Dimarts, 09 de Març de 2021

Quan Mestral va recuperar la paraula

31 de Març de 2016, per Isabel Martínez
  • Portada d'una de les revistes 'Mestral'

    Josep Gallofré

  • Josep Gallofré

  • Josep Gallofré

  • Josep Gallofré

Com el vent del qual va prendre el nom, el setmanari Mestral es va convertir en una alenada d’aire fresc informatiu al Camp de Tarragona després de gairebé quaranta anys d’absència d’informació independent i veraç i de control polític de les notícies en la premsa escrita. Amb una trajectòria relativament breu que va abarcar de manera setmanal des del 15 de setembre de 1978 fins al 25 de maig de 1979, Mestral es va convertir en un referent periodístic en el seu moment i en un horitzó professional de bon periodisme que persisteix quasi quatre dècades després de la seva publicació. No és cap secret, però, que l’esforç col·lectiu que va representar posar en marxa aquesta proposta informativa va fracassar fruit de les dificultats i desencerts d’un temps molt concret de la història recent.

Tot i això, la nova mirada que va saber proporcionar el setmanari i l’escola que va crear continua sent digne d’anàlisi en un temps en què el món de la informació es troba, de nou, en ple procés de reformulació i en què els reptes del periodisme continuen sent els mateixos malgrat els avenços tecnològics que sovint ens emmirallen. Fruit d’una època determinada, la transició a la democràcia, el naixement de Mestral va acollir també diferents perfils de  la nova política dins del seu consell d’administració, una situació que -a la llarga- va incapacitar la seva supervivència i va abocar aquest projecte a la paperera.

Els orígens del setmanari

Segons explica el periodista Josep Maria Martí en el seu llibre ‘Periodisme radiofònic i transició política a Reus’, tant ell com Tomàs Barberà havien intentat transformar des de dins el Setmanari Reus i no se n’havien sortit. En aquest context, l’impressor Albert de Barberà va arribar a la ciutat i va plantejar una iniciativa de la qual acabaria naixent el setmanari Mestral. Evidentment, el principal escull eren els fons econòmics per engegar una publicació que –com es va acabar veient- partia d’un doble objectiu “un, intercomarcal i, un altre, el d’implicar-se en la recuperació de la democràcia per crear mitjans democràtics”, segons descriu el periodista Josep Carles Rius.

La idea era “buscar un equilibri entre el que eren les tres comarques”, explica el també periodista Tomàs Carot, que va ser secretari del consell de redacció de la publicació i redactor de la secció de socioeconomia. El procés de creació del setmanari i d’assoliment dels fons va ser especialment llarg –més d’un any- i es va aconseguir després d’iniciatives populars de diferent tipus. Rius, que aleshores era estudiant de periodisme a la UAB, recorda que ell va contactar amb la iniciativa a través d’uns concerts de folk que portaven aquest nom i que es va interessar ben aviat en participar-hi tot i que “la idea estava molt verda”.

Amb la perspectiva del temps, Rius afirma que la creació de Mestral va respondre a un moment concret en què “a tot Catalunya hi havia projectes de premsa democràtica” alguns dels quals van reeixir i, d’altres, com ‘La Boira’ de Lleida i Mestral no van poder consolidar-se per causes diverses. Un fenomen, el de la premsa comarcal, en què el periodista Josep Maria Huertas també enquadrava a Mestral al seu interessant llibre sobre el periodisme i la transició, ‘El plat de llenties’.

De la seva banda, Tomàs Barberà -botiguer, conegut polític reusenc i activista de diferents iniciatives, que va ser comptador del consell d’administració de Mestral-  afirma que “les persones que van encendre la pólvora” van ser el grup d’informadors que aleshores treballaven i cita, especialment, a Josep Maria Martí. “Les reunions preparatòries van durar quasi un any, vam posar una pancarta al balcó que deia Mestral”, continua Barberà. Quant el projecte definitivament va tirar endavant, els impulsors van pactar la recuperació del nom, Mestral, que havien registrat els promotors dels concerts, explica Rius.

La confluència d’elements polítics, periodístics, socials i culturals va fer que les reunions per tirar endavant el projecte esdevinguessin complicades. Per aquest motiu, Tomàs Barberà explica que es va convenir que es realitzarien entre un grup d’únicament sis persones: “dos de Valls, dos de Tarragona i dos de Reus”. Per Tarragona, assistien, segons Barberà, Josep Maria Recasens (el primer alcalde democràtic de la ciutat) i Sergi Xirinacs però ben aviat les discrepàncies per la ciutat on havia d’instal·lar-se la redacció  va crear problemes. En canvi, Barberà assegura que “amb la gent de Valls ens vam entendre de seguida”. Tot i això, el volum de persones que van impulsar el projecte va ser molt gran i de procedència molt diversos, com recorda Barberà.

L’empresa editora –Premsa Intercomarcal- tenia una “estructura accionarial popular” en la qual cap grup ni cap població tenia la majoria, segons va publicar Martí en el seu dia i que, segons Ivet Batet, autora del llibre ‘20 anys fent el Pati’, va recollir el capital amb l’emissió d’accions de mil pessetes. Una situació que a la llarga acabaria afeblint la publicació i que seria una font de problemes constants pel nou projecte.

En el terreny estrictament professional, la direcció del projecte periodístic es va encarregar a Josep Francesc Valls que tenia com a redactor en cap, Josep Maria Martí, Josep Carles Rius en el suplement de l’Alt Camp, Claudi Arnavat en l’àrea de Cultura, Anton Tàpies en Grafisme i Josep-Lluís Carod-Rovira en la Correcció. Respecte a  la ubicació a Reus de la redacció,  Barberà afirma que “van ser els mateixos periodistes els que ho van decidir”, concretament es van instal·lar al carrer de la Galera, número 4.

La presència dels nous protagonistes polítics

Un simple repàs als membres del consell d’administració mostra com dins del setmanari es van enquadrar –per pura lògica- molts dels protagonistes polítics del nou temps democràtic al Camp de Tarragona. En aquest sentit, l’advocat i futur alcalde reusenc, Anton Borrell (1983-1985) , va ser el president d’un consell d’administració integrat per dotze persones on tenien presència personalitats com Tomàs Barberà (comptador), l’escriptor Xavier Amorós, Francesc Tomàs Llobet (secretari), Jordi Castells (que seria a principis del segle XXI alcalde republicà de Valls), Alfred Pérez Tudela, Joan Lluís Rius (vicepresident), Remei Solé, Joan Duran, Ferran Jové Hortoneda, Joaquim Masdéu Guitert i Maties Palau. A nivell territorial, finalment les procedències van quedar determinades per quatre representants tant de Reus com de Valls, un de Cambrils, un de les Borges, un de la Selva i un de Montblanc.

“En aquell moment, el vincle entre periodisme i lluita per la democràcia era molt evident i confluïa en aquests projectes periodístics. El corrector de català era Carod-Rovira i el corresponsal a Torredembarra, Bargalló, és a dir, és el retrat d’una època”, descriu Rius. Una idea a la qual Barberà afegeix un component d’altruisme: “eren tan poques les persones que tenien ganes de reconstruir el país a canvi de res, que potser ja hi érem tots”, assenyala.

La participació, però, de persones diferents va ser molt més plural. En aquest sentit, per exemple, Barberà recorda que l’advocat de Valls, Cèsar Puig, va ajudar en la redacció dels estatuts o que Artur Martí va encarregar-se de la publicitat.

A contracorrent

Tot i la integració de diferents sensibilitats, les tensions entre els membres del grup promotor es van perfilar des del primer dia entre “els reusencs” i “els tarragonins”. “Anàvem a contracorrent perquè fèiem seure en la mateixa taula l’essència de gent de Reus i de Tarragona”, explica Rius, qui afegeix que “era molt difícil que tirés endavant perquè estàvem intentant cohesionar gent i comarques que no estaven cohesionades”. En aquest sentit, el paper de persones com Rius va ser important a l’hora de fer minvar les tensions que ben aviat van esdevenir-se. “A mi em va tocar una mica fer de representant de Valls i fer també aquest paper de pont entre Tarragona i Reus”, explica.   

Es tracta d’una mediació que van efectuar també altres persones i col·lectius com, per exemple, la llibreria La Rambla de Tarragona. Ramon Marrugat explica al llibre que recull la història del comerç en l’alternativa cultural de la ciutat, entre 1968 i 1980, que “la contribució de la llibreria” en el procés d’aparició de la revista va ser determinant en “aconseguir aplegar un grup de tarragonins a l’entorn del projecte” i, a més, “assegurar que les tensions que hi havia entre reusencs i tarragonins no el fessin inviable”.

