23 anys darrere del taulell

El passat dia 1 de febrer es van complir 23 anys de l'arribada al bar de l'Orfeó reusenc del matrimoni que formen l'Àlvar Valls i la Dolors Zamora. "Ell es va quedar sense feina i ens van oferir portar el bar. No ens ho vam pensar", recorda la Dolors. Malgrat que cap dels dos tenia experiència al sector de l'hostaleria, de la necessitat en van fer virtut i ella es va posar a la cuina. "Sí, sí, la cuinera sóc jo", assegura cofoia ella. "Això sí, ell també m'ajuda", matisa, per si de cas.

La casa de les truites

Tot aquest temps a la barra, evidentment, els ha acabat per convertir en uns experts del sector. De fet, coneixen a la perfecció tots i cadascun dels gustos dels seus lleials clients. "Els veig entrar per la porta i ja faig un crit a cuina. Un de pernil! Un de fuet!", detalla l'Àlvar. És més, el matrimoni fa els entrepans dels més assidus gairebé a ulls clucs. "No només sé de què el volen, sinó de quina mida, o si han de dur més o menys embotit". D'això se'n diu dominar l'ofici.

Una de les claus per explicar que el bar de l'Orfeó s'hagi convertit en un clàssic de Reus es deu, en part, a l'excel·lent reclam que suposen els esmorzars de forquilla que ofereix l'establiment. L'especialitat de la casa són les truites. D'espinacs, a la francesa o del que calgui. "Quan és temporada, la de carxofa és un èxit", apunta l'Àlvar. "La d'espinacs la fem amb una mica d'all i amb fesols. Te'n lleparies els dits", assegura ell.

'Vull fer d'avi'

Truites a banda, l'altre plat fort de la carta és la llonganissa. Per tot plegat, diu la Dolors, "no ens cal fer cap tipus de publicitat". "Tenim la sort que molta gent ha vingut aconsellada per amics, o per socis de l'Orfeó", afegeix el seu marit. I, en realitat, tan sols cal acostar-se al local qualsevol matí feiner per comprovar que tot rutlla. "Entre els que treballen aquí la vora, els veïns i els qui tota la vida que vénen, no ens podem queixar", raona ella. La força, amb tot, ja no és la mateixa. "M'encanta la meva feina, però són massa hores i de vegades comença a costar aixecar la persiana".

Potser per això, i un cop l'Àlvar es jubili "en tres o quatre anys", el matrimoni es prendrà un més que merescut descans. "Vull fer d'avi", admet ell. Ella vol viatjar. "Però per aquí a prop, no cal anar massa lluny. A les Balears, o a les Canàries", revela. Sort encara en tenen que fan un gran equip. "Portem 37 anys casats. Si no ens entenguéssim, no hauríem pogut tirar això endavant", subratllen tots dos. "I això que de vegades salten espurnes", confessa ella amb un somriure. Ell, mentre, i per si de cas, s'allunya de la conversa i atén un client.