Litus: 'Als discos m’agrada mostrar el que he après o el que senzillament em surt'

'Miércoles 14' és el cinquè disc de la seva trajectòria des que va començar el 2006. No està gens malament, no?

Doncs sí, l’altre dia ho vaig pensar quan vaig veure els cinc treballs junts. Fer cinc discos amb nou anys és per estar content, i ho estic.

El disc ha estat enregistrat en diversos escenaris.

Sí, en molts estudis. Entenc que quan veus aquella llista dius: Mare de Déu! Però en realitat vam començar el disc a Music Lan amb l’enregistrament de bateria, baix, piano i veu en directe i a partir d’aquí vam posar els dos colors més importants del disc, que són la secció de metalls i el quartet corda. Encara que sembli mentida, hem gravat a tants llocs per comoditat, perquè com que tinc músics a Barcelona i a Madrid, els de Madrid van gravar a Madrid i els de Barcelona a Barcelona. No era per una voluntat d’anar a cinquanta mil estudis, sinó de posar-li fàcil al músic.

Ha comentat en diverses ocasions que el nom de ‘Miércoles 14’ és un argument de reivindicació de la mateixa sort.

Sí, a mi m’agrada molt començar els discos amb una idea global que em serveixi com de brúixola en el procés de composició del disc. A vegades hi ha moments que et sents una mica perdut i tenir una idea global sempre va molt bé, un 'leitmotiv' que tampoc m’obligui a què absolutament totes les cançons parlin del mateix, però sí que hi hagi una mena de maionesa o ensalada russa que ho uneixi tot. ‘Miércoles 14’ és l'endemà del dimarts 13. En principi vaig pensar que podria ser el dia de la bona sort però ho trobava massa barato, no m’agradava, i vaig pensar que en realitat és el dia en el qual no li podem donar la culpa a la mala sort de què ens passa i ens hem de fer responsables de la nostra pròpia sort, amos del nostre destí. En aquest sentit, vaig començar a reflexionar sobre aquest concepte i van anar sorgint les cançons d’aquest disc.

Un disc que demostra els seus diversos registres de veus.

Sí, és un disc volgudament caòtic, per dir-ho d’alguna manera. Un disc on mostro molts estils, tot i que penso que si tens ganes d’escoltar-lo amb calma, crec que hi ha moltes coses que l’uneixen, però sí que és cert que hi ha cançons molt connectades i d’altres que de cop i volta sorprenen. Ho vaig fer expressament per mostrar molts registres i per poder tenir l’oportunitat de presentar aquest disc de diferents maneres. Jo crec que hi haurà diverses etapes en la presentació d’aquest treball.

Una veu més forta per exemple a la cançó ‘Karma Cruel’ i més melòdica a la cançó, 'El Elefante perdido’.

Sí, exacte. Hi ha cançons amb una veu més dolça, però també estic molt content precisament de ‘Karma Cruel’ i d’aquest punt més roquer, amb més mala llet. Això ho havia fet en directe, la gent que em segueix ja ho havia vist als concerts, però mai ho havia presentat en un disc. Sempre acabava enregistrant les cançons més dolces i en aquest nou treball volia que hi hagués una cançó més enèrgica.

Li agrada treballar amb diversos gèneres musicals. Passa del pop al rock i també a un tipus de cançó d’autor. En aquest sentit, també es veu que té interès pels ritmes dels anys 60 i 70.

Sí, m’encanta la música dels 60 i 70 i sempre en els meus discos he buscat aquest tipus de sonoritat. Realment totes aquestes coses les veus després, quan faig cançons em deixo portar. Després en la distància hi trobes una lògica o la busques quan penses: perquè he fet això i no allò? Però en realitat als discos m’agrada mostrar el que he après o el que senzillament em surt, i em surten tots aquests registres perquè sempre he estat fent moltes coses alhora. Amb 20 i pocs anys vaig decidir viure de la música, i per viure de la música vaig haver de fer de tot. Llavors, inevitablement, tot el que he anat fent acaba sortint als discos.

L’acció d’un cantautor de l’any 2015 ha de ser una altra de l’habitual imatge o resposta d’un cantautor dels anys 70 o 80. Vostè creu?

Jo crec que sí. Potser el que passa és que la paraula cantautor en teoria significa un cantant que canta les seves cançons, però sabem que no és exactament així. A un cantautor ja hi ha molts matisos que el defineixen, jo em veuria més com un ‘song writer’ que en anglès sí que sona més descriptiu. Per exemple, la Carole King per mi és una cantautora i em sento molt més proper a la Carole King que al Sabina o a en Serrat, tot i que també m’agraden molt. No em veig un cantautor normal. Sí que senzillament estic sol i tinc una banda, tiro el meu projecte endavant sol i canto les meves cançons, però sempre m’he sentit més carn de banda de rock. Sí que he anat provant i he tocat aquesta part més de cantautor de tota la vida, però de seguida me’n vaig cansar i me’n vaig anar cap a una altra direcció.