El número 0, recuperant la paraula

És evident que ni l’elecció de la data de publicació del número 0, el 23 d’abril de 1978, ni la del primer número, el 15 de setembre del mateix any, es van escollir a l’atzar. Amb el titular “...Recuperem la paraula Sant Jordi 1978”, el número 0 del setmanari constava de 12 planes i presentava algunes de les línies mestres del projecte i donava veu als principals impulsors tant del consell d’administració (Anton Borrell) com del consell de redacció (Josep F.Valls), en qualitat de director del mitjà. De manera premonitòria, al seu editorial desitjava “no defraudar les esperances que tanta gent té dipositades en Mestral” i afegia que “creiem que la seva permanència, la seva evolució, només serà possible si troba un ampli ressò popular”.

“Malgrat tot, gent al carrer”, el setmanari número u va vendre 6.000 exemplars i s’havien assolit un miler de subscriptors que eren una fita important però que encara quedaven lluny dels 2.500 que s’havien marcat com a objectiu per la bona salut del projecte. L’entusiasme d’aquests inicis va portar també a rifar els 100 primers números amb bons resultats. Juntament amb l’Onze de Setembre, els altres temes que compartien protagonisme a la portada en aquest número històric eren un tema que portaria cua com el dels papers secrets de la Falange Tarragona (1939-44) en el seu primer lliurament, l’accident traumàtic dels Alfacs, la gestió del nou hospital de Valls i una columna de Josep Anton Baixeras.

El reportatge sobre la Falange, que va elaborar Carod-Rovira, però que finalment es va publicar sota el nom col·lectiu Equip Mestral, va crear malestar especialment a Enric Olivé, un dels impulsors del projecte que va veure com ja en el primer lliurament apareixia el nom del seu pare juntament amb el de J.M.Fontana, T.García Rebull, M. Sans i Raul Rancé. En aquest sentit, Carot afirma que aquest primer número “ja va sortir amb un nivell molt alt de significació política, de per on anava el model de periodisme que fèiem i, precisament, per la duresa de les informacions històriques contrastades que es publicaven ja es va firmar com a equip Mestral”

Aquest, però, no va ser un exemple aïllat, tal i com expressa irònicament Barberà: “Vam batre un rècord de fer enfadar cada número a algú. Possiblement, els primers van ser els socis del Nàstic amb un article que es deia ‘El Nàstic, un club catòlic de futbol’, signat per Frederic Porta”. Una llista que poc a poc es va anar ampliant, segons Barberà, amb empreses com Reddis o la Unió Agrària.“Va ser molt difícil poder anar a fer el que ens donava la gana però sense mesurar les conseqüències socials que això tenia cara a tota una sèrie de gent”, resumeix sense cap mena de recança sobre les decisions preses.

A més, Barberà recorda -sense cap pretensió heroica- que van arribar algunes  pressions personals tant cap a ell com a Borrell. Un fet que relata amb la mordacitat que el caracteritza: “Un dia es van presentar, diguem-ne, dos culturistes i em diuen que m’han volgut venir a veure perquè acte seguit s’anaven a veure l’Anton i que ens estàvem jugant el físic”. Un capítol que, afortunadament, no va tenir cap conseqüència i del qual –assegura- no saber quin va ser el detonant.

El projecte periodístic

“Les portades es buscava que fossin cridaneres, molt significatives informativament”, assenyala Carot que diu que pretenien esdevenir “una manera de projectar el nou periodisme que intentàvem fer al territori”. Carot, que es mostra molt satisfet de la manera que el setmanari va saber expressar les notícies amb conceptes visuals novedosos i agosarats, detalla algunes de les portades que considera més emblemàtiques com ara les dels números 2, 19 i 20. Sobre la primera d’aquesta llista (“Ajuntaments franquistes, encara”) explica que la primera versió era molt més punyent: “Ajuntaments franquistes, foteu el camp” i que “quan ja estava impresa i vist el rebombori va haver una autocensura”, i finalment, la mateixa idea es va expressar de manera més suau.

