Paula Valls: ‘La indústria musical s'està convertint en una competició'

Alegria, optimisme, molta vitalitat, emoció i sentiment. Aquests adjectius no defineixen només la personalitat de la Paula Valls, sinó també la seva forma de fer i concebre la música. Un debat sobre l'edat i la gran competència que hi ha avui dia en la indústria musical, demostren l’amplitud de mires i la franquesa amb què es pren el seu treball l’artista, com també la poca importància que tenen els anys respecte a la maduresa d’una persona. Aquest dissabte, la jove cantant actua al Teatre Bartrina.

La vam conèixer a La Marató de TV3. Com va ser l'experiència?

Va ser un regal bastant inesperat. Quan em van trucar per donar-me la notícia no m'ho creia. Quan em van dir, a més, que estaria amb el Ramon Miravet, al qual jo seguia, encara va ser més especial. Em va sobtar molt. Una experiència molt maca.

Com ha influït la seva participació en aquest programa en la seva carrera musical?

D'alguna manera, arribes a molta gent i més directament. Amb La Marató arribes a tot Catalunya i musicalment això és molt bo. A més, si hi ha algú a qui li ha agradat la teva actuació la pot tornar a veure, ja que està penjada a la xarxa.

Com se sent que, de cop i volta, els mitjans de comunicació s'interessin per vostè i pel seu treball?

Mai havia pensat en la possibilitat d'anar a presentar el meu disc a ràdios, televisions o diaris. A més, és un luxe parlar del que has viscut, el que has fet i d'una cosa que t'apassiona i tens tantes ganes de defensar. Em satisfà molt però a la vegada és estrany. És un privilegi. No tothom té la sort de poder presentar o ensenyar la seva música.

Tot i això, qui considera que han sigut els seus autèntics descobridors?

Una persona clau ha sigut el meu pare, potser no com a descobridor però és qui m'ha ensenyat a valorar la música, a estimar-la i a escoltar de tot. Com a descobridor, podríem parlar d'en Guillem Soler, el pianista de la banda, que també va ser el meu professor de piano a l'Escola de Música de Manlleu. Ell és qui va creure en el projecte i va dir que això s'havia de gravar.

Ha gravat el seu primer E.P, 'Black and White'. Com se li ha presentat aquesta oportunitat?

Ha sigut molt fàcil perquè tothom que ha treballat en ell (família, discogràfica, la banda...) s'ho ha pres amb molt d'afecte i ganes. Aquest optimisme fa que es respiri un bon rotllo que t'empeny a seguir endavant.

És curiós que digui que ha sigut fàcil perquè, normalment, poder gravar un treball musical no sol ser un projecte massa accessible.

No sé si és sort o què. Però aquest camí que hem recorregut fins ara ha sigut molt ràpid i intens. Les coses van bé, també sembla que a la gent li agrada i és la veritat, està sent relativament fàcil.

Quina és la línia argumental d'aquest treball?

Tots els temes tenen colors molt diferents i no hi ha cap cançó que s'assembli a l'altra. Però, a la vegada, totes segueixen una mateixa línia i han agafat un matís de tota la banda. És un CD amb molts colors.

És de les que pensa que la banda té un paper imprescindible en el resultat d'un treball musical. La seva banda ha superat les seves expectatives?

Bé, en realitat jo no tenia expectatives. Quan el Guillem contactava amb els integrants de la banda jo no em plantejava que aquests 'músics de veritat' vinguessin a tocar amb mi. En aquell moment, jo no era ningú, però quan van escoltar el treball tots van tenir ganes de formar part d'aquest projecte. Sempre parlo molt més de nosaltres com a banda que de mi com a cantant. Encara que el grup rebi el nom de Paula Valls, és així perquè ho vam decidir entre tots i tots som Paula Valls. Si canviéssim un dels músics, ho notaríeu.

De totes maneres, deu ser conscient que la imatge del grup 'Paula Valls' recau molt més sobre Paula Valls que sobre la resta de la banda.

És una cosa que sol passar. Encara que tinguéssim un altre nom com a grup, el públic sempre s'acaba fixant en el cantant. Ho tinc molt assumit i per aquest motiu, precisament, m'esforço a remarcar sempre la importància de la banda. També intento que el públic s'adoni que hi ha molta gent treballant en això. En definitiva, crec que és més fàcil que hi hagi aquesta figura però és molt important accentuar el paper de la banda.

I d'on sorgeix la inspiració a l'hora de compondre les cançons?

Cada cançó que faig és un moment, per tant, es podria dir que un CD també és una situació en la qual et trobes. A més, cada tema reflecteix una necessitat. Ja estigui anímicament bé o malament, necessito expressar-me i la meva manera de fer-ho és la música.

Ha aconseguit aglutinar molts elogis per part de la crítica amb aquest treball. Com s'ho pren?

La veritat és que posa pressió perquè suposo que sempre esperaran que vagis a més. Però, sent realistes, és molt positiu que en tan poc temps d'haver presentat un treball la gent ja el tracti i l'estimi d'aquesta manera.

Ho considera com un èxit personal seu i de la seva banda, com a artistes, o com un reconeixement pel bon treball?

Tots dos. Per una banda, s'està veient que hi ha una feina darrera i que pot haver-hi una evolució per part del grup. Per una altra, també és un regal que et valorin. Però, potser és més un elogi per la feina ben feta perquè si fas el que t'agrada, saps els que has fet bé i el que no. Aquestes crítiques posen valor a tot el treball.