Parli'ns, doncs, d’aquesta banda. Abans has dit que tenies músics a Madrid i a Barcelona, i es nota una important instrumentació. Els músics que l’acompanyen en el disc, després en els concerts i altres experiències, varien segons l’ocasió?

Sí, tenim dos formats. Un és la banda que m’acompanya des de ja fa cinc anys, que seria bateria, baix, secció de metall i jo. També estem fent un format en duet amb en Jordi Belza, que és un company amb el qual vam començar junts. Quan vam començar ell deia que érem cantants de pub. Diguéssim que venim de fer moltes sales petites, de tenir un públic molt proper i d’alguna manera trencar el gel a les sales i fer d’’entreteiners’. M’agrada jugar amb aquests dos formats. Amb la banda potser és més espectacular i amb en Jordi quan anem en duet hi ha un punt molt més de parlar amb el públic directament i fins i tot de trencar el gel. Són concerts molt diferents i cada un té la seva màgia. Evidentment amb el duet és més fàcil moure’t, però m’agrada deixar clar que no és tan sols una raó econòmica la del format del duet, jo crec que és un format molt bonic en si mateix.

Ja que parlem de màgia, les seves cançons també han estat transmeses des del món del circ. Què hi troba en aquest món?

Sempre m’ha agradat molt i des de fa un any i escaig estic amb un espectacle a Madrid on hi ha acròbates, malabaristes... I estic molt content. He tingut la sort de conèixer com viuen aquest tipus d’artistes i la veritat és que m’ha apassionat. També va ser curiós que abans de començar aquesta aventura al Teatre Bodevil el disc ja tenia aquests tocs de cabaret i de circ i és curiós, com és la vida, que vaig acabar formant part d’un espectacle de circ i de cabaret.

Coneixent i repassant la seva trajectòria, ens atrevim a dir que vostè és un corredor de fons en la música.

Sí, no m’he donat per vençut. A vegades tens moments en què t’agradaria que el teu projecte funcionés molt millor o que arribés a molta més gent, però la veritat és que no em queixo, estic molt content d’haver fet aquests cinc discos. Cada cop vaig una miqueta a millor i tinc el meu públic. No moc masses, però sí que tinc el meu públic i la meva idea és seguir endavant i que aquest públic cada cop sigui major.

Actualment, on és el seu punt de treball principal? Terrassa, Girona, Madrid...

Estic vivint entre Terrassa i Madrid. S’ha obert una porta amb els musicals i amb el teatre i la veritat és que és interessant. Per exemple, ara al febrer començaré a fer una obra de teatre, una comèdia, on jo faré la música en directe i un petit paper. La veritat és que m’està agradant molt i, mentre em permeti seguir presentant el meu disc, jo encantat. A vegades és complicat fer tantes coses alhora, però amb els temps que corren també hem de fer malabarismes.

Segueix acompanyant com a guitarrista a Paul Carrack quan actua a l’Estat espanyol?

Sí, l’únic que jo crec que s’està a punt de jubilar, però em van dir l’altre dia que sí, que segurament tornarem a fer alguna cosa.

Com va sorgir aquest contacte, aquesta experiència?

Va ser una carambola i sempre m’he sentit molt afortunat d’aquesta experiència. Va sorgir d’un mànager que coneixia i que portava un artista que jo acompanyava fa deu anys. Jo sabia que ell també era el mànager de Paul Carrack en certes zones i havia de fer una gira de presentació a l’Estat Espanyol i necessitaven músics. Em va trucar i vaig al·lucinar. En teoria havia de ser una cosa puntual, però a Paul Carrack li va agradar molt la banda que es va crear i va dir que a partir de llavors aquella seria la seva banda quan vingués a tocar a l’Estat Espanyol i vam estar com sis anys fent-ho.

Aquest dijous, 22 d’octubre, actua a l’Absenta de Reus per fer la presentació d’aquest darrer disc.

Sí, farem la presentació de ‘Miércoles 14’ amb en Jordi Belza. Bàsicament centrem la presentació en les cançons d’aquest disc, però també farem una barreja de cançons antigues i jugarem amb aquesta experiència de cantant de pub. Crec que la gràcia de l’espectacle és que el menys és més.

L'interessa la proximitat amb el públic?

A mi sempre m’ha agradat molt i també ho he fet durant molts anys. Jo vaig començar així, en bars jo sol amb la guitarra. Sempre ho he trobat gairebé com una feina d’artesà, tinc molt de respecte a la gent que ho fa i hi ha molta gent que viu fent aquesta feina. A vegades té un punt pejoratiu, com de què fa aquest ‘pringat’ aquí tocant, i jo estic totalment en contra d’això. És una feina molt bonica i que no tothom la sap fer. No és només aprendre’s unes cançons i cantar-les, has de saber manegar el públic, saber atraure a la gent que no t’ha vist mai i saber dur la dinàmica del concert, que una guitarra i una veu sola no es faci avorrit. El menys és més.

Del grup Mutis que ha quedat, amistat i record? Una bona experiència?

Sí, amistat i record. Va ser una escola i una època molt maca, però sí, poc més. Crec que, si no m’equivoco, de tota aquella banda ja ningú es dedica a la música, només he quedat jo.