Si alguna cosa caracteritza el nou disc de Miquel Vilella, 'La línia màgica', són els canvis i la innovació. Per una banda, l'evolució de l'estil i la sonoritat. Per una altra, la producció i el muntatge de l'àlbum final. A més a més, l'idioma també és un dels protagonistes aquest cop. I és que, com diu el mateix Vilella, "repetir-se és avorrit per definició". L'artista s'obre per considerar l'èxit d'aquest nou treball i per a sincerar-se sobre la importància real de tots els canvis que giren al voltant de 'La línia màgica'.
Què simbolitza el nom del seu nou àlbum?
La línia màgica surt d'un documental que es diu 'The magic line', que és la ruta per fer l'escalada de la muntanya del K2. Vaig veure aquest documental i la forma que tenen els alpinistes de fer la muntanya em va recordar al joc de seducció, és a dir, avançar i aturar-se contínuament fins que arriba un punt en què t'has de llançar.
És només un aficionat a l'alpinisme o també el practica?
M'agrada dir que sóc un aficionat de sofà. En cada treball que faig agafo com a referència personatges heroics. En l'anterior disc va ser l'explorador Ernest Shackleton. Es tracta d'agafar referents d'homes que se superen a si mateixos, és a dir, que surten del camí que està prescrit i són audaços.
En aquest cas, es podria dir que el personatge heroic és la mateixa ruta de la línia màgica del K2?
Sí perquè es tracta de l'heroïcitat de fer un repte que va contra-natura. És un fet en què es barregen l'èpica i la desgràcia.
Hi ha canvis de ritme bastant notables a mesura que van avançant les cançons. Algunes són més apassionades, amb ritmes més intensos i d'altres són molt més calmades. Què es busca transmetre?
Aquest és un dels meus cavalls de batalla. Estem en un moment en què el format del disc està en decadència. Per tant, és molt important per mi dissenyar bé el recorregut i la dinàmica de l'àlbum. Cada cançó és una història, però hi ha un altre relat general que engloba tot l'àlbum i això inclou el ritme i la fluïdesa. Aquest disc és el primer en què he estudiat tant aquest aspecte i l'objectiu que em vaig proposar és que quan s'acabi d'escoltar, es pugui tornar a reproduir sense que es faci pesat.
En aquest sentit, és cert que treure un disc avui dia és complicat o, com a mínim, arriscat, ja que és un format que està en decadència i que difícilment et permet viure de forma exclusiva.
Sí, però alhora hi ha una paradoxa: contra més en decadència està el format del disc, més música s'escolta. Per tant, aquí hi ha, simplement, un canvi de paradigma. Segueix havent-hi oportunitat d'expressar-se.
El seu primer àlbum, 'You're so good to me', va ser en anglès, 'Després del Món' comptava amb una versió en anglès i una altra en català i aquest últim treball, 'La línia màgica', és un àlbum íntegre en català. Per què ha decidit deixar de banda l'anglès?
No l'he deixat de banda. Tal com jo afronto el meu treball, l'ús de l'idioma és un acte de llibertat. És a dir, la presa de decisions es deu purament a la meva voluntat, perquè a mi em ve de gust. Totes les implicacions que pugui tenir, em donen igual. No sé en quin idioma faré el pròxim disc. Aquest l'he fet en català perquè m'ha vingut de gust explicar les històries en aquesta llengua, però no vol dir que el pròxim disc també ho sigui.
No creu que això pot comportar enfocar-se en un públic molt més concret, més enllà de la llibertat d'idioma?
Crec que hi ha un sector del panorama musical que pot respondre al que dius, on l'ús de l'idioma correspon a una certa estètica o a una certa sonoritat, però no és el meu cas. El públic al qual t'enfoques accepta o rebutja el missatge que tu li estàs transmetent i la composició d'aquest missatge depèn de l'artista. És un tema d'amplitud de mires i, sobretot, de saber definir quin és el teu terreny de joc. Això, més enllà de l'idioma, té a veure amb la música.
Vol dir, llavors, que el que més influeix és la forma en què l'artista decideix enfocar la seva música.
Sí, i va més enllà de l'idioma. No és una cosa que s'intel·lectualitzi. Per què m'hauria d'encasellar en un idioma si en sé tres? És absurd. A més a més, també té a veure amb la localització dels personatges de les cançons. Alguns dels protagonistes dels anteriors àlbums vivien en altres continents i tenia sentit utilitzar l'anglès, com a llengua franca. Tot ha de tenir una coherència. Els personatges, en aquest cas, estan lligats a Catalunya i això és un altre motiu pel qual aquest disc és totalment en català.
Ha reconegut que la cançó 'La línia màgica' és la més optimista de tot el disc. Vol dir això que l'àlbum té un to trist i pessimista?
El disc té ganes d'agradar. Però alhora, vol agradar sent molt honest. En aquest sentit, la història d'amor exitosa, no s'explica, es viu. El que fa la cançó és explicar els punts de dolor, por, angoixa, obsessió, etc. i el que busco és empatitzar amb la gent que l'escolta. Però és veritat que tot i parlar de pèrdua, de records passats, del que érem quan teníem a la persona que volíem, etc., volia que la sonoritat del disc fos lluminosa, amb una paleta de colors molt variada per arribar a agradar. Aquest era un repte més, ja que el més fàcil hagués sigut fer un disc fosc i lúgubre que parla de l'abandonament.
