocupant.