Fent ús a una de les expressions típiques del moment, una altra de les portades que passaria a la memòria col·lectiva va ser la de “L’eròtica del poder”, que Carot defineix com a “agosarada en aquella època” malgrat que ja es vivia de ple l’anomenat “destape”. El periodista explica que per il·lustrar la idea de l’avanttítol i el titular (Eleccions: teniu nom de dona i L’eròtica del poder) es va decidir mostrar una noia nua de manera artística sobre la qual queien paperetes i que va ser ell que va proposar el nom d’una amiga a l’atur que, finalment, no es reconeixia gràcies a una perruca. Carot valora que la imatge “va tenir impacte”, malgrat que Martí considera al seu llibre que finalment l’atrezzo per emmascarar la jove va donar una impressió estranya. Per Carot, una altra portada pel record és la del “El joc del poder” que jugava amb les cares dels candidats polítics i l’aleshores populars cubs de Rubik.

Tot i aquest plantejament molt visual i la curta vida de la publicació, un repàs a les publicacions mostra que a partir del número 21 es van efectuar alguns canvis conceptuals i va aparèixer el color, una impressió que corrobora Joan Carles Rius: “Col·lectivament ens vam donar compte que havíem de ser més pròxims a la gent. El Mestral va durar nou mesos i hi va haver aquesta evolució en les portades”.

“Les problemàtiques de desplegament de les nuclears, el medi ambient amb petroquímiques, el turisme com a factor del territori, la pròpia organització del territori, la interconnexió i les comunicacions al Camp...”, són alguns dels temes que, segons Carot, eren necessaris explicar als lectors que aleshores tenien una nova opció per informar-se a la premsa escrita més enllà del Diario Español, encara “premsa franquista pura i dura” on tot eren “les versions oficials”.

El funcionament de la redacció

El conegut periodista Tomàs Carot va assumir les tasques de secretari de redacció, fet que li permetia tenir una presència gairebé diària a la seu de la publicació. Segons explica, les reunions  del consell de redacció se celebraven divendres quan es revisava el número que acabava de sortir als quioscos aquell mateix dia i es començava a preparar el de la setmana vinent. Una de les qüestions principals era decidir el tema de la portada, aspecte que segons Carot “treballaven molt” perquè hi havia ganes “de fer moltes coses, fer-les bé, innovar i tenir creativitat”. I afegeix que “el que es buscava era poder explicar en un setmanari el que s’explicava en la premsa general i donar les claus locals però amb una visió més àmplia i de conjunt”.

Fent d’advocat del diable, Rius opina que “un dels problemes que va passar a Mestral és que potser no érem prou propers i que els projectes que es van consolidar van ser els que van apostar per això”. En aquest sentit, el paper que va jugar Rius va ser doble: coordinava els reportatges i, alhora, s’encarregava de la separata destinada a Valls. I és que, encara avui, pensa que “si volíem entrar en el públic de Valls no era suficient fer aquests grans reportatges, una mica com “Cambio 16” i revistes de l’època” i que calia incidir en els temes de proximitat.

“Mestral va arribar al lector més intel·lectual, però no va saber arribar a la majoria”, explicava fa uns anys en l’anteriorment citat llibre de la periodista Ivet Batet. Tot i això, Mestral va acabar sent el precedent d’El Pati, tal i com recorda oportunament Carot que assegura que va demostrar que “el territori tenia matèria prima suficient informativa i la ciutadania ganes de consumir informació de proximitat”.

Tot i aquestes diferents visions del projecte, el nivell d’implicació era gran: “No es vivia com un projecte empresarial sinó fins i tot vital d’aquella gent que consideràvem que era importantíssim construir la democràcia”, afirma Rius. En aquest sentit, detalla que ell mateix, per exemple, “agafava els exemplars de la impremta i els portava als quioscos de Valls” per distribuir-los, una idea que mostra la complicitat i l’entusiasme que es tenia amb la proposta periodística. Una opinió amb la qual també coincideix Barberà: “la il·lusió aquella d’un projecte comú del Camp en aquests moments costa trobar”.

Els constants problemes econòmics

Sens dubte, els problemes econòmics de la publicació van ser un dels principals reptes del nou mitjà de comunicació. “Era tot molt car en costos, en temps... fer ara una prova: la composes, la mires, t’agrada o no però aleshores havies d’imprimir”, explica en to pedagògic Carot. Tots aquests processos, evidentment, encarien un producte al qual ja d’entrada no li sortien gaire els números perquè no s’havien assolit els objectius marcats. Precisament, el Nadal de 1978 es va posar en marxa una iniciativa que, de retruc, acabaria minimitzant els deutes quan es va produir el tancament.