És cert. Hi ha cançons en què les lletres no són, precisament, alegres però els ritmes sí que són més animats.
Això és el que busco, que la dinàmica del disc influeixi o ajudi a passar d'un estat d'ànim a l'altre o d'una història a l'altra. Per exemple, 'la línia màgica' sembla una cançó optimista però, en realitat, parla d'una mort. Aquest doble fons m'interessa molt a escala narrativa i és el que he intentat transmetre amb el disc.
En els seus anteriors treballs ha passat del 'folk èpic' de 'You're Good To Me', al 'rock èpic' de 'Després del món – Farewell, Dear Towenmen'. Com definiria l'estil de 'La línia màgica'?
Has dit 'folk èpic', 'rock èpic', doncs aquest seria 'pop èpic'. Per què no? El que tenia clar és que volia que aquest disc creés un conjunt amb els dos anteriors, que es complementessin.
Es podria dir que aquest nou disc és una continuació del seu anterior àlbum?
Sí. Tot i que més que una continuació, potser cal dir que es tracta de buscar una coherència. Consisteix a seguir el mateix camí, però sense estar en el mateix lloc.
No s'encasella en un estil concret.
No, no m'encasello. El que més m'agrada dels discos és que la història que ha fet que culminés sigui bona. Cuido molt el procés de construcció del disc. Per tant, el modus operandi no pot ser el mateix que l'anterior, per la qual cosa, per definició, el resultat ja serà diferent.
La crítica parla molt bé de vostè, tant del darrer disc com d'aquest nou. Com s'ho pren?
Hi ha un punt en què et consideres un privilegiat perquè hi ha molt bona música i no tota s'escolta. Però alhora estic content pel disc, no m'ho prenc personalment. És a dir, quan jo acabo el disc, és ell qui fa l'aventura, per tant, jo estic content per les cançons. No és una cosa que personalment em canviï ni a millor ni a pitjor. Tinc una certa distància.
Però suposo que aquestes crítiques el deuen enorgullir personalment i com a professional de la música, no només pels àlbums.
Segurament hi ha una petita part que sí. Però jo miro de fer el que he de fer. Abans de crear un disc me'l penso molt i intento que la idea original es mantingui tot el possible fins al final. Quan acabo l'àlbum, penso que he fet el màxim que podia amb aquell grup de cançons. Si fas les coses així, en cas que no arribin bones crítiques, tu saps que has fet el que havies de fer i en un exercici d'honestedat, la bona crítica l'agraeixes per la feina feta. M'ho plantejo així perquè si no, en aquest món públic, et pots tornar boig, ja que de la mateixa manera que estic tenint bones crítiques, sóc molt conscient que les podria tenir de molt dolentes.
O no tenir-ne.
O no tenir-ne, clar. El que em plantejo és que no deixaré de fer discos per no tenir crítiques o tenir-ne de dolentes. Està clar que tenir-les bones és molt millor i més bonic, però no és una cosa que em limiti.
És el primer disc que no es produeix íntegrament a Reus. Com ha estat l'experiència?
L'anterior disc el vaig fer tot jo, artesanalment. El següent pas era fer un híbrid, així que vaig anar a gravar a un estudi de Tarragona. Allà vaig gravar l'escaleta de les cançons, a casa les vaig produir i les vaig enviar al meu guitarrista, Miguel Zanon. Vaig demanar-li que posés guitarres, intuïtivament, sense veus, i jo vaig fer el mateix. En gairebé el 100% de la cançó, totes dues melodies combinaven i estic particularment orgullós de les guitarres que tenen els temes.
Creu que la música en català té assegurat un futur econòmic i de reconeixement cultural?
La música és una via massa important per expressar l'emoció per a considerar que necessiti un reconeixement. No necessita un reconeixement, necessita existir i això no canviarà. La música cantada en català ha de ser un acte de llibertat, com la música cantada en castellà i en anglès. Simplement és un vehicle de paraules, ja siguin catalanes, castellanes, angleses...
Tot i així, pensa que potser està menys valorada?
Crec que és molt important ser conscient del punt on estem i no autoenganyar-se. És a dir, no s'ha culminat amb la normalització lingüística i, en el fons, el que fas cantant en català és posar el teu gra de sorra fent un ús determinat i donant-li una estètica concreta a l'idioma. Que hi ha alguna productora que té complexes amb el català? Sí. Però també hi ha productores que tenen complex d'inferioritat respecte d'altres llengües. Tot i això, el meu disc no té aquesta càrrega. L'ambició del meu disc és purament estètica.
Ja té previstes actuacions pròximament? I alguna aquí a la ciutat?
Ara el que estem fent és una campanya de promoció perquè el disc arribi al màxim nombre de persones possible. Volem que es conegui i arribi lluny. Però sí que estem tancant algunes actuacions que en poc temps podrem anunciar. Tocarem a Reus, com també a Barcelona, a Girona, a Madrid...
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics