Margarida Aritzeta: 'El registre oral és el fonament de la ficció'

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és professora de literatura a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i una autora que, des del 1979, ha publicat una cinquantena de títols entre novel·les, assajos, literatura infantil i juvenil, estudis..., a més dels contes que va publicar amb el col·lectiu Ofèlia Dracs. Ara presenta La filla esborrada (Capital Books), una novel·la en què narra la història d'amor a contracorrent entre una noia de bona família i un maqui i en què actualitza la imatge que tenim d'aquests soldats proscrits i desubicats en un temps dominat pels silencis.

‘La filla esborrada' és una gran història d'amor en un paisatge bèl·lic. En què està basada?
 
Està basada en una història real –de fet en són dues– de l'any 1945, però en tenia tan poca informació que era ideal per fer-ne una novel·la. D'una banda hi ha la història d'una noia molt jove que la família va esborrar de la seva vida quan es va enamorar de qui no tocava i va fugir amb ell. De l'altra, hi ha l'episodi terrible de l'enfrontament fins a la mort de dos germans que feien de maquis quan un d'ells va decidir portar-se la dona a la muntanya. Hi ha el rerefons del final de la Guerra Mundial, quan els nazis fugien d'Alemanya, la postguerra espanyola… Una generació de joves soldats que feia anys passaven d'un camp de batalla a un altre.
 
El 2013 va publicar dos llibres sobre els maquis. Què l'atrau tant, d'aquest tema?
 
Que és una part de la nostra història silenciada i tergiversada. Hi ha grandesa i misèria, heroisme i mesquinesa, brutalitat, però també molta generositat en aquella gent que ha passat a la història com una pàgina deshonrosa de la nostra memòria. I no és això. Són joves que van fer la guerra i van perdre, que un cop guanyada la Guerra Mundial van passar la frontera comptant que els aliats els ajudarien a recuperar la República. I que es van quedar amagats fins que es van matar entre ells o la Guàrdia Civil els va caçar com si fossin rates.
 
Mentre quedin morts sense identificar enterrats en fosses comunes, caldrà continuar escrivint sobre la Guerra Civil?
 
No ho sé. Jo he escrit sobre aquells temps perquè m'adono que soc d'una generació que pot fer d'enllaç entre la memòria dels meus pares, que van callar tota la vida, i la dels meus fills, que ja no en saben res. Vaig néixer en una casa on feia només set anys havien viscut quatre maquis durant nou mesos. La meva família va passar per un consell de guerra sumaríssim el 1948, on es van dictar vuit penes de mort. I mai no me'n van explicar res. No escric per passar comptes ni seguint cap mena de moda, només vull mostrar la imatge d'un món de silencis que he provat d'entendre.
 
Com ha treballat el registre oral? Els diàlegs funcionen, són molt versemblants...
 
M'apassiona el registre oral. És el fonament de la ficció. Posar-me a la pell dels personatges i imaginar-los com els veurà el lector, parlar com ells, sentir com ells, pensar com ells. M'agrada molt el registre col·loquial, la paraula que flueix com si escoltessis algú que està parlant, que es desenganxa de la veu del narrador per tenir vida pròpia.
 
A ‘La filla esborrada' es nota un especial gust musical...
 
En moltes de les meves novel·les hi ha música. En aquesta, tres dels personatges volen viure per a la música, i va ser a través d'una cançó que se'm va desencadenar la manera de contar la història. Erlkönig és la peça de Schubert sobre un poema de Goethe que em va agafar pel coll i em va deixar sense alè. Al fons de les meves novel·les, de fet, sempre hi ha olors, colors… i música.