'Palace experience'

És un dimecres a les 8 del vespre. És el dia de l'espectador i al cinema Reus Palace, l'únic ara per ara que hi ha la ciutat (a l'espera que el projecte del nou complex a La Fira vegi la llum), la zona de la taquilla està força animada. El degoteig de gent que xafardeja la cartellera i que compra les seves entrades és constant. Inaugurat el 1978, el complex de la família Zúñiga ha passat per tot tipus d'etapes, des de l'esplendor dels primers anys fins a la decadència més absoluta a finals dels 90, quan l'arribada del gegant Lauren per poc el fereix de mort. Actualment, però, el Palace viu una segona joventut.

Moqueta i sofàs de vellut

Per què? Potser és pel preu. Entrar a veure 'La llegada' (una meravella, per cert), costa 4 euros. Aneu a qualsevol altra sala de la demarcació i comprovareu que per aquest preu us quedaríeu fora, amb un pam de nas. Un cop a l'interior, poques coses han canviat amb el pas del temps. El bar del Palace segueix tenint aquell aire de finals dels 80, quan s'hi venien els Kojac i els Chimos. "De la venda de crispetes i refrescos és d'on en traiem més benefici", apunta l'Alejo Zúñiga, un dels responsables de l'equipament. Els preus, novament, són molt econòmics.

"Més m'estimo posar les entrades barates i tenir les sales plenes amb gent menjant i bevent que tenir el cinema mort", segueix el propietari. D'això se'n diu saber adaptar-se, sens dubte. D'això se'n diu saber-se ajustar el cinturó. També el vestíbul sembla tret del decorat d'una comèdia ianqui de fa tres dècades. Moqueta i sofàs de vellut. Veure els adolescents tot potinejant els seus mòbils d'ultimíssima generació, amb tot, em fa tornar a la realitat. És hora de passar a la sala 4, on es projecta la pel·lícula escollida.

El segon pis del Palace té un punt fosc, gairebé tètric. Tot plegat em fa venir 'El resplandor' al cap. M'imagino que en qualsevol instant em puc trobar les bessones malignes que empaiten el pobre Danny i el conviden a jugar-hi eternament. Un cop a l'interior, compto ben bé una vintena de persones ja assegudes 'còmodament' a les seves localitats. Se suposa que les han renovades no fa pas gaire, però algunes estan força tronades. Molta gent jove, per cert. En tot cas, va, silenci, que això ja comença.

Història reusenca

La qualitat del so no és res de l'altre món, això és cert, i de fet hi ha instants en què se sent el so provinent de les sales dels costats. No ho sé pas, si hi ha altres cinemes en què pel preu d'una entrada vegis una pel·lícula i en puguis escoltar tres. Un cop s'acaba el film, es produeix aquell moment en què s'encenen els llums i tots ens mirem, encara mirant de sortir de la història. Mentre desfilem cap a la sortida, altre cop al vestíbul principal, s'anucien els cartells de les properes estrenes. Sempre s'ha dit que al Nadal és quan les sales fan l'agost. "Han de venir estrenes fortes, sí. Esperem que vingui força gent", avança Zúñiga.

Que per què el Palace funciona, doncs? Pel preu, perquè s'hi pot arribar caminant tranquil·lament i perquè és l'únic que tenim, sí. Però també perquè alguns de nosaltres, que ens hi hem criat, que hi hem passat hores i hores, que hi hem vist la nostra primera pel·lícula (jo em vaig estrenar amb 'Caçafantasmes'), ens l'estimem. El Palace és història reusenca. Atrotinada i empolsegada, d'acord, però amb un punt 'kitsch' que ens evoca de cap als nostres anys feliços. Aquest Nadal, i més encara amb aquests preus, a mi m'hi tornaran a veure, per allà.