Les nenes del franquisme assalten el Fortuny

La (mala) educació que diverses generacions van rebre durant la repressió del franquisme és l'element clau de l'obra 'El florido pensil (nenes)' que aquest dimarts al vespre ha conquerit el Teatre Fortuny. A partir del llibre d'Andrés Sopeña, la versió presentada a Reus ens presenta cinc actrius en estat de gràcia i un muntatge ràpid, basat en blocs de comèdia força encertats. Es tracta, en essència, des de la distància i la memòria, de desmuntar el règim d'aquells anys foscos a través de les rialles. Els directors de l'espectacle són Fernando Bernués i Mireia Gabilondo. Les nenes en qüestió són Loll Bertran, Roser Batalla, Mireia Portas, Isabel Rocatti i Victòria Pagès.

El règim, desmuntat des de la comèdia

L'aula de l'escola, amb el retrat del dictador ben present, és el centre de l'acció del muntatge. Malgrat això, hi ha altres pinzellades del dia a dia de les protagonistes que evoquen les primeres malifetes (un dels passatges més encertats és el del robatori de la medalla de l'exatleta feixista) o les primeres experiències. Totes les intèrprets connecten de seguida amb el públic no només perquè els rols estan marcats i definits, sinó també perquè cadascuna té tard o d'hora un moment per lluir-se. Lloll Bertran és, amb tot, l'estrella còmica de la funció. El seu personatge té innocència com el de l'altres nenes, sí, però al mateix temps es mostra com la més irònica en determinats passatges.

Repeteixen com lloros els himnes, les pregàries i les capitals de les províncies per evidenciar les carències educatives d'aquells temps. Van passant professores i capellans que són, al capdavall, una caricatura de tot allò que va ennegrir la societat. L'aposta de la versió femenina de l'espectacle se centra en una comicitat física, escumosa, que engresca la platea i que, en definitiva, opta per no carregar contra la dreta dominant ni per furgar segons quines ferides potser no ben tancades. El clímax còmic se serveix en un últim gag en què les noies reben la visita d'uns inspectora falangista a qui dóna vida Mireia Portas i en què, d'alguna manera, la solidesa del règim queda nua pel sense sentit d'aquest.

Hi ha alguna reivindicació política en clau sobiranista i a l'al·legat final es denuncia el masclisme imperant d'aquella època que, segons el repartiment, encara cueja perquè llavors es va fomentar i que va acabar arrelant en tots "i totes", com indica el personatge d'Isabel Rocatti. 'El florido pensil (nenes)' és un espectacle ben greixat i rodat en la forma, però en el fons es troba a faltar un punt de vista més crític en determinats aspectes. Després de tot, la promoció de l'obra s'esmenta que les nenes estan "sotmeses a la brutalitat d'aquell sistema educatiu" que a l'escenari no apareix per enlloc. Més enllà del somriure hi hauria pogut haver una invitació a la reflexió, però no sembla que aquesta hagi estat la intenció de qui ha posat aquesta versió en escena.