Hi ha molt bona música que no és escoltada. Què ha de tenir un treball musical perquè obtingui, com a mínim, el reconeixement del públic?

Quan estem parlant d'art, ha de ser sincer. La música és un llenguatge i no pots anar a buscar una cosa que no ets o no creus; té aquell poder de remoure alguna cosa per dins sempre i quan sigui real i tingui sentiment. Per arribar al públic només cal això. Hi ha molt bona música però si a mi no em fa sentir res, per molt bona que sigui, o no és música o no s'està fent bé.

Vol dir que, de vegades, els artistes es preocupen més de perfeccionar el seu treball que d'emocionar i arribar al públic?

Totalment. Molts músics busquen la tècnica i la perfecció, però si no aconsegueixen fer arribar el seu missatge al públic, crec que no s'està fent bé. En canvi, hi ha artistes que amb un parell de notes et fan vibrar. Per mi, això és la música.

Alguns periodistes opinen que 'Black and White' respira un aire més global que local. Hi està d'acord?

He fet uns temes que he tingut la necessitat de fer, no per arribar a més gent ni ser més internacional. Els he compost en anglès perquè m'he sentit més identificada o m'ha sigut més fàcil i després tot el grup els hem 'vestit'. No hem fet res per agradar, estem fent el que nosaltres creiem que hem de fer, un treball molt sincer. El públic ja vindrà.

Potser està més relacionat amb el seu timbre i color de veu. Alguns la consideren com una herència de grans veus del soul i del jazz.

Potser la meva tonalitat fa que sigui més fàcil que es relacioni amb les veus negres que amb les veus blanques. Tot i això, les meves influències musicals també han contribuït en la personalitat de la meva veu: música americana, soul, funk, jazz clàssic... Aquests estils han aportat color a l'hora de cantar i expressar-me.

Només té 17 anys. Creu que la seva edat ha pogut influir en el seu èxit?

Sí, influeix perquè potser sobta que amb 17 anys faci el que estic fent. M'he adonat que la gent de la meva edat no escolta la música que jo faig, per això crec que pot sorprendre. Però, jo sempre defenso que quan el que estàs fent és música no ha d'importar l'edat. Hi ha artistes que estan fent molt bons treballs però no tenen aquesta sort ni aquest tipus de rebuda. Musicalment, l'edat no hauria d'influir.

Es tanquen portes a artistes incipients per motius com l'edat i l'estètica?

Segurament es tancaran portes. Però, de vegades aquestes portes es tanquen perquè aquella persona està fent una cosa que ja s'ha fet. Com a artista, has de buscar crear un producte que tingui alguna cosa diferent. Nosaltres, com a grup, no ens fixem en res concret ni en altres treballs i això fa que ens distingim. A més, les cançons tenen colors de tots els integrants del grup, la qual cosa aporta una personalitat molt marcada al disc.

Ara que està vivint el món de la música des de dins, és molt diferent de com es pot imaginar la majoria de gent?

Sí. En la majoria de casos, no es veu la feina que hi ha darrere d'un disc, d'un videoclip, de cada concert... El públic només contempla el producte final, però també hi ha un treball d'imatge, de gravació, de producció i promoció fins al llançament.

Moltes vegades, el sistema industrial musical és 'agressiu' en la seva estratègia i aprofita l'impuls mediàtic que tenen els joves talents fins a pràcticament esgotar-lo. Moltes vegades, inclús, els joves es veuen engolits per aquest sistema, per  la fama, convertir-se en un personatge públic... Com s'ho planteja això?

La indústria musical s'està convertint en una mena de competició i no m'agrada que sigui així. La música no ha de ser cap competició. Avui dia, amb el tema d'internet i aplicacions com l'Spotify, s'està fent molta música, a més, actualment la gent té més accés a una educació musical. Tot això està provocant que, cada vegada, hi hagi més pressió per als músics incipients, el jovent.

Sobre el tema d'internet, creu que la música està perdent valor a causa de l'enorme varietat i l'explotació que se'n fa a la xarxa?

Antigament, si volies escoltar música, havies d'anar a comprar el disc d'aquell grup i com que allò suposava gastar-se uns diners, ja es valorava d'una forma o altra. A més a més, internet ho posa tot molt fàcil; si els primers 10 o 15 segons d'una cançó no t'agraden, canvies perquè tens disponible la resta de les cançons i d'aquesta forma no es dóna l'oportunitat de valorar els temes. Seria important tornar al concepte del disc per donar l'oportunitat necessària a cadascun dels temes d'un treball musical.

I tot això, deixant de costat l'evident decadència del format del disc.

Clar. La part bona d'internet és que arribes a tothom, o com a mínim a més gent. Però això també suposa que desvalorem el treball.

En el seu cas, és ara quan està on volia estar?

No m'havia plantejat mai on volia estar. Sempre m'ha agradat la música i ho havia somiat, però no hauria pensat que tindria el meu propi disc i que el tindria ara. Aquesta experiència ha sigut un regal i una sort que em dóna molta energia per continuar fent música.

Aquest dissabte, 11 de març, estarà en concert al Teatre Batrina de Reus. Que es trobarà el públic?

El públic trobarà ganes de passar-s'ho bé i espero que també arribi a connectar, que és el que jo busco de la música. Els meus concerts tenen de tot, moments més tranquils, moments d'emoció i moments per riure i divertir-se.