Aquesta iniciativa es va produir al número 15 a través de la creació d’un fons d’art Mestral amb obres d’artistes com Ramon Ferran, Josep Royo, el Grup Un Nus, Emilia Alba, Morató, Juli Curieses, Roig Pallejà, Sefa Ferré, Paco Roman, Lindin, Nosas, Lozano i Juanpere.  De la seva banda, Anton Borrell explicava que “aquest número extraordinari representa un esforç. Un esforç col·lectiu. Dels de debò. No hauria estat possible sense l’ajut dels artistes, dels poetes, dels escriptors”, que cediren les seves obres al setmanari.

“Va ser més, per una banda, per aconseguir fons però també una altra manera de posar en relleu els valors artístics que teníem al territori”, afirma Carot ,que explica que va ser “una solució imaginativa” en què es van fer proves amb el color i que va tenir, a més, patrocinador. Entre els escriptors que també van participar en aquest número es poden citar, per exemple, Xavier Amorós, Andreu Sotorra, Josep Bargalló, M. Aurèlia Capmany, Jaume Vidal i Alcover, etc...

Segons explica Joan Ballester a les seves recents memòries publicades, ‘A contracorrent. Des del record fins al present’, aquest fons d’art va acabar passant a Banca Catalana per a cobrir un crèdit no pagat tot i que l’empresa finalment va deixar a deure el paper.

S’apropen les primeres municipals

Amb el nou any, les accions de promoció del setmanari van continuar, tal i com esmenta Ramon Marrugat en el seu llibre sobre la Llibreria La Rambla. D’aquesta forma, apunta que el gener de 1979 hi va haver una reunió de promoció a Tarragona de la revista, convocada per Josep Lluís Carod Rovira, Macià Mallol, Ramon Marrugat, Antoni Pujol, Josep Maria Serrano i Sergi Xirinacs.   

“La convivència, la quantitat de gent que hi havia al voltant, tots amb una certa  joventut, amb ganes de fer coses i d’idees diferents”, argumenta Barberà, van ser front de conflictes, més enllà dels problemes econòmics. Una diagnosi en la qual també coincideix Rius que narra un crescendo en les tensions “a mida que feies informacions que podien incomodar al sector de CiU que estava dins o al PSC, o escrites a Reus que podien incomodar Tarragona o al revés”, assenyala.

Tampoc devia ajudar gaire la proximitat de les eleccions municipals que la portada de Mestral va retratar d’aquesta forma: “Alcaldes socialistes a Reus, Valls i Tarragona”. Després d’aquesta portada, Mestral va sobreviure únicament 6 números més, fet que fa pensar a Carot que “potser el setmanari va ser el primer boc expiatori de la nova realitat municipal: s’arriba al poder i aquest tendeix a protegir-se i autoassegurar-se de tot el que pugui fer ombres”, conclou.

Després de 35 setmanes de recuperació de la paraula, el número 36 parlava en portada del turisme i vaticinava en el titular que els turistes estarien “a l’estiu, com sardines”. Cap menció, però, a la fi del projecte periodístic que havia intentat trencar esquemes en uns mesos històrics. Els subscriptors i accionistes sí que van rebre una carta en què s’afirmava que es confiava “propiciar la reaparició de Mestral a l’inici de la pròxima tardor”. Una intenció que, segons Barberà, es va explorar: “Vam fer una assemblea al Centre de Lectura per plantejar la possibilitat d’ampliar capital, de fer més socis...”, però “després ja vam veure que era econòmicament impossible”.

Les lliçons de Mestral

“Va ser molt bonic mentre va durar i molt intens”, rememora Tomàs Carot, que després de l’experiència de Mestral va constituir l’empresa Serveis Alternatius de Comunicació, SA (SACSA). Empresa a través de la qual van fer estudis i assessories per les institucions sobre premsa comarcal.

Rius també recorda “aquells anys com els més lliures de la meva vida de periodista” i troba molts paral·lelismes entre aquella etapa professional i l’actual en la qual després de treballar en molts mitjans contribueix “des de la independència dels periodistes a crear mitjans” com els projectes d’El Diario.es i la Fundació Catalunya Plural en la qual també participa. Unes experiències que Rius publicarà en un llibre de pròxima edició.   

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

reusdigital.cat Reus Diari Digital revista mestral
reusdigital.cat Reus Diari Digital revista mestral
reusdigital.cat Reus Diari Digital revista mestral

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (1)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Comentaris

Pep Mas  01 d'Abril de 2016

Bon reportatge

Bon treball d'Isabel Martínez.